Centre de Documentació Ramon Llull - Universitat de Barcelona

Joan Santanach i Suñol

dins Studia Lulliana 40, 2000, pàgs. 23-46.

«Jo no son digne que en esta obra mon nom sia escrit, ne que a mi sia atribuida esta obra: per que, jo mon nom exil e delesch d'esta obra, e ella, Sènyer, atriboesch e do a vos.» Aquestes paraules, procedents del Llibre de contemplació, són representatives de l'actitud que Ramon Llull adopta respecte a l'autoria durant els primers anys de la seva producció.¹ Les seves obres inicials es difonen de forma anònima per expressa voluntat de l'autor, i no és fins força més endavant, una vegada conscient de la rendibilitat que podia tenir, per a la difusió de l'Art i de la seva obra en general, el fet de construir-se una determinada imatge pública, que el beat comença a reivindicar els llibres que escriu.² Juntament amb el nom, també comença a incloure a l'èxplicit dels seus textos la data i el lloc de redacció, de manera que podem seguir molt millor el seu itinerari vital i literari a partir de l'any 1294, en què trobem ja una certa sistematicitat a l'hora de signar i datar les obres, especialment si comparem aquest itinerari amb el d'etapes anteriors.

Un dels moments més incerts pel que fa a la cronologia de les obres que l'integren, doncs, és el comprès entre el 1274, any actualment acceptat com a data de la primera elaboració de l'Art, l'Art abreujada d'atrobar veritat, i el 1283, en què probablement va ser escrita l'Art demostrativa, text central del segon cicle de l'etapa que Bonner ha anomenat quaternària.³ Fins i tot a la Vita coetanea aquest període és un dels menys clars de la biografia de Llull, respecte al qual el beat —o el redactor monàstic de l'obra— confon l'ordre de diversos esdeveniments,⁴ i que presenta, a més, un lapse cronològic d'onze anys, entre el 1276 i el 1287.

La datació de les obres primerenques de Llull, per tant, és especialment complicada i depèn sovint de la identificació de les escasses referències a circumstàncies històriques presents en els seus llibres, o bé de la citació d'altres títols escrits per ell mateix. Juntament amb aquest darrer recurs, que implica sovint una proximitat cronològica entre els llibres afectats (com també, tret d'excepcions puntuals, l'anterioritat de l'obra esmentada respecte al text en el qual s'inclou la citació), cal tenir en compte la presència d'elements propis del sistema lul·lià. Són precisament aquests aspectes característics de cada etapa, com també la citació de l'obra artística al voltant de la qual s'organitza, el que permet localitzar les obres en un període concret del desenvolupament de l'Art. Malgrat tot, excepte les dades sobre qüestions històriques externes a la producció de Ramon, la resta de mitjans que tenim per acotar el possible període de redacció de les seves obres inicials són moltes vegades força relatius (sovint només justifiquen relacions d'anterioritat o de posterioritat entre els textos), i es poden veure afectats per noves aportacions que modifiquin la datació que s'havia acceptat per a aquell títol que servia de referent.

Pel que fa concretament al cicle de l'Art abreujada d'atrobar veritat, una de les poques circumstàncies històriques de la qual es pot extreure algun indici sobre la redacció de les obres que en formen part és la fundació del monestir de Miramar. Podem datar aquest fet amb una certa concreció gràcies a la butlla papal que n'autoritzava l'establiment com a col·legi de llengües, del 17 d'octubre de 1276. La consecució d'aquest projecte, que constitueix un dels tres objectius que Llull, segons la Vita coetanea,⁵ s'havia marcat a l'inici de la seva carrera apologètica, permet considerar anteriors o del 1276 aquelles obres de l'etapa de l'Art abreujada en què el beat lamenta la inexistència d'un centre de les característiques que tindrà el monestir de Miramar, com també tots els títols que s'esmentin en aquestes obres.

A continuació recullo un seguit d'apunts que poden ajudar a datar —o, si més no, a ordenar respecte dels altres títols del cicle— algunes de les obres que el formen.

Com s'ha dit, actualment s'accepta que la il·luminació de Randa va tenir lloc al voltant de l'any 1274; també hi ha força unanimitat a l'hora de considerar que degué ser poc després de la il·luminació que el beat va escriure l'Ars compendiosa inveniendi veritatem (o l'Art abreujada d'atrobar veritat, en la versió catalana del títol), la qual, de fet, constitueix la primera concreció del contingut de la revelació.⁶ Totes aquelles obres que depenen d'aquesta versió de l'Art, doncs, no poden en cap cas ser anteriors a la data de redacció del text central —i inaugural— del cicle, com tampoc sembla que puguin ser posteriors al 1283, data de l'Art demostrativa, amb la qual s'inicia el segon cicle de l'etapa quaternària.

Estretament relacionada amb l'obra central del cicle trobem la Lectura compendiosa super Artem inveniendi veritatem.⁷ Aquest text és citat, sembla, en dues altres obres de l'etapa que ens ocupa: als Començaments de medicina, o Liber principiorum medicinae, i potser a l'Ars universalis, de les quals parlarem més avall. En el cas dels Començaments de medicina, la citació d'una «Gran lectura de la Art abreujada d'atrobar veritat» és força clara; això no obstant, Bonner, que no localitza el passatge al qual es fa referència, creu que Llull hi deu citar «un passatge que tenia la intenció —la qual mai no es va realitzar— d'incloure en aquella obra», i que, per tant, la Lectura no devia haver estat encara escrita.⁸ De totes maneres, l'argument no degué semblar-li massa definitiu, perquè al seu catàleg inclou l'obra immediatament després de l'Art abreujada. A més, tampoc no es pot descartar que Llull estigués fent referència a l'Ars universalis (Bo II.A.3), com va proposar Pring-Mill,⁹ o a un passatge que finalment no hi va arribar a incloure. A favor de la darrera identificació hi ha el fet que aquesta obra apareix a diversos catàlegs amb el títol de Lectura Artis compendiosae —o similars—, i que a l'edició moguntina¹⁰ presenta el subtítol de Lectura Artis compendiosae inveniendi veritatem, el qual pràcticament coincideix amb el títol de l'obra que he esmentat al començament d'aquest paràgraf (o sigui, el text que al catàleg de Bonner té la signatura II.A.1.bis). Així mateix, l'adjectiu de «gran» —«magna» en la versió llatina— amb què es qualifica la Lectura als Començaments de medicina no sembla massa indicat per a una obra que sols ocupa quatre pàgines de l'edició moguntina, i, en canvi, lliga més amb l'extensió de l'Ars universalis.¹¹

D'altra banda, la referència present a l'Ars universalis que es fa a la Lectura brevis no és menys problemàtica:

Si bé en aquest cas es qualifica la Lectura de «brevis», adjectiu que hem vist que lliga amb l'extensió de l'obra, el que no coincideix amb aquest text és l'afirmació que està constituïda per setze modes. D'acord amb el que m'indica Antoni Bonner, durant aquest primer cicle de la producció lul·liana només hi ha «sedecim modos» a l'obra central de l'etapa, l'Ars compendiosa. És possible, doncs, que ens trobem davant d'una confusió de títols.

En el passatge citat més amunt de l'Ars universalis també es fa referència a l'Ars notatoria, en la qual Llull desenvolupa aspectes sols esbossats a l'Ars compendiosa.¹³ El fet que en aquesta obra no se citi cap altre text tret l'Ars compendiosa —la qual és, això sí, esmentada diverses vegades—, fa que haguem de pensar que es tracta d'un text cronològicament molt proper a l'obra amb què s'inicia el cicle, sobretot si tenim en compte que ni tan sols s'hi cita l'Ars universalis, amb la qual té diversos punts en comú.¹⁴

Així, és força probable que tant la Lectura compendiosa com, especialment, l'Ars notatoria fossin escrites poc després de l'Art abreujada. No obstant això, com que cap de les dues no és citada en un text que puguem situar amb seguretat en una data prèvia a l'any 1283, per ara no és possible concretar-ne més el possible període de redacció.

