TAULA:

1. EL TEMA AL TOMBANT DELS SEGLES XIII I XIV

2. ELS PRECEDENTS LUL·LIANS

3. BLANQUERNA, PAPA ANGÈLIC

4. LA DESACTIVACIÓ DEL MITE

NOTES AL TEXT

BIBLIOGRAFIA CITADA

1. El tema al tombant dels segles XIII i XIV

Un tema de tipus mil× lenarista que ateny un grau de difusió notable a la tardor de l'Edat Mitjana anuncia la futura arribada a la seu de sant Pere d'un papa que durà a terme una reforma de l'Església i de la humanitat sencera a la fi dels temps. El motiu no té cap base en la Sagrada Escriptura; com tampoc no en té cap un altre tema, també molt difòs, que explica la pròxima aparició d'un últim emperador amb idèntiques expectatives de reforma.

La formació de la idea d'un papa que lidera una renovació general es desenvolupa gairebé com a culminació del procés que situa el papat en una posició d'eminència política i espiritual d'abast universal i que tot just acaba al segle XIII. De fet, els dos temes, el del papa i el de l'emperador, són efecte i causa al mateix temps de la identificació de l'imperi i del pontificat com a formes excel× lents del poder, del regne i del sacerdoci; és significatiu que ambdós motius, malgrat que tenen orígens independents, arribin a confluir al llarg del segle. Però no hem d'oblidar que, alhora, el desig profund de reforma que expressa la idea s'explica principalment per la insatisfacció que causa la realitat de l'Església coetània i posa en evidència la vinculació que té amb ambients crítics amb la institució eclesial.¹

Aquest tema mil× lenarista ateny el seu desenvolupament més madur al començament del segle XIV. Es dóna en dues obres que sembla que hem de situar en l'interregne entre la mort de Benet XI (juliol de 1304) i l'elecció de Climent V (juny de 1305): els Vaticinia de summis pontificibus i el no gaire posterior Liber de Flore. La primera, de gran difusió, combina de forma innovadora textos i il× lustracions: vaticinia ex eventu de papes passats (des de Nicolau III) i profecies sobre els futurs, entre els quals el papa angèlic, un personatge de vida santa i pobra; tanmateix, no es precisa en què ha de consistir la seva obra reformadora. La segona, amb una difusió més limitada però al seu torn utilitzada per autors de gran ressò com Joan de Rocatallada, es compon d'un text profètic i d'un comentari que el declara. Explica la successió de quatre «pastores angelici», tal com se'ls anomena, acompanyats d'un últim emperador, d'origen francès, i gràcies als quals és possible una renovatio mundi abans de l'aparició de l'Anticrist; encara que aquests papes angèlics tenen poders sobrenaturals, allò que es remarca són les seves activitats reformadores ad intra i ad extra de l'Església: reducció a dotze membres del col× legi cardenalici, retorn de l'Església a la pobresa evangèlica, fi del cisma oriental, pacificació de Sicília, reconquesta de Jerusalem, pacificació de les comunes italianes, conversió de la major part dels jueus i sarraïns.²

En l'estat de desenvolupament que assoleix al tombant de segle, el del papa angèlic és tant un motiu apocalíptic com hagiogràfic, donada la importància que adquireix l'aspecte biogràfic del personatge: el seu origen pobre i humil (al Liber de Flore, referit al primer dels papes; als Vaticinia l'elegit és un pobre ermità), la seva santedat com a motor de la purificació universal que duu a terme. No hem de perdre de vista que aquestes articulacions del tema són posteriors a la commoció que va provocar un esdeveniment que va fer creure en la realització immediata de les profecies: l'extraordinari accés al potificat de l'ermità Pere de Murrone, Celestí V, i la seva més sorprenent abdicació, el 1294. La història de Celestí V genera noves aportacions al tema com les de Robert d'Uzès, l'anònim Oraculum Cirilli o fra Dolcí, i contribueix en gran manera a fixar la imatge del papa angèlic en la dècada següent (Reeves, 1969: 401 i seg.).

Encara que els testimonis conservats anteriors a Celestí V no són ni nombrosos ni desenvolupats, no hi ha cap dubte que el tema existia des de molt abans i que tenia una certa difusió espacial i social. Com assenyala McGinn (1989:230), és indubtable l'interès que el mite podia despertar en cercles franciscans d'espirituals joaquimites, però de cap manera es pot defensar que es generés o circulés exclusivament en aquests grups.

En el present treball voldria mostrar que els temes del papa angèlic i del darrer emperador ja són presents al Blaquerna de Ramon Llull, de vers el 1283. Si la meva interpretació fos correcta, tindríem un altre testimoni d'abans dels fets de 1294; però a més, la novel× la lul× liana seria, aleshores, un cas únic i insòlit, no remarcat fins ara, de desenvolupament narratiu del tema i un dels testimonis més antics de la confluència dels dos personatges.³

2. Els precedents lul× lians

La tradició profètica de l'últim emperador, encara que prové de fonts mil× lenaristes bizantines (Töpfer, 1964: 23-56), està vinculada a occident amb el cas de l'emperador Frederic II Hohenstaufen i les profecies que va generar després de mort. L'enfrontament violent de Frederic contra la jerarquia i contra el mateix papa va fer possible que acabés convertit en una esperança de reforma efectiva de l'Església, fins i tot després de mort. Algunes profecies anunciaven el retorn de Frederic (de vegades, sostenint que no havia mort) com a pal× ladí purificador del clergat, enviat per Déu mateix; d'altres, vaticinaven l'aparició d'un Frederic III que acompliria aquesta tasca.⁴ Els desigs populars de reforma de l'Església entren en contacte d'aquesta manera amb la profecia d'un emperador venidor. Quan els Hohenstaufen deixen de ser els únics candidats a l'imperi, la profecia guanya versemblança i fins i tot troba adeptes en cercles eclesiàstics i filopapals (Reeves, 1969: 400; Töpfer, 1964: 213-14).

La creació del mite del «pastor angelicus» sembla que està lligada a la difusió de diverses idees de Joaquim de Fiore sobre el papat, tot i que l'abat calabrès no formula la idea de manera desenvolupada i explícita en cap de les seves obres. Per exemple a les seves dues obres majors, el Liber de Concordia i l'Expositio in Apocalypsim, atribueix al papat un paper rellevant en els últims temps de la història, abans de l'aparició de l'Anticrist; parla de l'activitat espiritual d'un papa, de la seva vida evangèlica, de la seva predicació de l'Evangeli, i de la constitució i el govern d'una l'Església realment espiritual, cenobítica. Joaquim, tanmateix, no contempla cap paral× lel imperial per a l'acció pontifícia.(McGinn, 1989: 225-7).

Però la primera ocurrència del tema amb una certa entitat és de mitjan segle XIII. Prové de l'Opus tertium (1267) de Roger Bacon; el menoret anglès explica a Climent IV que, des de fa més de quaranta anys, hi ha profecies que vaticinen l'aparició d'un papa angèlic:

Trobem aquí reunits gairebé tots els elements característics del mite: reforma discreta i eficaç, actuant en àmbits clau com el dret canònic; santedat personal; retorn dels cismàtics a l'obediència de Roma, destrucció dels sarraïns, conversió al cristianisme dels tàrtars. Remarquem l'absència de poders sobrenaturals en el papa angèlic. El resultat serà la unitat del ramat i del pastor que reclamava Jesús (Jn 10, 16). Notem que Roger Bacon extreu la idea de les profecies i de les revelacions però en fa una proposta d'aplicació immediata: aquest temps benaurat pot ser ara, si l'actual papa ho vol (i Déu nostre senyor); no el situa, per tant, dins del procés de l'apocalipsi.

Al Compendium studii philosophiae de 1272, Bacon reprèn el tema utilitzant per primer cop una denominació per al personatge: «beatissimus papa». Aquí sí que en situa l'aparició en un context apocalíptic, abans de l'arribada de l'Anticrist:

El papa benaurat extirparà tota corrupció de l'Església, però també de la ciència i de les institucions que la custodien (studio), perquè la veritat no sigui ofuscada. Renovarà el món i reunirà tota la humanitat en l'Església, amb la conversió dels jueus.

Una mica més endavant reprèn el tema de la purificació eclesial; en aquests temps darrers de sobreabundància del mal en la humanitat caldrà que la correcció sigui operada tant per un papa com per un príncep excel× lents:

És el primer testimoni de confluència dels dos mites: la reforma pot venir del poder temporal i de l'espiritual. Això no obstant, Bacon apunta aquesta profecia com una de les possibilitats de què Déu pot servir-se per a una purificació de l'Església, la imminència de la qual és indubtable. Altres d'igualment factibles són segurament més traumàtiques i, en tot cas, més misterioses: Déu pot servir-se dels tàrtars, dels sarraïns, de l'Anticrist, d'algun gran desastre o fins de l'enfrontament entre prínceps cristians.

Bacon no només és un testimoni de la difusió del tema ja notablement desenvolupat, sinó que a més és un exemple de la possibilitat d'utilitzar-lo a conveniència; al Compendium studii philosophiae sap distanciar-se'n suficientment com per veure-hi una possibilitat entre moltes (el que compta és la imminència de la reforma) i, en canvi, a l'Opus tertium se'n serveix per atraure l'atenció del papa coetani.

L'únic altre testimoni del tema anterior a la redacció del Blaquerna el donen uns versos que circulaven al començament dels anys 70, durant el llarg període de tres anys en què la seu de sant Pere va restar vacant, fins a l'elecció de Gregori X, el 1271. En els versos es profetitzava que el papa venidor seria més sant:

Pare dels pobres, terror dels heretges, home de vida santa, ornada de virtuts, reconquerirà Jerusalem, pacificarà el món. Notem que, a diferència del tema en Bacon, aquí el papa tindrà poders sobrenaturals semblants als de Jesús; és inevitable associar la guarició dels malalts i la subversió de l'ordre mundà amb els signes messiànics d'instauració del Regne de Déu. Aquí, però, i també a diferència del menoret anglès, no es parla de reforma de l'Església; s'insisteix sobretot en la vida angèlica (és la primera vegada que s'usa el terme) que es diu que durà el nou papa. És clara, per tant, la voluntat d'aplicar al papa l'ideal de perfecció evangèlica. I la vida angèlica per excel× lència és la vida eremítica; Joaquim de Fiore havia proclamat que l'eremitisme era l'estament suprem de la vida religiosa, de manera que l'ordo heremitarum imitava la vita angelorum (Reeves, 1969: 144).

3. Blaquerna, papa angèlic

L'estat de formació del tema del papa angèlic al començament dels anys 80 del segle XIII, tal com el perfilen les referències de Bacon i els versos profètics dels anys 70, crec que obliga a posar-lo en relació amb la narració lul× liana de la reforma de l'Església, de la cristiandat i gairebé de tot el món per part d'un papa de gran santedat. Les coincidències són diverses i notables.

3.1 La santedat del papa. El Blaquerna és una novel× la dedicada principalment a exemplificar la santificació dels diferents estats de vida, laicals i clericals: el matrimoni, la vida penitent, la vida religiosa dels homes i de les dones (i l'abaciat), l'episcopat (i l'estat canonical), i el pontificat (i el cardenalat). Encara que la voluntat inicial del jove Blaquerna és retirar-se a un eremitori, l'autor li imposa la necessitat d'ocupar-se abans de la reforma eclesial i social, de lliurar-se a la vida activa, i passar per la majoria d'aquests estats de vida, arribant a un grau de santedat superlativa.