Basant-se en un passatge del Llibre del gentil, Antoni Bonner va apuntar la possibilitat que s'hagués de considerar una relació força estreta entre aquest text i el Llibre de demostracions. Ramon distingeix dos nivells de dificultat, segons el públic a qui s'adreci l'obra:

El text en cursiva pot ser entès com una referència al Llibre de demostracions (es tracta d'una obra força complexa, en els quatre llibres de la qual, a més de provar per raons necessàries els articles de la fe, es demostra l'existència de Déu i els misteris de la Trinitat i de l'Encarnació); aleshores, segons aquesta hipòtesi, l'obra hauria estat escrita posteriorment al Gentil.

A més, Bonner afegeix com a nou argument a favor d'aquesta possible relació el fet que es digui, aquesta vegada a la invocació inicial del Llibre de demostracions, que l'obra constitueix «un branca de la Art de atrobar veritat» (ORL XV, 3). Caldria, doncs, posar aquesta afirmació en relació amb el Llibre del gentil, que constituïria una primera branca de l'Art, dedicada a l'apologètica; el Llibre de demostracions seria, aleshores, la branca que «investigava mètodes per construir proves per a tal tasca».¹⁵ En aquest sentit, és interessant remarcar que ambdues obres són citades al Blaquerna, en l'exposició sobre la legitimitat de «provar per necessàries rahons» els articles de la fe que el protagonista fa davant del papa, poc abans de ser ell mateix elevat a la dignitat pontifícia.¹⁶ Encara que són les dues úniques obres esmentades en aquest passatge, Llull no diu en cap cas que els dos llibres formin dues branques d'un mateix tronc, sinó que els cita per raons diferents: el primer, el Llibre de demostracions, li serveix per afirmar que entendre els articles de la fe per raons necessàries implica que «fe ne serà pus noble, e major, e pus meritòria», mentre que, del Gentil, li interessa remarcar la validesa de les condicions dels arbres.

Malgrat que es tracti d'una hipòtesi molt llaminera, cap de les dades que es manegen no implica que aquestes dues obres siguin efectivament dues branques, una apologètica i l'altra demostrativa, de l'Art abreujada: Llull només afirma que el Llibre de demostracions depèn de l'Art esmentada i que el Gentil és adreçat a un públic poc instruït, i que té el projecte —que no sabem si es va arribar a materialitzar— d'allargar o continuar el primer per tal que també s'hi interessin els homes lletrats. Si Llull hagués elaborat el Llibre de demostracions amb aquesta intenció, probablement hi hauria citat el Gentil, ja que aquest text és, entre els llibres no estrictament artístics, el que més vegades va citar Llull en obres seves posteriors.¹⁷ De totes maneres, si ens centrem en els llibres del cicle de l'Art abreujada que esmenten el Llibre del gentil, observem que al catàleg de Bonner, tret del cas de l'Ars universalis,¹⁸ la resta de títols es consideren posteriors al que podríem definir com els textos previs a la fundació de Miramar; així, el Gentil és citat al Liber principiorum theologiae, al Liber principiorum philosophiae, i tres vegades tant al Liber de Sancto Spiritu com al Blaquerna.¹⁹ En conseqüència, doncs, també s'hauria de considerar l'Ars universalis posterior al Gentil (Bonner, però, situa l'Ars davant del diàleg apologètic).

Hi ha, així mateix, un altre element que cal tenir en compte, i és que, mentre que el Llibre de demostracions és citat a la Doctrina pueril com a instrument útil per convertir els infidels (vegeu el cap. 83, § 12), en cap moment no s'hi cita el Llibre del gentil, que com ja hem dit és una de les obres que més recordarà Llull. Evidentment, Llull podria haver decidit no esmentar-lo; en aquest cas, però, no deixaria de ser curiós que, en un text adreçat a lectors amb poca formació cultural, com és el cas de la Doctrina pueril, Ramon hi cités, de la parella proposada per Bonner, el llibre que conté els «pus apropriats vocables als homens letrats» i, en canvi, prescindís de l'obra destinada als «homens lecs». A més, al marge de la qüestió si aquestes obres formen o no dues branques paral·leles de l'Art, no és sobrer remarcar que si la Doctrina pueril fos posterior a l'obra apologètica, entraríem aleshores en contradicció amb una altra hipòtesi de Bonner, que vol veure en el Llibre del gentil una obra elaborada «amb la intenció de fer-la servir a l'escola missionera de Miramar».²⁰ El Gentil no hauria pogut haver estat pensat per a l'adoctrinament dels frares si hagués estat escrit abans que el Llibre de demostracions, ja que aquest darrer ha de ser necessàriament anterior a la Doctrina pueril i, per tant, a l'establiment del monestir de Miramar com a col·legi de llengües.²¹ Em sembla força probable, així, que l'ordre de redacció d'aquestes obres, independentment del fet que Llull n'escrigués d'altres entremig, fos Llibre de demostracions, Doctrina pueril i Llibre del gentil.²² Aleshores, a més, si el Gentil hagués estat efectivament escrit per a la formació dels tretze menorets de Miramar, s'hauria d'endarrerir el terme a quo de la seva elaboració, i de la de tots aquells títols on se cita (inclosa l'Ars universalis), fins l'any 1276. De totes maneres, però, ni és segur que el Gentil fos escrit pensant en l'adoctrinament de la comunitat de Miramar, ni podem considerar definitivament refutada la hipòtesi de Bonner relativa a l'existència d'una estreta relació entre el Llibre de demostracions i el Gentil; en tot cas, em semblaria poc meditat afirmar que aquesta darrera obra fou escrita a partir de l'any 1276. D'altra banda, si la relació entre Miramar i el Llibre del gentil no és segura, tampoc no podem considerar que el terme ad quem de la composició d'aquesta obra sigui el 1276, com proposa Bonner, sinó que hem d'ampliar-lo fins al 1283, any que tanca el cicle de l'Art abreujada, malgrat que fos escrita probablement força abans d'aquesta data.

El Llibre de l'orde de cavalleria ha estat objecte de canvis en les darreres versions del catàleg de Bonner: si a OS tenia la signatura II.A.14 i se'l datava amb interrogant de vers 1279-1283, ara té la signatura II.A.3.bis.²³ El canvi és motivat pel fet que, com ja s'havia remarcat i recull el darrer editor de l'obra, el Llibre de l'orde de cavalleria és citat a la Doctrina pueril (al capítol 81, § 2), de manera que ha de ser anterior al tractat per a infants.²⁴ Cal, doncs, delimitar l'elaboració de l'obra entre l'any 1274 i la primera meitat del 1276. Aquesta datació implica que s'hagi de desestimar la identificació que el pare Pasqual havia proposat entre les corts a les quals es dirigeix l'escuder del pròleg del Llibre de l'orde de cavalleria i les que Jaume II de Mallorca convocà a Perpinyà després d'haver pres possessió del tron,²⁵ ja que el Conqueridor no abdicà a favor seu fins cap al dia 21 de juliol de l'any 1276, sis dies abans de morir, i el nou rei de Mallorques no va ser coronat fins el 12 de setembre.²⁶ Ens situem, doncs, tot just a un mes i cinc dies del termini màxim de redacció de la Doctrina pueril, que molt probablement, però, va ser escrita uns mesos abans, com veurem a l'apartat següent. Caldrà, doncs, cercar unes noves corts per a l'escuder, o plantejar-se si les circumstàncies que el dugueren fins al vell cavaller —ara convertit en ermità— no formen part també de la ficció lul·liana.