Aquesta és la novetat que fa possible una reforma llargament atesa: el papa angèlic, com Blaquerna, projecten la seva santedat singular com a garantia i motor de la renovació. Mai com ara no s'havia donat aquesta condició. A la novel× la, la imitació de l'exemple és una constant en l'extensió de les reformes que s'impulsen en qualsevol dels estats de vida que es descriuen:

La perfecció evangèlica del papa Blaquerna, igual com en Bacon, no va acompanyada de poders sobrenaturals. La reforma no depèn d'intervencions miraculoses, sinó que es realitza a través d'actuacions ben concretes, fet que contribueix a remarcar el poder de la virtut per si sola.

Però la coronació de la santedat al Blaquerna (tant per als clergues com per als laics⁷) està en la pura vida eremítica, independent de qualsevol estatut canònic. Encara que el lligam entre papa angèlic i eremitisme és només suggerit als versos profètics dels anys 70 (angelica vita), les idees no eren llunyanes, tal com demostra l'expectació que va crear l'accés al soli pontifici de l'ermità de Murrone el 1294 i els desenvolupaments posteriors del tema que presenten papes ermitans (com als Vaticinia). D'altra banda, l'excel× lència de la vida eremítica a la novel× la, sempre en tensió amb l'exercici actiu de la caritat, és una idea corrent en ambients d'alta sensibilitat religiosa, entre els quals podia circular també l'esperança més o menys concreta del papa angèlic. La radicalitat d'aquest gènere de vida i la duresa acètica que s'imposaven els ermitans havia adquirit un enorme prestigi, més entre els laics que no pas entre la jerarquia, que en recelava pel poc control a què estava sotmès (Vauchez, 1988: 380-8). I encara hem de considerar que un dels esquemes narratius principals de la novel× la, el que prové del Barlaam i Josafat (Badia, 1992: 97-119), també transmet aquest concepte elevat de la vida ermitana com a culminació de la santedat i que aquesta obra és ben documentada com a lectura habitual d'aquests ambients.⁸

A tota la novel× la, i al llibre IV que ens ocupa, hi ha una valoració especial de la pobresa com a virtut evangèlica que també podem relacionar amb el tema del papa angèlic, tal com apareix als versos profètics i també com és formulat posteriorment amb insistència. Encara que enlloc se'ns diu que Blaquerna visqués en una pobresa radical,⁹ moltes de les mesures de renovació que s'adopten van encaminades a aconseguir que l'Església visqui sense superfluïtats; a més, algun dels cardenals pren actituds radicals contra les riqueses eclesials, tal com abans havien fet alguns dels canonges de Blaquerna bisbe (als capítols 69 i 76, per exemple);¹⁰ i, d'altra banda, la següent lloança de l'Església preconstantiniana és prou significativa:

3.2 Acció reformadora. La reforma de la cúria pontifícia és el primer nivell d'actuació del papa Blaquerna i potser el que és descrit per Llull amb més detall.¹² L'objectiu és corregir alguns dels vicis universalment coneguts de la cúria (lluites de poder, nepotisme, servituds econòmiques per als que hi acudeixen, lentitud de funcionament dels seus òrgans, etc.) i fer-ne un lloc exemplarment evangèlic:

Una de les primeres intervencions del papa ordena el nombre de cardenals (limitat a quinze) i les seves domus: n'iguala les rendes i els ingresos, el nombre de servents i fins de bèsties, prohibeix i evita les financiacions externes a la cúria (favors, «serviys») que propiciïn les corrupteles.¹³ El col× legi cardenalici i cada casa de cada cardenal s'organitza com el capítol d'un orde religiós, en el qual cada membre ret comptes al seu superior i és instruït i punit per aquest (II, 144, 220); fins i tot, el sant pare ha de retre comptes i pot ser castigat (II, 221). El repartiment de funcions entre els cardenals (no només de tipus intern) és també una part essencial del nou «ordenament»: són els «oficis» que tenen com a nom un verset del Gloria i que estructuren el llibre IV de la novel× la (II, 142). Es preveu la necessitat d'oficials, administradors i procuradors que facin possible el que s'ha establert (II, 153), i també d'espies i vigilants del seu compliment (II, 221). La financiació d'aquest ordenament prové de la racionalització i del control de les despeses de la cúria i de tota l'Església, que es confia a un cardenal (II, 144).

Una part important de la reforma interna es dedica a aconseguir l'ordenació dels plets a la cort i la procuració de causes (al capítol 90), especialment de les dels pobres, però també les dels morts i fins la dels infidels (la de la conversió a la qual tenen dret a arribar). Es crea també un cos de deu jutges i de vint advocats a la cúria, dels quals s'assegura la independència econòmica, per tal d'agilitzar els plets; l'ordenament s'extén també a cada bisbat (II, 232). Recordem que Bacon parlava expressament que el papa purgaria el dret canònic i l'Església dels sofismes i dels fraus dels juristes.

La majoria de les reformes eclesials d'abast universal, i algunes de les que s'apliquen a tota la cristiandat, són una simple extensió de les aplicades a la cúria;¹⁴ això revela una concepció de l'Església romanocèntrica, molt popular a la tardor medieval. És la mateixa concepció que hi ha darrere la idea del papa angèlic, que prové d'ambients molt crítics amb la jerarquia, però que, en realitat, és profundament filopapal.