Tampoc no és massa clar l'ordre de redacció de les dues obres anteriors a la Doctrina pueril, o sigui, del Llibre de demostracions i del Llibre de l'orde de cavalleria (ja hem dit que, malgrat que sigui objectable, considerem el Llibre del gentil posterior). Basant-nos en passatges dels textos en qüestió, es podria apuntar una certa proximitat entre el Llibre de l'orde de cavalleria i la Doctrina pueril. En un fragment del capítol «De clergues» d'aquesta darrera obra, on se cita el Llibre de l'orde de cavalleria, es comparen les idees que es tenien a l'època sobre els inicis dels dos estaments, el cavalleresc i l'eclesiàstic:

El fet que Llull, a la Doctrina pueril, remeti al tractat sobre la cavalleria en lloc de redactar un capítol específic sobre aquest estament ens fa pensar que segurament aquest llibre havia estat escrit molt poc abans.²⁷ De totes maneres, el contingut del passatge no implica necessàriament que el Llibre de demostracions sigui anterior al Llibre de l'orde de cavalleria.

Pel que fa a la Doctrina pueril, obra destinada segons el pròleg a l'educació del fill de l'autor, s'han pogut delimitar força les dates de la seva redacció. Convé recordar-les, malgrat que no hi fem cap nova aportació, perquè ens seran útils per a d'altres títols de la mateixa etapa. D'una banda, la Doctrina pueril forma part del cicle de l'Art abreujada, de manera que no pot haver estat escrita abans de l'any 1274.²⁸ S'ha arribat a afirmar, encara que amb arguments poc convincents, que s'ha de considerar posterior al març de 1275.²⁹ De l'altra, com ja va destacar Mateu Obrador l'any 1906, si Llull, al cap. 83, § 7,

El lament per la inexistència de monestirs sembla indicar, per tant, que l'obra fou redactada abans que el monestir de Miramar estigués en funcionament, o sigui, abans del 17 d'octubre de 1276, data de la butlla papal.³¹ Val a dir, però, que la data de la butlla de Joan XXI ha de ser presa únicament com la culminació del procés que va dur a la fundació de Miramar, ja que és evident que Llull havia de tenir coneixement, força abans, de la bona predisposició de l'aleshores encara infant Jaume —és probable que el beat ja li hagués plantejat la conveniència de fundar un col·legi de llengües durant la seva estada a Montpeller de vers el 1275. Jaume, a més, va dur a terme gestions per tal d'obtenir un emplaçament per al nou monestir, com prova el fet que l'alqueria on es va instal·lar el grup de franciscans fos transferida pel Monestir de la Real a canvi d'una altra alqueria propietat del rei mallorquí.³² Anteriorment, així mateix, s'havien adoptat mesures que evidencien que el monestir funcionava abans de la data de la butlla papal. Com diu Garcías Palou,

No sembla fora de lloc, doncs, considerar que la Doctrina pueril, com a molt tard, degué ser redactada durant la primera meitat del 1276.

5. El Llibre contra Anticrist i les Oracions e contemplacions de l'enteniment

També deu ser anterior a la fundació del monestir de Miramar el Llibre contra Anticrist, ja que s'hi afirma que

L'obra pertany sens dubte al cicle de l'Art abreujada, títol que és citat tres vegades al llarg del text.³³ Caldria datar-lo, doncs, entre els anys 1274 i mitjan 1276.³⁴ D'altra banda, com que el llibre no és esmentat a cap altra de les obres de què hem parlat fins ara i, singularment, no se cita a la Doctrina pueril, el cap. 96 de la qual és dedicat de forma específica a la figura de l'Anticrist, el considerarem posterior a aquestes obres. En tot cas, és segur que ha de ser posterior a les Oracions e contemplacions de l'enteniment, títol esmentat al final del Llibre contra Anticrist com a obra ja escrita (no sabem, però, si aquesta darrera és o no anterior a algun dels textos esmentats més amunt.)³⁵

Una de les qüestions més controvertides sobre la periodització de les obres del cicle de l'Ars compendiosa és la que es refereix als quatre libri principiorum, tant pel que fa a la situació que hi ocupen com a l'ordre en què van ser escrits. La manca d'edicions crítiques no contribueix precisament a aclarir el panorama.³⁶ Aquestes obres constitueixen aplicacions de l'Art a les quatre disciplines bàsiques del pensament medieval (teologia, filosofia, dret i medicina), que el beat va escriure per mostrar que el seu sistema era vàlid per fonamentar tots els àmbits del coneixement. El fet, però, que Llull empri les teoritzacions científiques presents en les aplicacions —sobretot la teoria mèdica— per fonamentar analògicament els seus raonaments teològics i filosòfics, implica que totes quatre continguin força referències a les disciplines tractades en els altres tres llibres. És per això que, de vegades, es fa molt difícil de discernir si Llull es refereix simplement a les disciplines o bé a les seves pròpies aplicacions de l'Art. Els editors de la moguntina, a més, destaquen en cursiva aquests passatges, de manera que aquesta edició ha influït en estudiosos posteriors, els quals en molts casos han considerat que les referències escrites en cursiva a la moguntina devien remetre efectivament a les obres escrites per Llull. És evident, per tant, que a l'hora de proposar una ordenació d'aquestes obres caldria partir principalment d'al·lusions al màxim d'explícites pel que fa a l'esment de les obres lul·lianes, i prescindir dels passatges en què aquesta remissió pugui ser més ambigua. La consulta de la tradició manuscrita tampoc no ajuda massa a aclarir les relacions que hi pugui haver entre els quatre llibres perquè, malgrat l'elevat nombre de còdexs que els conserven, només en dos casos els trobem agrupats en un sol volum —un dels quals, a més, és còpia de l'edició de Salzinger.³⁷

Entre els passatges dels libri principiorum en els quals es fan (presumptes) al·lusions als altres tres llibres de començaments, probablement un dels menys ambigus és el que trobem al final dels Començaments de medicina, on s'afirma que,

D'acord amb això, el Liber principiorum medicinae seria el primer dels quatre que Llull hauria redactat. Aquesta hipòtesi lligaria amb la importància que el valor metafòric de la medicina té en la primera formulació de l'Art.³⁹ Hi ha, però, algun passatge del llibre en el qual s'ha cregut que es feia referència a alguna altra de les aplicacions de l'Art, sobretot als començaments de filosofia.⁴⁰

Per la seva banda, aquesta obra, el Liber principiorum philosophiae, presenta dues referències força clares als Començaments de medicina, una de les quals és en primera persona i en pretèrit perfet.⁴¹ També hi ha un parell d'al·lusions que tant poden ser esments del Liber principiorum theologiae com referències als principis generals de la disciplina.⁴² D'altra banda, en aquest darrer llibre hi ha diversos passatges on es parla dels principis de filosofia, en dos dels quals l'autor parla en primera persona i en passat.⁴³ Finalment, el Liber principiorum juris no és citat a cap dels altres libri principiorum i, en canvi, sembla que s'hi citen els Començaments de medicina⁴⁴ i, potser, els de filosofia.⁴⁵ Així, doncs, podem apuntar com a hipòtesi que el primer dels quattuor libri principiorum que Llull degué escriure va ser el de medicina, seguit dels de filosofia i de teologia (probablement en aquest ordre), i, en darrer lloc, el Liber principiorum juris.

Finalment, quant a la situació que les quatre aplicacions de l'Art tenen dins del cicle de l'Ars compendiosa, no és sobrer recordar que Ruiz Simon planteja que els quatre llibres de començaments deuen ser posteriors a la Doctrina pueril (i al Llibre de contemplació). Basa aquesta afirmació en els continguts cosmològics que presenten els libri principiorum, i especialment en la presència en dos d'aquests —als començaments de medicina i als de filosofia— de la noció de forma universalis o forma prima, no recollida ni al Llibre de contemplació ni a la Doctrina pueril però, en canvi, «explícitament reafirmada en totes les evolucions del pensament cosmològic lul·lià posteriors als Libri principiorum»⁴⁶.

Llull, ja al pròleg de l'Ars universalis, estableix una estreta relació entre aquesta obra i els quattuor libri principiorum,

Malgrat que aquesta referència no sigui tan explícita com en algun cas s'ha volgut veure, cal tenir en compte que en un altre passatge de la mateixa Ars universalis es fa un nou esment referent a les aplicacions que sembla força més clar (encara que només sigui pel fet que es troba al costat d'altres citacions d'obres de Ramon).⁴⁸ A l'èxplicit del llibre es tornen a esmentar les quatre disciplines —i la possibilitat de fer-les concordar mitjançant l'Art:

Finalment, a l'Ars universalis també hi ha una referència als Començaments de medicina:

És força probable, doncs, que s'hagi de considerar l'Ars universalis posterior als quatre llibres de començaments.

Ramon Llull va adreçar el Llibre d'intenció, com ja havia fet amb la Doctrina pueril, a un fill seu, de qui ens diu al preàmbul de l'obra que «novellament ve en lo món» (ORL XVIII, 4). Galmés interpreta aquest passatge en el sentit d'«entrada al món socialment, cap a la vintena d'anys», de manera que l'obra hauria de facilitar el desenvolupament en societat del jove.⁴⁹ Si comparem el contingut d'aquest llibre amb el de la Doctrina pueril, es constata que presenten nombroses coincidències, malgrat que l'orientació que es dóna al Llibre d'intenció, centrada en la valoració de les dues intencions, és més específica.⁵⁰ En aquest sentit és de destacar, a més, que la lectura de passatges paral·lels en els dos textos posa de manifest, de vegades, una major complexitat en les explicacions del Llibre d'intenció. Si Llull va dedicar ambdues obres a un mateix fill, la major dificultat en determinats passatges del Llibre potser indica que deu ser posterior.⁵¹

Bonner situa el llibre com una de les darreres obres del cicle de l'Art abreujada, ja que, malgrat que s'hi cita aquesta versió de l'Art, hi ha algun aspecte —concretament, l'ordre de l'enumeració dels vicis—, que es correspon amb el que l'estudiós considera propi de l'Art demostrativa.⁵² Aleshores, el Llibre d'intenció hauria de ser considerat un text de transició entre els dos cicles de l'etapa quaternària. Això no obstant, no sembla que, si més no al cicle de l'Art abreujada, sigui possible atribuir-li una enumeració constant i immutable dels vicis. Si bé és cert que el septenari dels pecats capitals de les obres d'aquest primer cicle acostuma a seguir el que Guillaume Peyraut havia establert a la seva Summa de vitiis et virtutibus (gola, luxúria, avarícia, accídia, supèrbia, enveja, ira),⁵³ també hi ha d'altres obres del mateix cicle on l'ordre seguit correspon al que Bonner creu propi de les obres que giren al voltant de la segona Art de Ramon, o sigui, l'Art demostrativa. Ambdues enumeracions són, però, molt semblants, i l'únic canvi que s'hi observa és la inversió dels vicis d'accídia i supèrbia, inversió que pot ser entesa com un mitjà per potenciar el paper de supèrbia, de manera que aparegui com a primer dels vicis considerats espirituals —és el pecat propi de Satanàs—, després dels vicis carnals. Avarícia es trobaria entremig dels dos tipus.

El segon ordre, com hem dit, no és exclusiu del cicle de l'Art demostrativa, de vers l'any 1283, sinó que ja és present en obres molt inicials del cicle anterior, com es desprèn del fet que al Llibre contra Anticrist supèrbia precedeixi accídia en l'enumeració dels pecats (aquest text, com hem apuntat, fou escrit probablement vers el 1276).⁵⁴ El segon ordre també és present als capítols d'11 a 17 del Blaquerna, malgrat que al cap. 114 d'aquesta obra tornem a trobar l'ordre que Bonner considera propi de l'Art abreujada. Si la vinculació de cadascuna de les enumeracions a una de les versions de l'Art fos inequívoca, i atès que la novel·la va ser segurament enllestida poc abans de la redacció de l'Art demostrativa, s'hauria d'esperar, més aviat, que l'ordenació dels pecats que hi ha al començament del text coincidís amb la llista pròpia de la primera versió de l'Art lul·liana, en comptes de fer-ho amb la de l'Art demostrativa; de la mateixa manera, s'esperaria que l'enumeració del capítol 114 coincidís, més que no pas amb la formulació del 1274, amb la del 1283. Tot plegat, doncs, planteja que, malgrat que l'ordenació dels vicis pugui ser un aspecte a tenir en compte a l'hora d'assignar els textos a un o altre cicle de la producció lul·liana, no és un element per si mateix prou determinant, si més no pel que fa al cicle de l'Art abreujada.⁵⁵ En definitiva, doncs, el Llibre d'intenció no ha de situar-se necessàriament més a prop de l'any 1283 que del 1274.

A continuació esmento la resta d'obres que Bonner considera pròpies del cicle de l'Art abreujada d'atrobar veritat, malgrat que de la majoria només sigui possible afirmar que van ser escrites durant els anys del cicle de l'Art abreujada. La primera d'aquestes, d'acord amb l'ordre que tenen al catàleg de Bonner, és l'Artificium electionis personarum, conservada, juntament amb l'Ars notatoria, en un sol manuscrit.⁵⁶ Recentment ha aparegut una edició crítica de l'Artificium, la primera que en tenim, fet que ens ha permès comprovar que a l'inici de l'obra, juntament amb l'Ars compendiosa, se citen tres dels libri principiorum —els de teologia, filosofia i dret.⁵⁷ Pel que fa al Liber de sancto Spiritu, inclòs al segon volum de la moguntina, s'hi citen diverses vegades, a més de l'Ars compendiosa, el Llibre de demostracions i el Llibre del gentil, ⁵⁸fet que implica que probablement l'obra no deu ser massa posterior a aquests dos darrers títols. ⁵⁹Pel que fa al De Adventu Messiae, del qual tampoc no s'ha publicat cap edició, s'hi cita segons Bonner el Llibre contra Anticrist.⁶⁰ La darrera obra que podem situar amb seguretat dins d'aquest cicle de la producció lul·liana és el Blaquerna, que Ramon anuncia al final de la Doctrina pueril.⁶¹ Aquest esment, juntament amb el fet que al cap. 90 de la novel·la es faci probablement referència al capítol general dels dominicans que va tenir lloc a Montpeller l'any 1283,⁶² implica que Llull degué començar l'obra quan encara no havia acabat la Doctrina, o poc després d'enllestir-la, i que la seva redacció es va allargar fins a l'any 1283.⁶³

Més problemàtics són el Llibre dels àngels⁶⁴ i Lo pecat d'Adam,⁶⁵ obres en què no es fa cap referència a altres títols de Ramon ni, amb prou feines, als elements que ens permeten classificar la producció lul·liana al voltant d'una o altra obra central de l'Art.⁶⁶

III. Proposta de nova ordenació de les obres del cicle de l'Art abreujada d'atrobar veritat (1274-1283)

Com a conclusió, incloc una llista de les obres que Llull va escriure al voltant de l'Ars compendiosa amb les datacions i en l'ordre en què em sembla més probable que fossin redactades. Cal tenir presents, però, totes les prevencions que he exposat més amunt, especialment les que fan referència a la impossibilitat de situar respecte als altres títols del període les quatre obres que precedeixen el Blaquerna. D'altra banda, s'ha de remarcar també, pel que fa a les dues darreres obres de la llista, que no estic segur si formen part d'aquest cicle o no. Entre claudàtors, després dels títols i de la data, recullo la referència que les obres tenen a la versió més actualitzada del catàleg Bonner (en preparació, com ja s'ha dit); en els dos casos en què la signatura actual del catàleg Bonner no coincideix amb la del catàleg publicat al segon volum d'OS, dono també la vella referència entre parèntesis.⁶⁷

* Aquest treball forma part del projecte de recerca PB97-0653, Ministerio de Educación y Cultura.