El llibre IV del Blaquerna podria resultar fred i esquemàtic per la formulació de mesures de reforma de tota mena en una quantitat sorprenent (a més d'una munió de detalls sobre la seva aplicació),¹⁶ que han de fer possible, i creïble, la reforma universal que pretén narrar l'autor. Tanmateix, la varietat mateixa de personatges, circumstàncies i casos que donen lloc a cada actuació, l'audàcia i l'originalitat de les propostes i, és clar, l'habilitat narrativa de Llull aconsegueixen d'infondre vida i fins versemblança a la descripció de la renovatio mundi.¹⁷

Alguns dels resultats de la reforma de Blaquerna són visibles ja durant el seu pontificat; en general són particulars: per exemple, la pacificació de disputes entre prínceps cristians (II, 159),¹⁸ o fins en un simple matrimoni (II, 164); la conversió d'una província d'infidels (II, 210) o d'un rei sarraí «e gran re de ses gents» (II, 192); la conversió del gran khan tàrtar i de «moltes gents en sa cort» (II, 156) o de tots els jueus i sarraïns d'un país;¹⁹ conversions puntuals de jueus que resulten apologetes de la fe cristiana (II, 189-90). Etc. La suma d'aquests resultats parcials és el que permet anar avançant cap a l'objectiu que, en una ocasió és formulat per un cardenal de la següent manera, fins a cert punt semblant a la de Jn 10, 16 que trobàvem en Bacon:

3.3 El paral× lel imperial. L'existència d'una acció reformadora imperial coetània de la papal és allò que pot acabar de confirmar-nos que Llull tenia coneixement de les profecies que ens ocupen i que s'hi volia referir a la seva novel× la. La reforma que duu a terme l'emperador és només suggerida i no descrita; tot i així, en el desenvolupament de la trama, és prevista des de molt abans de l'accés de Blaquerna al soli pontifici: mentre el protagonista busca al bosc un eremitori, troba per atzar un joglar que és qui poc després reconeixerà l'emperador, que s'ha perdut en el transcurs d'una cacera (capítol 48). L'episodi té un relleu especial perquè condueix Blaquerna (i no els seus acompanyants, que no en són dignes) a un palau meravellós, on és instruït per un al× legòric Valor; Blaquerna, després, transmetrà el nou concepte no mundà de valor al joglar i a l'emperador: «valor és valença de vertuts contra vicis» (I, 236).²⁰ Com a resultat d'aquesta experiència, l'emperador pren el compromís de reformar la seva cort i tot l'imperi; després, un cop educats els seus fills, vol abdicar i reunir-se amb Blaquerna en un ermitatge:

De l'emperador no en sabrem res més fins al llibre IV, capítol 78, en què, a Roma, estant vacant la seu papal, reapareix el joglar, ja convertit en imperial Joglar de Valor, per actuar de la nova manera que li ha confiat el seu amo: canta i toca cançons «de nostra dona santa Maria e de valor» (II, 132) i no accepta propines de ningú. El joglar donarà als cardenals unes referències del bisbe Blaquerna, que havia conegut al bosc, que seran decisives en la seva elecció com a pontífex.²¹ Un altre personatge compareixerà a la cort del papa de part de l'emperador, una contrafigura lul× liana evidentíssima, Ramon lo foll. Tots dos, deuen el seu ofici, però també la seva vocació, a l'acció reformadora de l'emperador; Ramon lo foll explica com l'emperador en persona l'ha convertit per la predicació:

El Joglar de Valor i Ramon lo foll es dediquen a fer actes provocatius al consistori per moure el papa i els cardenals a una vida i a una actuació més evangèliques; fan present, doncs, l'emperador en tota la reforma que impulsa Blaquerna i, en certa manera, fan que en participi.²² De la mateixa manera, la importància que té al llibre IV el concepte de valor que s'ha fixat al capítol 48, i la necessitat que sigui restituït a la cort papal i al món sencer, actua com a estímul per a la reforma i és un nexe que uneix l'emperador i el papa en les seves accions renovadores.²³

La reunió final del papa i de l'emperador renunciataris en la vida eremítica és tot un símbol de la reforma acomplerta i de la confluència de les dues figures principals de la cristiandat en la perfecta santedat:

Llull es limita a suggerir només l'encontre dels dos personatges i demostra així una contenció narrativa de gran elegància.²⁴

4. La desactivació del mite

Amb el que hem vist fins ara, difícilment un lector del Blaquerna de final del segle XIII o començament del XIV devia llegir la novel× la sense reconèixer-hi el tema del papa angèlic; hem de tenir en compte, a més, el grau de difusió espacial que Llull va voler donar a l'obra, promovent-ne traduccions a l'occità i al francès i portant-la personalment a París (Soler, 1995: 28-34).

El grau de coneixement del tema a la Corona d'Aragó al tombant de segle ens l'il× lustra Arnau de Vilanova; en fa dues mencions a la seva obra catalana que són reveladores precisament per la seva brevetat. La primera és del Raonament d'Avinyó (1310):

La segona, de la Informació espiritual (1310), té el valor afegit de relacionar la figura del papa angèlic amb la d'un príncep que Arnau prova d'identificar amb el rei Frederic de Sicília, a qui adreça l'obra:

Ara bé, també és segur que qualsevol lector que hi reconeixia el mite, també hi notava l'absència de qualsevol esquema històric en el rerefons del desenvolupament que n'havia fet Llull. És a dir, que l'aparició d'un papa angèlic o d'un emperador espiritual no són presentats com a signes de la fi del temps o com a precedents de l'Anticrist. Efectivament, a la novel× la hi regna una inconcreció temporal absoluta (i també espacial, amb la sola excepció òbvia de Roma), expressament buscada per l'autor. L'única vegada que al llibre IV l'acció renovadora del papa Blaquerna suscita una reflexió sobre el moment històric en què es produeix és molt general i està desprovista de qualsevol intenció apocalíptica; la fa un príncep:

També és significatiu que el papa Blaquerna sigui succeït per un altre pontífex que ha de continuar la reforma, sense que cap dels dos formi part de cap sèrie especial de papes (com en les versions en què els papes angèlics són diversos); de la mateixa manera que l'emperador de la novel× la tampoc no és l'últim emperador i és succeït pel seu fill. Però l'absència de referències apocalíptiques no ens ha de fer perdre de vista que Llull, de forma inequívoca, situa la possibilitat de reforma dins de la història; és a dir: a l'abast dels cristians, sota la seva responsabilitat, per tant.