1. Vegeu el versicle 30 del pròleg del Llibre de contemplació (ORL II, 6; OE II, 108). Hi ha manifestacions paral·leles en altres obres de Llull; per a aquesta qüestió vegeu també, sense cap pretensió d'exhaustivitat, la Lògica del Gatzell (vv. 1607-1612; RUBIÓ I BALAGUER 1985: 164, i ORL XIX, 62), el Llibre del gentil e dels tres savis (NEORL II, 5-6), la Doctrina pueril (pròleg, § 2), etc. El tòpic del pecador anònim i indigne sovint també és present en invocacions inicials; vegeu el Llibre dels àngels (ORL XXI, 307), el Llibre d'intenció (ORL XVIII, 3) o el Llibre contra Anticrist (NEORL III, 119).

2. Per a la progressiva utilització de la pròpia imatge per Llull, vegeu BADIA 1995 i 1996, i BONNER 1998.

3. Per a la distribució de la producció lul·liana en les diverses etapes d'elaboració del sistema filosòfic de Ramon -incloent-hi la distinció de dos cicles diferents dintre de l'etapa quaternària- i la seva utilitat a l'hora de datar aquelles obres no estrictament artístiques, vegeu BONNER 1977: 39-50.

4. Situa, per exemple, l'Art demostrativa, que, com hem dit, actualment es tendeix a datar vers el 1283, abans de la fundació del monestir de Miramar, del 1276 (per a la data de l'Art demostrativa, vegeu BONNER 1977: 45-47). Vegeu ROL VIII, 259-309, i, per a un comentari sobre aquests anys inicials en la producció de Ramon prenent la Vita com a punt de referència, OS I, 17-20.

6. Per a la discussió sobre l'any 1274 com a data de redacció de l'Ars compendiosa inveniendi veritatem, relacionada amb la data de la il·luminació de Randa, i la indefinició que respecte a aquesta qüestió s'observa a la Vita coetanea, vegeu sobretot BONNER 1977: 46-47.

7. Malgrat que té una tradició manuscrita força important, el fet que a l'edició moguntina no es distingís de l'Ars compendiosa va comportar que diversos catàlegs d'obres de Ramon no la incloguessin. Per a la consideració d'aquest text com a obra independent de l'Ars compendiosa, vegeu PERARNAU 1983: 160-161, i BONNER 1986a: 88.

8. Vegeu el passatge esmentat a OS II, 466, i a MOG I, xii, 30 (796). Per a la valoració de Bonner, vegeu OS II, 466 n. 12.

12. MOG I, viii, 5 (487). No em limito a recollir la referència a la Lectura brevis, sinó que dono també la resta de títols que Llull cita en aquest lloc de l'Ars universalis. La consulta d'aquest passatge als dos manuscrits que el conserven no mostra divergències remarcables respecte al text de la moguntina (vegeu el Clm. 10528, f. 3vb, de la Staatsbibliothek de Munic, i el ms. B 84 de la Franciscan Library de Dún Mhuire, Killiney, f. 67b; agraeixo a Fernando Domínguez la transcripció del text d'aquests còdexs). A MOG I, viii, 47 (529), s'hi esmenta una Lectura Artis que també podria fer referència a Bo II.A.1.bis.

14. La proximitat entre els dos textos es fa evident en observar les nombroses referències a l'Ars universalis que Jordi Gayà inclou a l'anotació de la seva edició de l'Ars notatoria (vegeu LLULL 1978).

15. Vegeu la introducció de Bonner als Començaments de medicina, a OS II, 401, on planteja l'existència de determinades relacions entre diverses obres del cicle de l'Art abreujada. Al final del Llibre del gentil se cita l'Art abreujada (vegeu NEORL II, 209.311); malgrat que només les traduccions llatina i espanyola medievals de l'obra hagin conservat aquesta referència, Llull mateix destaca la dependència del Gentil respecte a aquesta versió de l'Art en una de les citacions que fa a l'obra apologètica dins del Blaquerna (vegeu LLULL 1935-1954: I, 147.5-6).

17. Per a les citacions del Llibre del gentil en altres textos lul·lians, vegeu BONNER 1978: 49-51, i la seva introducció a NEORL II, xvii.

19. Vegeu, respectivament, MOG I, ix, 57 (663); I, x, 64 (730); II, iii, 1 (115), 2 (116) i 8 (122); i, per al Blaquerna, LLULL 1935-1954: I, 147; II, 204, i III, 76. No sols la citació del títol d'una obra posa de manifest la seva anterioritat: en el cas del Gentil s'observa també en el fet que es refereixi a les cambres de l'Art com a "flors" al Liber principiorum theologiae (MOG I, ix, 1 i 30 (607 i 636)), o al Liber principioum philosophiae (MOG I, x, 1 (667)), referència que, d'acord amb Bonner, «no tendria sentit per a un lector que no conegués el Llibre del gentil» (vegeu la seva introducció a NEORL II, xxi n. 20).

20. Vegeu BONNER 1978: 54-55, i a NEORL II, xix. No discutim ara la proposta de BRUMMER, que considerava que, atès que «el Libre de demostracions és un manual, una mena d'arsenal en el qual els missioners futurs poden trobar els instruments i les instruccions per a llurs treballs», «cal posar l'obra en relació amb el monestir missioner de Miramar» (1980: 155).

21. Per a les dates de la Doctrina pueril i de la fundació de Miramar, vegeu l'apartat II.4. Val a dir que el terme ad quem de la redacció de la Doctrina pueril, ho és també de totes aquelles obres que se citen en aquest tractat (incloent-hi, doncs, el Llibre de demostracions).

22. Pel que fa a la datació de la primera, pot ser interessant recordar la data que Galmés proposava, malgrat que la seva argumentació no oferís elements inqüestionables. Es basava en la suposada justificació que Llull dóna dels greuges de la seva muller al capítol «De la vida contemplativa e activa», la qual «suposa consumada la separació conjugal», de manera que «devia esser el moment vitenc de la qüestió» (ORL XV, x); si la resolució de la queixa és del 13 de març de 1276 -1275 segons l'encarnació-, l'obra, segons Galmés, hauria de ser de la segona meitat del 1275. Respecte a altres propostes de datació del Llibre de demostracions, vegeu BRUMMER 1980: 150-151.

23. Antoni Bonner està preparant una nova versió del seu catàleg, a la qual correspon aquesta nova signatura. Com es pot observar, és la mateixa que tenia la Doctrina pueril al catàleg d'OS (obra que, en les darreres versions, ocupa el lloc II.A.3.ter).

24. Vegeu l'apartat següent i la introducció d'Albert Soler a la seva edició del Llibre de l'orde de cavalleria, a LLULL 1988: 9-10.

25. Per al passatge del Llibre de l'orde de cavalleria, vegeu LLULL 1988: 162.38-43. Albert Soler dóna, en apèndix a la seva edició de l'obra, el pròleg que el pare Pasqual volia incloure a la seva traducció del tractat -que no es va arribar a publicar-, actualment conservat al ms. 1070 de la Biblioteca Pública de Palma (vegeu LLULL 1988: 223-232 i, concretament per al comentari respecte a les corts, 225-226).

27. És de destacar, però, que una part de la tradició no catalana de la Doctrina pueril supleix la manca d'un apartat sobre la cavalleria amb la inclusió d'un capítol apòcrif; el trobem tant a la versió francesa (al còdex fr. 22933 de la Bibliothèque Nationale de París, i també a l'incunable Trésor des humains, publicat a París el 1481), com en una de les llatines (al ms. 258 del Fonds Général de la Bibliothèque Municipale de Lió). Per al text de la versió francesa manuscrita, vegeu LLULL 1969, i, per a l'incunable de 1481, SCHIB 1972.

28. Com va posar de manifest Antoni BONNER (1977: 44), la Doctrina pueril pertany a l'etapa quaternària de l'Art, com també el Blaquerna, perquè ambdues: (a) citen, tal com correspon al cicle, les dignitats (Doctrina pueril, caps. 1, § 5, i 84, § 5; Blaquerna, cap. 102); (b) també citen els vicis d'acord amb l'enumeració habitual de l'etapa (Doctrina pueril, caps. 60-66; Blaquerna, cap. 114), i (c) s'hi esmenten altres obres del període al qual pertanyen, especialment l'Art abreujada d'atrobar veritat, text central del primer cicle de l'etapa quaternària, i, en canvi, no se cita cap de les obres del cicle següent; també citen el Llibre de contemplació, cosa que Ramon no tornarà a fer. Pel que fa al punt (b), cal tenir en compte que als caps. 11-17 del Blaquerna trobem una altra llista del septenari dels pecats capitals en què l'ordenació dels vicis no és ben exacta (supèrbia i accídia es troben invertides); l'ordenació resultant coincideix amb la llista pròpia de l'Art demostrativa. Per a una discussió sobre l'ordre dels vicis i la datació dels textos a partir d'aquesta llista, vegeu, més avall, l'apartat II.8.

29. Emilio BLANCO GÓMEZ (1989) proposava com a terme a quo el març de 1275, ja que aquesta és la data del document de queixa de Blanca Picany, que hauria conscienciat Llull de la necessitat d'atendre l'educació del seu fill. Al marge de l'excés d'interpretació que, al meu entendre, implica aquesta data, aleshores caldria situar la Doctrina entre el març i l'octubre d'un mateix any, el 1276 (per al terme ad quem, vegeu més avall), ja que el document esmentat és datat apud incarnationem; el 13 de març («tertio idus Martii MCCLXXV»), vuit dies abans d'acabar l'any segons l'encarnació, pertany ja al 1276 d'acord amb el còmput actual. El document de queixa de l'esposa de Ramon va ser publicat per primera vegada per PASQUAL 1778: I, 114-115 n. 1; vegeu-ne ara una nova edició a HILLGARTH 1991: 346-347.

30. Vegeu ORL I, 456. Llull hi afirma que «no és qui fassa monestirs establitz a diverses lenguatges ha apendre, ne no és qui·ls frares trametrà» (LLULL 1972: 196.57-59).

31. Coincideixen a acceptar aquesta data Gret Schib, a la introducció de la seva edició de la Doctrina (LLULL 1972: 16-17), DOMÍNGUEZ 1986: 122 i BONNER 1986a: 82-83.32.

32. Vegeu-ne el document, datat el 13 d'octubre de 1276, a GARCÍAS PALOU 1977: 316-319.

33. Vegeu NEORL III, 120.29-30 (pròleg); 145.29-30 (dist. II, i); 157.256 (dist. III, ii). Un altre dels criteris que Bonner utilitza a l'hora de distingir la pertinença dels títols lul·lians a una o altra de les etapes de l'Art, el nombre de les dignitats divines, que a l'etapa quaternària era de setze, també es compleix en el cas del Llibre contra Anticrist: malgrat que la llista de dignitats de la dist. I, i (p. 121.11-12) només en reculli tretze -oblida llarguesa, senyoria i paciència-, les recupera al cap. iii de la dist. I, on prova l'encarnació de Jesús a partir de la concordança de les virtuts increades. El fet que les tres dignitats perdudes se situïn cap al final de l'enumeració fa pensar en una possible corrupció textual. D'acord amb això, Josep PERARNAU (1990a: 59-60), a la seva edició del text, les restitueix entre claudàtors, i destaca que Llull es refereix explícitament a setze dignitats. Vegeu la dist. I, 15, a NEORL III, 139.661.

34. Val a dir, però, que el passatge citat del Llibre contra Anticrist no exclou la possibilitat que Miramar ja funcionés en el moment d'escriure aquest llibre, i que Llull es referís més aviat a la necessitat de continuar fundant escoles missioneres. Si bé és cert que aquest passatge té un to més relaxat que el lament de la Doctrina pueril citat a la nota 25, penso que fa més sentit si el situem abans de la fundació de Miramar. El període de redacció del llibre que apuntem coincideix força amb les dates proposades pels darrers editors de l'obra. D'una banda, Josep PERARNAU (1990a: 45-52, esp. 48-49) considera que l'obra ha de ser anterior al 18 de maig de 1274, en què el Concili II de Lió va reafirmar la validesa de la croada (fet que, segons Perarnau, seria incompatible amb la «desqualificació radical de la croada» present al llibre; l'estudiós observa també paral·lelismes textuals entre l'obra de Llull i la butlla de Joan XXI a favor de la fundació de Miramar, que potser indicarien que es va tenir present el Llibre contra Anticrist en el moment de redactar la butlla; vegeu PERARNAU 1990b). D'altra banda, Gret Schib, a la introducció de la seva edició del Llibre contra Anticrist, data el text de vers 1275-1276 (vegeu NEORL III, 107).

35. Vegeu NEORL III, 160.375-376 (dist. III, ii). Per al text de les Oracions e contemplacions de l'enteniment, vegeu ORL XVIII, 229-268. Al catàleg de Bonner només s'afirma que ha estat escrit dintre del cicle de l'Art abreujada (el títol de la qual s'esmenta al cap. 6, § 4; vegeu ORL XVIII, 249).

36. Modernament només s'han editat els Començaments de medicina, l'únic dels quatre libri principiorum del qual conservem versió catalana (vegeu OS II, 407-496). Els altres tres s'han de llegir al primer volum de l'edició moguntina.

37. Tenim notícia de dotze versions manuscrites del Liber principiorum theologiae, tretze dels començaments de filosofia, vuit dels de dret, i dinou dels de medicina (d'aquest darrer llibre, com ja he comentat, en conservem, a més de la versió llatina -com dels altres tres-, la versió catalana, a la qual pertanyen dos dels dinou còdexs esmentats). Pel que fa als dos volums que conserven les quatre aplicacions, es tracta del ms. 19 de la Biblioteca Communale de Fermo, del s. XIV, i del ms. 99 de la Biblioteca Governativa de Cremona, de l'any 1739. En ambdós casos l'ordre és el mateix que tenen a la moguntina (teologia, filosofia, dret, medicina); no obstant això, cal tenir en compte que el copista del còdex setcentista parteix precisament d'aquesta edició, fins al punt de provar de reproduir-la gràficament. Hi ha també dos manuscrits del s. XV en els quals es conserven tres dels libri pricipioum: el ms. de la Biblioteca Vaticana, Ottob. lat., 1250 (conté els començaments de teologia, dret i medicina) i el ms. 1414 de la Biblioteca Casanatense de Roma (teologia, filosofia, dret). També el Clm. 10514 de la Staatsbibliothek de Munic, així mateix del XV, conté tres de les aplicacions de l'Ars compendiosa (teologia, dret, filosofia), però no el podem tenir en compte perquè es tracta d'un volum miscel·lani que conserva els llibres de començaments en parts de procedència diversa.