No és la primera vegada que Llull s'aproxima a temes pròxims als medis de gran sensibilitat religiosa però fent-ne una síntesi i un ús totalment personals. Uns anys abans d'escriure el Blaquerna, el beat Ramon ja havia escrit un Llibre contra Anticrist (vers 1274-6; NEORL, 3). No hi trobarem cap càlcul temporal sobre l'adveniment de l'Anticrist ni cap discussió exegètica sobre les Escriptures que n'anuncien l'arribada o la legitimitat de les revelacions particulars que s'hi refereixen; el llibre és sobretot una aplicació de l'Art abreujada d'atrobar veritat (1274) al tema i el beat insisteix principalment en l'aspecte de vigilància i preparació, de reforma, per tant (independentment que siguem o no a prop de la vinguda del personatge).²⁶ L'originalitat del tractament del tema i la desactivació de la part apocalíptica del mateix no devien passar desapercebuts ni en medis espirituals i joaquimites, ni entre els radicalment oposats a aquests, i són una mostra de la cautela i la independència amb què Llull es mou entre aquests corrents.

Una cosa semblant passa amb el tema del papa angèlic i l'últim emperador. El beat se n'aprofita per recrear-lo com a culminació de la novel× la, però en desactiva tota la càrrega profètica i apocalíptica. Allò que li interessa del mite és la part hagiogràfica, la que és susceptible de ser desenrotllada narrativament en una història exemplar, moralitzadora a escala individual i eclesial. Ja hem vist que Roger Bacon també és un exemple d'utilització a conveniència del mite del papa angèlic; sobretot, exemple d'un ús que, com en el cas de Llull, no fa ressonar els timbals de l'apocalipsi. El tema devia circular en els ambients d'alta sensibilitat religiosa que el beat Ramon coneixia i dels quals, en darrer terme, provenien les seves inquietuds espirituals. Penso en penitents, terciaris, franciscans de l'ala espiritual, etc., però sobretot en els estrats més amplis que incloïen tots aquests grups (com he apuntat a Soler, en premsa), i en els quals els elements apocalíptics i reformistes devien conviure més o menys desdibuixats i barrejats en proporcions molt diverses. Estic segur que el tema arriba al Blaquerna, obra en tot o en part escrita a la part continental del Regne de Mallorca, més per aquesta via ambiental, que no pas per una influència llibresca determinada.²⁷ El cas assenyala de quina manera Llull pot compartir una idea amb els grups a què m'he referit i, en conseqüència, pot contribuir a matisar el que sabem de les relacions entre Llull i el seu context espiritual.²⁸

Les pistes de lectura que proposo per a la IV part del Blaquerna em sembla que impedeixen segons quines interpretacions del text, que no han estat gens infreqüents. En primer lloc, la utilització despreocupada d'aquests capítols dedicats al papat com a font d'informació sobre la teoria política lul× liana. A tal fi poden ser més aptes d'altres obres seves, com ara l'arbre apostolical o l'imperial de l'Arbre de ciència (1295-96); perquè Llull, a la novel× la, no pretén fer un tractat teòric sobre el papat (i encara menys sobre l'imperi), sinó que, amb finalitats narratives, utilitza i transforma uns temes preexistents, i amb unes connotacions ben determinades. En segon lloc, la utilització de les similituds entre la novel× la lul× liana i la història de Celestí V per atribuir una data al Blaquerna, cosa que han fet, en un passat no tan llunyà, molts estudiosos.²⁹ Es tractaria, segons el que hem vist, d'un cas més de coincidència entre el tema del papa angèlic i el pontificat de Pere de Murrone. Estic segur que Llull en va resultar tan sorprès com tots aquells que esperaven l'acompliment de les profecies.³⁰

NOTES AL TEXT

2. Tant per als Vaticinia com per al Liber de Flore, vegeu McGinn, 1989: 234-45.

torna al text

3. Amb la prudència a què obliga les dimensions de la bibliografia lul·liana, diria que el tema del papa angèlic no ha estat mai estudiat en Llull. L'única referència que conec és de Hillgarth (1971: 68), que, molt de passada, relaciona el tema tal com apareix en Roger Bacon amb el Blaquerna.

torna al text

4. Töpfer, 1964: 185-228. Al capítol 185 del llibre de Ramon Muntaner tenim un testimoni nostrat d'aquestes esperances; el 1295, Roger de Llúria proclamava davant dels notables de tot Sicília que l'infant Frederic, el regent de l'illa abandonat a la seva sort per les conveniències polítiques del seu germà gran, Jaume II d'Aragó, era el Frederic que havia estat profetitzat: «E entre les altres coses que els dix, mostrà-los per tres raons que aquest senyor era aquell terç Frederic que les profetes deien que devia venir e ésser rei de l'Emperi e de la major part del món. E les raons eren aquestes: que era cert que ell era lo terç fill que el senyor rei En Pere havia; e d'altra part, que ell era lo terç Frederic qui havia senyorejada Sicília; d'altra part, que seria lo terç Frederic qui és estat emperador d'Alemanya. Per què per nom dret li podi'hom dir Frederic terç, rei de Sicília e de tot lo regne.» Casacuberta, 1927-52: V, 69.

torna al text

5. Els versos tenen dues versions. Vegeu McGinn, 1989: nota 19.

torna al text

6. Cito sempre la novel×la a partir de l'edició Galmés (1935-54), indicant només volum i pàgina. En aquest cas, II, 155. Tanmateix, per facilitar-ne la comprensió, he regularitzat la grafia del text segons la normativa del català contemporani i n'he variat la puntuació en alguns casos.

torna al text

7. Tant per al papa Blaquerna, com per a l'emperador, ja que al capítol 115 se suggereix que acaben reunits en la vida eremítica. Cal no oblidar, a més, que el jove Blaquerna que comença la seva peripècia buscant un ermitatge on lliurar-se a la contemplació és un laic (no ingressa en un orde religiós fins al capítol 55 i no és ordenat prevere fins al 59).