38. OS II, 496. Per a la versió llatina, vegeu MOG I, xii, 47 (812). Per a altres possibles al·lusions als quatre libri principiorum presents als Començaments de medicina, en les quals, però, no es pot descartar que Llull simplement es refereixi a les disciplines a què dedica els llibres, vegeu, entre altres, OS II, 486-487 (cf. MOG I, xii, 40 (805)), i el passatge citat a la nota següent.

39. Llull, per exemple, afirma als Començaments de medicina que «metàfora és en esta art, per ço que segons que en esta art és dit dels graus, e dels triangles, e de les altres distincions, pusca hom entendre altres coses qui són de la ciència de theologia, e de dret, e de natures, e de les altres ciències per les quals l'enteniment s'exalça a entendre. E per ço que açò mills entenes dar-te n'hem eixempli en la ciència de medicina» (OS II, 417-418; cf. MOG I, xii, 5 (771)). Per a aquesta qüestió, vegeu RUIZ SIMON 1986: 76.

40. Vegeu especialment OS II, 427 i la n. 21, on el curador del text planteja que el sintagma «començaments de natura» tant pot ser entès com una citació del títol dels Començaments de natures com un esment general als principis o començaments de la filosofia natural (cf. MOG I, xii, 10 (776), on s'afegeix «h. e., Principiis Philosophiae»).

41. Hi llegim: «Quarta Ratio significatur in formis simplicibus existentibus in simplicibus medicinis, ût in herbâ, in quâ est caliditas in gradu quarto, & siccitas in tertio, & humiditas in secundo, & frigiditas in primo, quod probavimus in Principiis Medicinae» (MOG I, x, 14 (680)), i «[...] & hoc idem sequitur de aliis Elementis, prout refertur in libro de gradibus Medicinae» (MOG I, x, 22 (688)). De totes maneres, la darrera -i hipotètica- referència als Començaments de medicina podria haver estat parcialment modificada a la moguntina, atès que tant al ms. 1029 de la Biblioteca Pública de Palma com al volum Lul·lisme 1 de l'Arxiu Històric de la mateixa ciutat, hi llegim simplement «prout refertur in gradibus medicinae», com m'indica Antoni Bonner.

42. «Quoniam autem B. [Prima Causa] creavit ipsum S. [Animam] propter duo principia, prout in Principiis Theologiae est probatum» (MOG I, x, 26 (692)) i «[...] & ideo conditiones ipsorum E. R. metaphora sunt secretis, quae manifestantur in Principiis Theologiae» (MOG I, x, 44 (710)).

43. «[...] in creaturis, non oportet demonstrationem facere; nam secundùm conditiones ipsorum B.C.D. & secundùm alia principia eorúmque conditiones hoc ostenditur; & evidenter in Principiis Philosophiae probavimus, qualiter B. est prima causa omnium entium» (MOG I, ix, 7 (613)) i «[...] quoniam etiam in Principiis Philosophiae jam probavimus necessariò Angelum esse ideo hîc non opus est probare ipsum I.» (MOG I, ix, 22 (628)). Per a altres passatges on s'esmentin els començaments de filosofia, vegeu MOG I, ix, 3 (609), 26 (632) i 47 (653).

44. «quando & volumus componere aliquas regulas huic arti necessarias, ut altiùs absentiâ artis Scholares ipsam possint addiscere: si quis autem ipsam perfectissimè scire voluerit, oportet, quòd addiscat praenominatam Artem [l'Art abreujada], sub qua & ista & Ars Principioum Medicinae ac aliquae aliae continentur ad gloriam & laudem ipsius A» (MOG I, xi, 27 (759)).

45. «Velut in Principiis Philosophiae continetur, sub unâ formâ universali naturali consistunt species & earum individua, ac eadem forma se habet universaliter ad unum quodque naturale, sic in his Principiis Juris se habet B. [Forma Juris], ut omne, quod est in jure, sub forma subsistat» (MOG I, xi, 2 (734)).

46. La utilització del concepte de forma prima es relaciona, d'acord amb RUIZ SIMON, amb «un replantejament de la seva adhesió inicial a posicions que podríem anomentar "aristotèlico-tomistes"» i amb una aproximació a posicions pròpies del «"franciscanisme filosòfic" de l'època» (1986: 80); sembla, doncs, que es tracta d'un canvi de concepció amb implicacions que van més enllà del detall anecdòtic de la presència o no d'aquest concepte en una obra. Així, el fet que no el trobem a la Doctrina pueril deu respondre a aquest replantejament, i no a l'actitud que Llull adopta en aquesta obra, on tendeix a compilar de forma sintètica, sovint clarament simplificada, continguts preexistents, i silencia els aspectes més característics de la seva pròpia doctrina.

47. Vegeu MOG I, viii, 2 (484); al primer volum d'aquesta edició trobem l'Ars universalis davant dels quattuor libri principiorum. Per a un comentari del passatge, vegeu PRING-MILL 1991: 254. Cal remarcar, així mateix, que en aquest fragment Llull exposa una valoració, d'altra banda força generalitzada a l'època, de la jerarquia de les ciències, de manera que es justifica l'ordre en què trobem els libri principiorum tant en alguns manuscrits com a l'edició moguntina.

48. Vegeu MOG I, viii, 5 (487). Hem citat aquest text més amunt, a l'apartat II.1.

49. Per a la citació de Galmés, vegeu ORL XVIII, viii. Encara que no puguem saber si l'edat que l'editor suggereix és o no encertada, no sembla fora de lloc la interpretació que considera el llibre com un instrument per encarar-se a la societat; així ho indiquen tant el contingut de l'obra (un bon nombre dels apartats del capítol V, el més llarg del llibre, és dedicat a diversos estaments o a qüestions relacionades amb l'organització de la societat), com alguna de les afirmacions de l'autor (demana al fill, per exemple, que mostri la doctrina de l'obra «a les gents», p. 4).

50. Per a la doctrina de les dues intencions en Llull, juntament amb un comentari del Llibre d'intenció, vegeu CARRERAS I ARTAU 1939-1943: I, 610-614.

51. Compareu, per exemple, el contingut del cap. 25 de la Doctrina amb el del V, 17, del Llibre d'intenció, dedicats al sagrament de l'Eucaristia.

52. Vegeu BONNER 1977: 44. Per a la referència de l'Art abreujada d'atrobar veritat, vegeu el cap. V, 19, 7; i, per a l'enumeració dels vicis, el mateix cap. V, 8-14, i 30, 4.

54. L'enumeració dels vicis del Llibre contra Anticrist es troba a la dist. III, i (vegeu NEORL III, 155.180-182).

55. No he comprovat si les obres del cicle de l'Art demostrativa segueixen o no l'enumeració dels vicis en l'ordre proposat per Bonner. S'ha de destacar, però, que al cicle de l'Art abreujada també és possible trobar altres ordres: al cap. 85, § 6, de la Doctrina pueril, per exemple, trobem una enumeració dels vicis amb petites variants respecte a les altres que hem esmentat.

56. Es tracta del ms. Vat. lat. 9332 de la Biblioteca Vaticana. Llorenç Pérez va donar notícia d'aquestes obres, fins aleshores considerades perdudes, a PÉREZ 1959. Per a la descripció del còdex, vegeu PÉREZ 1961: 38-40 (on, per error, se li atribueix la signatura 9322).