torna al text

8. Per exemple, el Barlaam apareix a l'inventari de béns dels beguins de València, Rubio i Rodrigo, 1992: 220, núm. 22. És utilitzat també per fra Mateu de Bouzigas (per al qual, Manselli, 1959: 37-9) a la seva professió de fe, escrita en occità i adreçada a medis beguins i espirituals (Zorzi, 1956). Em crida l'atenció que Joaquim de Fiore, que com se sap considera l'eremitisme com a mode suprem de vida, propi del tercer estat de la humanitat, expressi al seu Liber Concordie la necessitat que els viri spirituales siguin cridats a baixar de la vida contemplativa a l'activa fins a conduir l'Església a la terra promesa (Reeves, 1969: 142). Alerta perquè no vull dir que aquesta idea joaquimita sigui darrere el Blaquerna; només poso en relleu les similituds que es presenten i que aquesta idea podia haver estat difosa en medis religiosos com aquells a què m'he referit.

torna al text

9. Blaquerna bisbe vesteix noblement i porta un anell d'or (II, 134), que no li són un destorb per a la seva vida de santedat.

torna al text

10. «Dementre que lo cardenal considerava enaixí, esdevenc-se que ell fo en dreçera de gran re d'argenters e de revenedors qui tenien en llurs obradors gran re de copes, bacins, pitxers, talladors, escudelles d'aur e d'argent, e d'altres joies, ço és a saber: anells, bosses, cintes, pedres precioses. Lo cardenal manà a quatre escuders que totes aquelles copes e aquelles joies escampassen e gitassen en la carrera, e que diguessen que ell los ho havia manat. Los escuders faeren son manament, e los hòmens de qui eren les joies foren molt escandalitzats, e cuidà's torbar tota la professó per ço que el cardenal havia manat fer a sos escuders e per la baralla qui cuidà ésser enfre ells e els hòmens de qui les joies eren.» (II, 193). Poc després el cardenal ret comptes d'aquesta acció al sant pare: «[...] e lo cardenal li recontà la devoció que havia haüda cogitant que moltes terres eren on Déus no era adorat, e com les copes d'aur e d'argent e les altres joies de què els prelats ornen llurs taules e omplen llurs caixes, ho embarguen: e per açò havia manat que aquelles joies fossen destruïdes. E per açò lo papa féu establiment que, d'aquí en avant, neguna d'aquelles joies no fossen en neguna ciutat ni lloc on ell estegués, per ço que no fossen ocasió a nulla deshonesta volentat de prelat.» (II, 194).

torna al text

11. Que la donació de Constantí fos l'inici de la corrupció de l'Església era una idea que sostenien grups molt radicals; fins al punt que ni tan sols Pere de Joan Olieu ni Ubertí da Casale no hi van combregar (Töpfer, 1964: 271). No crec que Llull faci altra cosa que criticar l'opulència dels papes posteriors a Constantí. En un altre passatge del Blaquerna, quan la cúria ha establert una xarxa mundial d'informació i ha definit un pla missional d'abast universal, Llull desenvolupa sense problemes la concepció que els emperadors romans prefiguraven els papes cristians: «[...] e fo complida la figura com los emperadors de Roma, qui foren senyors de tot lo món e havien missatgers que els faïen saber tot l'estament del món, en ço que figuraven que el papa seria lloctinent de Déu e senyor de Roma e sabria l'estament de totes les terres per ço que fossen subjugades a la santa fe catòlica.» (II, 214).

torna al text

12. «Blaquerna papa, ans que volgués nulles coses ordenar en sa cort, estec un temps per veer qual era l'estament de sa cort, e cada dia escrivia, en unes taules que portava, aquelles coses que faïen a mellorar en sa cort.» (II, 137-8)

torna al text

13. L'origen de les mesures és en la constatació de les desigualtats en la composició de les cases dels cardenals (II, 138). L'establiment es fa per aconseguir dels cardenals una vida virtuosa; cal notar el realisme del detall de concedir una part de renda més enllà de la purament necessària per evitar corrupcions i la previsió de com fer renunciar a la porpra als infractors de les normes que s'hi resisteixin: «Com lo papa e els cardenals hagren fet l'ordenament damunt dit, lo papa e los cardenals ordenaren que tots los cardenals haguessen egual renda que deguessen despendre a llurs necessitats, e que deguessen tenir cert nombre de persones e de bèsties segons que es covenia a justícia, temprança, humilitat; e, part llur messió, que haguessen egualment alcuna gràcia de renda per despendre extraordinari, e qui bastàs tan perfetament que no els calgués prendre null servii, si doncs no era de vianda; e aquell cardenal que prendria servii de neguna persona, que perdés lo cardenalat; e si no ho faïa, que l'apostoli e els cardenals n'esteguessen en pa e en aigua tots divenres tro l'hagués perdut.»

torna al text

14. Així, per exemple, al capítol 89, el funcionament de la cúria com a capítol religiós és extès en forma de piràmide a tota l'Església universal. De la mateixa manera, l'establiment d'espies i inquisidors que controlen, no l'ortodòxia doctrinal, sinó la virtut, primer, de tota la cúria i, després, de tota la jerarquia, acaba essent adoptat per les corts dels prínceps i barons (II, 223).

torna al text

15. II, 245. Vegeu una idea similar a II, 135.

torna al text

16. Creació d'ambaixadors que informin de l'estat del món, intercanvis de missioners amb altres confessions cristianes no catòliques, creació d'escoles de llengües per a missioners de l'estil de Miramar (II. 149); unificació dels ordes religiosos militars (II, 151-2); establiment de crides populars que actuen de servei de propaganda (II, 175, 197, 208); renovació de les formes de predicació (II, 217, 241); extensió de l'ús del llatí a tot el món (II, 243-4). Etc.

torna al text

17. Així ho ha remarcat Alberto Vàrvaro (1983: 330-1): «[...] pero, aunque no tuviéramos en cuenta la habilidad narrativa de Llull que es capaz de dar calor vital incluso a las páginas de construcción más geométrica, hallaríamos en este mismo esquematismo un apasionamiento por la utopía, una fuerza en la imaginación, una voluntad indomable y conmovedora que terminan por arrebatar al lector. De tantos y tantos sueños en torno a una societas cristiana, de un teocratismo riguroso, el de Llull es uno de los más convincentes y vitales porque no está alimentado por ambiciones de supremacía política y no se traduce en implicaciones jurídicas sino que se centra en la caridad y en el amor, en la íntima vinculación a Cristo, y conserva toda la vitalidad, armónica dentro de su diversidad, de un mundo que Llull no quiere paralizar sino únicamente liberar de sobreestructuras engañosas, para devolverle su avenencia originaria y feliz con la divinidad y por lo tanto consigo mismo.»

torna al text

18. Una de les poques al×lusions històriques de la novel×la es refereix als enfrontaments endèmics entre les comunes italianes, que ara són resolts definitivament (II, 248-9)

torna al text

19. II, 156. «E per ço cor la cort apostolical faïa son poder, e per la continuació de la disputació, Déus, per ço cor veritat ha poder sobre falsetat, donà gràcia que tots los jueus e los sarraïns d'aquella terra se convertiren e es batejaren, e la santa fe als altres preïcaren. On, com açò fos enaixí, lo bé ni l'honor que es seguia, per lo papa Blaquerna, a la fe crestiana, no es poria recontar.»

torna al text

20. De fet, Llull està manipulant una virtut pròpia de l'ètica cavalleresca per acostar-la gradualment a una formulació religiosa i acabar fent-ne una pura derivació de les set virtuts canòniques: «Sots aquesta valor és veritat, llarguea, ensenyament, humilitat, mesura, lleialtat, pietat, coneixença, e moltes d'altres virtuts, qui són filles de fe, esperança, caritat, justícia, prudència, fortitudo, temprança, de qui és filla valor.» I, 236.

torna al text

21. «--Bell amic --dix lo cardenal--: ¿e conexeríets vós l'home que apellats Blaquerna, si el veïets?--. --Sényer --dix lo joglar--: bé el cuïdaria conèixer, si el vehia; mas no cuit aquell veer en aital lloc, cor en los llocs inhabitables e deserts creu que haja feta sa habitació; e en aquell lloc proposà mon senyor l'emperador ésser son companyó, si havia ordenat son emperi, ni si son fill era tant crescut que pogués e sabés regnar--.» II, 133-4.

torna al text

22. Al capítol 82 (II, 170-3), arriba a la cúria un correu amb una extensa carta de l'emperador que pretén també estimular la cort a una vida més perfecta.

torna al text

23. «Molt plorà l'apostoli, dient que si la deshonor que valor pren en la cort no és gitada de sa cort e no hi és honrada valor, que tots los cardenals falliran contra valor, e majorment l'apostoli [...] tots los cardenals digueren al papa que eren aparellats a consentir e a ordenar totes coses per què valor fos restituïda en l'honor en què ésser solia.» II, 141-2. Vegeu també, II, 151, 152, 153, 155.

torna al text

24. En la seva recerca de Blaquerna ermità, l'emperador es troba amb un bisbe que va a Roma; aprofitant l'avinentesa, l'emperador li confia unes cobles perquè les faci arribar al Joglar de Valor, la tornada de les quals esmenta el papa dimissionari. La novel×la acaba amb el següent passatge: «--Com, sényer?-- dix lo bisbe a l'emperador--, ¿e havets vós coneixença de Blaquerna?--. [...] Lo bisbe recontà a l'emperador la santa vida de Blaquerna, e mostrà-li les encontrades en les quals poria atrobar lo lloc on vivia en vida ermitana. Molt plac a l'emperador ço que el bisbe li hac recontat de Blaquerna ni com li hac mostrades les carreres per les quals lo poria atrobar. Lo bisbe pres les cobles e pres comiat, molt agradablement, de l'emperador, e comanà'l a la benedicció de Déu.» (III, 184-5).

torna al text

25. Batllori, 1947: 241-2. He regularitzat el text d'aquesta edició d'acord amb la normativa ortogràfica contemporània. L'Expositio super Apocalypsi (vers 1306) parla àmpliament de cinc papes angèlics (Carreras-Marinelli-Morató, 1971: 183-95), fet que han remarcat els estudiosos que s'han ocupat del tema. Cal tenir en compte que darrerament l'autoria arnaldiana d'aquesta obra ha estat posada en dubte (vegeu a Perarnau, 1995).

torna al text

26. Perarnau, 1990: 29-31. Vegeu, sobretot, l'article de P. Beattie (1997), especialment les pàg. 14-19. Al Llibre de meravelles (OS: II, 66-7) fa una referència subtil a la inutilitat dels còmputs sobre la vinguda de l'Anticrist, que fins i tot podria fer al×lusió a Arnau de Vilanova (o a Pere de Joan Olieu, segons Beattie, 1997: nota 12). Al llibre IV del Blaquerna hi ha un sol esment de l'Anticrist (II, 206) que resulta completament innocu.

torna al text

27. Malgrat que Bacon i Llull han estat posats sovint en relació per diversos aspectes de les seves obres (Hillgarth, 1971: 68 i seg.), no estic suggerint que el tema li vingués al beat directament del menoret anglès. La ciutat de Montpeller és citada expressament a la novel×la com a lloc de redacció: «En una vila, qui és apellada Monpesller, en la qual fo fet aquest Llibre d'Evast e Blaquerna [...]» II, 227. Per a la datació entorn de 1283, vegeu Bonner, 1986, i Soler, 1991.

torna al text

28. De vegades s'ha volgut determinar aquesta relació en termes de pertinença o exclusió, o bé de referència o indiferència respecte de les principals querelles d'aquests grups, cosa que ajuda poc a entendre la posició del beat o bé allò que de manera ambiental pot haver-li influït. Darrerament, Pamela Beattie (1997), en un estudi que dóna pistes valuoses per revisar la relació de Llull amb aquest context, ha assenyalat fins a quin punt el Llibre contra Anticrist, i d'altres aspectes de les seves obres poden enquadrar-se en una tradició d'escatologia que accentua la necessitat imperiosa de reforma per damunt de l'especulació apocalíptica (1997: 14-24).

torna al text

29. Per a aquesta polèmica, ja definitivament liquidada, vegeu Bonner, 1986: nota 1, i Soler, 1991: 113.

torna al text

30. Per a Llull i la Petició que va formular a Celestí V, vegeu Perarnau, 1982.

torna al text

BIBLIOGRAFIA CITADA

BADIA, 1992: Lola Badia, Teoria i pràctica de la literatura en Ramon Llull, Barcelona, Quaderns Crema, 1992.

BATLLORI, 1947: Arnau de Vilanova, Obres catalanes I «Escrits religiosos», ed. de Miquel Batllori, Els Nostres Clàssics, Barcelona, Barcino, 1947.

BEATTIE, 1997: Pamela Beattie, «Eschatology and Llull's Llibre contra Anticrist», Studia lulliana 37, 1997, pàg. 3-24.

BONNER, 1986: Antoni Bonner, «La data de Blanquerna», Estudios lulianos 26, 1986, pàg. 143-47.

BREWER, 1859: Fr. Rogeri Bacon Opera quaedam hactenus inedita, I, edició de J. S. Brewer, Rerum Britannicarum Medii Aevi Scriptores 15, Londres, 1859.

CARRERAS, MARINELLI, MORATÓ, 1971: Arnau de Vilanova, Expositio super Apocalypsi, edició de Joaquim Carreras Artau, Olga Marinelli, Josep M. Morató, Barcelona, Institut d'Estudis Catalans.

CASACUBERTA, 1927-52: Ramon Muntaner, Crònica, 9 vols., ed. de Josep M. de Casacuberta, Barcelona, Barcino, 1927-1952.

GALMÉS, 1935-54: Ramon Llull, Libre de Evast e Blanquerna, edició de Salvador Galmés, 4 vols., Els Nostres Clàssics, Barcelona, Barcino, 1935-54.

HILLGARTH, 1971: J. N. Hillgarth, Ramon Lull and Lullism in Fourteenth-Century France, Oxford, University Press, 1971. Cito per la versió catalana, Ramon Llull i el naixement del lul× lisme, Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1998.

MANSELLI, 1959: Raoul Manselli, Spirituali e beghini in Provenza, Roma, Istituto Storico Italiano per il Medio Evo, 1959. Cito la traducció francesa, Spirituels et béguins du Midi, a cura de Jean Duvernoy, Tolosa, Privat, 1989.

McGINN, 1989: Bernard McGinn, «"Pastor angelicus": Apocalyptic Myth and Political Hope in the Fourteenth Century», Santi e santità nel secolo XIV: Società Internazionale di Studi Francescani. Atti del XV Convegno Internazionale, Assisi, 15-16-17 ottobre 1987, Perugia, Università degli Studi di Perugia, Centro di Studi Francescani, 1989, pàg. 219-51.

NEORL: Nova Edició de les Obres de Ramon Llull, Palma de Mallorca, Patronat Ramon Llull, 4 vol., 1991 i seg.

OS: Antoni Bonner, Obres selectes de Ramon Llull (1232-1316), 2 vol., Palma de Mallorca, Editorial Moll, 1989.

PERARNAU, 1982: Josep Perarnau, «Un text català de Ramon Llull desconegut: la "Petició de Ramon al papa Celestí V per a la conversió dels infidels". Edició i estudi», Arxiu de Textos Catalans Antics 1, 1982, pàg. 9-46.

PERARNAU, 1990: Josep Perarnau, «El Llibre contra Anticrist de Ramon Llull: edició i estudi del text», Arxiu de Textos Catalans Antics 9, 1990, pàg. 7-182.

PERARNAU, 1995: Actes de la I Trobada Internacional d'Estudis sobre Arnau de Vilanova, vol. I, edició de Josep Perarnau, Barcelona, Institut d'Estudis Catalans, 1995.

REEVES, 1961: Marjorie Reeves, «Joachimist Influences of the Idea of a Last World Emperor», Traditio 17, 1961, pàg. 323-70.

REEVES, 1969: Marjorie Reeves, The Influence of Prophecy in the Later Middle Ages: A Study in Joachimism, Notre Dame i Londres, University of Notre Dame Press, ²1993.

RUBIO, RODRIGO, 1992: Agustí Rubio Vela i Mateu Rodrigo Lizondo, «Els beguins de València en el segle XIV. La seua casa-hospital i els seus llibres», Miscel× lània Sanchis Guarner 3, Barcelona, Departament de Filologia Catalana (Universitat de València) - Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1992, pp. 185-228.

SOLER, 1991: Albert Soler, «Encara sobre la data del Blaquerna», Studia lulliana 31, 1991, pàg. 113-123.

SOLER, 1995: Ramon Llull, Llibre d'amic i amat, Els Nostres Clàssics, Barcelona, Barcino, 1995.

SOLER, en premsa: Albert Soler, «Espiritualitat i cultura: els laics i l'accés al saber a final del segle XIII a la Corona d'Aragó», Studia lulliana 38, 1998, en premsa.

TÖPFER, 1964: Bernhard Töpfer, Das kommende Reich des Friedens, Berlín, Akademie-Verlag GmbH, 1964. Cito per l'edició italiana, Il regno futuro della libertà: lo sviluppo delle speranze millenaristiche nel medioevo centrale, Genova, Marietti, 1992.

VÀRVARO, 1983: Alberto Vàrvaro, Literatura románica de la Edad Media, Barcelona, Editorial Ariel, 1983.

VAUCHEZ, 1988: André Vauchez, La sainteté en Occident aux derniers siècles du Moyen Âge: d'après les proces de canonisation et les documents hagiographiques, École Française de Rome, Roma, 1988.

ZORZI, 1956: Diego Zorzi, «Testi inediti francescani in lingua provenzale», Miscellanea del Centro di Studi Medievali, Pubblicazioni dell'Università Cattolica del S. Cuore, Nuova Serie, 58, 1956, pàg. 249-324.