58. Per al Gentil, vegeu MOG II, iii, 1 (115), 2 (116) i 8 (122); en el darrer d'aquests passatges també s'hi esmenta el Llibre de demostracions, el qual és així mateix citat a MOG II, iii, 10 (124).

59. Garcías Palou, basant-se en el coneixement que Llull mostra en aquest llibre de les doctrines ortodoxes gregues, plantejava la necessitat que el beat hagués dut a terme un viatge a Orient, que situava vers els anys 1279-1282, de manera que aquesta obra no podria ser anterior a aquestes dates (vegeu, entre altres treballs, GARCÍAS PALOU 1968). Erhard-Wolfram Platzeck, però, d'acord amb el que ja havia apuntat al seu catàleg d'obres lul·lianes, manté contra l'opinió de Garcías Palou que el Liber de Sancto Spiritu ha de ser d'una fase més inicial de la producció del beat, atès que s'hi cita precisament el Llibre de demostracions (PLATZECK 1975: 395-396).

63. Per a la datació del Blaquerna, vegeu especialment BONNER 1986b i SOLER 1991. No és segur que Llull enllestís el Blaquerna l'any 1283; en tot cas, però, no sembla probable que trigués massa a fer-ho.

64. Vegeu ORL XXI, 305-375. Aquesta obra, si realment pertany al cicle de l'Art abreujada, deu ser posterior a la Doctrina pueril, ja que no se'n diu res al cap. 98 del tractat per a infants, «De àngels». És datat «devers l'any 1277» per Rafael Ginard a la introducció d'ORL XXI, xxxii. Salvador Galmés, a la seva anotació al Llibre de meravelles, obra en la qual se cita el Llibre dels àngels, el considera de «devers l'any 1275» (vegeu LLULL 1931-1934: I, 135, i IV, 323, per a la referència al llibre en el text lul·lià i per a la datació de l'editor, respectivament).

65. Vegeu MOLL 1982: 29-40, i ORL XIX, 63-73. Seguint la datació del pare Pasqual, ORL XIX, xxvi, i MOLL 1982: 27, situen la redacció del text vers l'any 1282, a Perpinyà, on aleshores residia Jaume de Mallorca, a qui probablement és dedicada l'obra.

66. Per exemple, al llarg de tot el Llibre dels àngels només s'esmenten i es posen en joc set dignitats divines, que es fan coincidir amb les set propietats dels àngels: «bonea, granea, poder, saviesa, amor, justícia, perfecció» (vegeu ORL XXI, 308).

Badia, Lola (1995): «Ramon Llull: Autor i Personatge», dins ARISTOTELICA ET LULLIANA, magistro doctissimo CHARLES H. LOHR septuagesimum annum feliciter agenti dedicata, edició de Fernando Domínguez, Ruedi Imbach, Theodor Pindl i Peter Walter, The Hague, Martinus Nijhoff International (Instrumenta Patristica, XXVI), pp. 355-375.

Badia, Lola (1996): «La ficción luliana en los origenes de las letras catalanas», Constantes y fragmentos del pensamiento luliano. Actas del simposio sobre Ramon Llull en Trujillo, 17-20 septiembre 1994, edició de Fernando Domínguez i Jaime Salas, Tübingen, Max Niemeyer Verlag (Beiheft zur Iberoromania, 12), pp. 59-76.

Blanco Gómez, Emilio (1989): «La fecha de composición de la Doctrina pueril», EL, 29, pp. 147-154.

Bonner, Anthony (1977): «Problemes de cronologia lul× liana», EL, 21, pp. 35-58.

Bonner, Anthony (1978): «La situación del Libre del gentil dentro de la enseñanza luliana en Miramar», EL, 22 (= Miramar en la vida y en la obra de Ramon Lull), pp. 49-55.

Bonner, Antoni (1986a): «Modificacions al catàleg d'obres de Ramon Llull», EL, 26, pp. 81-92.

Bonner, Anthony (1998): «Ramon Llull: autor, autoritat i il·luminat», Actes de l'onzè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, Palma de Mallorca, 8-12 de setembre de 1997, a cura de Joan Mas, Joan Miralles i Montserrat i Pere Rosselló, Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, pp. 35-60.

Brummer, Rudolf (1980): «Sobre la data i l'estructura del Libre de demostracions de Ramon Llull», Estudis de Llengua i Literatura Catalanes, I (= Homenatge a Josep M. de Casacuberta, 1), Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, pp. 149-162.

Carreras Artau, Tomás i Joaquín (1939-1943): Historia de la filosofía española. Filosofía cristiana de los siglos xiii al xv, 2 vols., Madrid.

Domínguez Reboiras, Fernando (1986): «El "Libre d'amic e amat". Reflexions entorn de Ramon Llull i la seva obra literària», Randa, 19, pp. 111-135.

Garcías Palou, Sebastián (1968): «La "Doctrina pueril" del Bto. Ramón Llull y su "Liber de Sancto Spiritu", en su relación cronológica», EL, 12, pp. 201-214.

Hägele, Güenter, i Friedrich Pukelsheim (2000): «Lulls Schriften zu Wahlverfahren», Reports des Instituts für Mathematik des Universität Augsburg, 434 [www.math.uni-augsburg.de/stochastik/reports/434.ps].

Hillgarth, J. N. (1991): «Ramon Lull's Early Life: New Documents», Mediaeval Studies, 53, pp. 337-347.

Llull, Ramon (1931-1934): Libre de meravelles, 4 vols., a cura de Salvador Galmés, Barcelona, Barcino (ENC, 34, 38, 42 i 46-47).

Llull, Ramon (1935-1954): Libre de Evast e Blanquerna, 4 vols., a cura de Salvador Galmés, Barcelona, Barcino (ENC, 50-51, 58-59, 74 i 75).

Llull 1969 : Raymond Lulle, Doctrine d'enfant. Version médiévale du ms. fr. 22933 de la B.N. de Paris, edició d'Armand Llinarès, París, Librairie C. Klincksieck, 1969 (Bibliothèque Française et Romane, Série B: Éditions Critiques de Textes, 7).

Llull, Ramon (1972): Doctrina pueril, a cura de Gret Schib, Barcelona, Barcino, 1987 (ENC, 104).

Llull, Ramon (1978): Ars notatoria, introducció, edició, traducció espanyola i notes de Jordi Gayà, Madrid, CITEMA.

Llull, Ramon (1988): Llibre de l'orde de cavalleria, a cura d'Albert Soler, Barcelona, Barcino (ENC, 127).

Llull, Ramon (1993): Llibre del gentil e dels tres savis, a cura d'Antoni Bonner, Palma de Mallorca, Patronat Ramon Llull (NEORL, II).

Llull, Ramon (1996): Llibre dels articles de la fe. Llibre què deu hom creure de Déu. Llibre contra Anticrist, a cura d'Antoni Joan Pons i Pons, Jordi Gayà Estelrich i Gret Schib Torra, Palma de Mallorca, Patronat Ramon Llull (NEORL, III).

Moll, Francesc de B. (1932 [1982]): «L'opuscle de Ramon Llull sobre el pecat d'Adam. Assaig d'edició crítica», Anuari de l'Oficina Romànica de Lingüística i Literatura, pp. 297-310. Cito per la reimpressió dins Textos i estudis medievals, pròleg d'Antoni M. Badia i Margarit, Barcelona, Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes - Fundació Congrés de Cultura Catalana - Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1982, pp. 25-41.

Pasqual, Antonio-Raymundo (1778): Vindiciae lullianae, sive demonstratio critica immunitatis doctrinae illuminati doctoris B. Raymundi Lulli martyris, ab erroribus eidem à Nicolao Eymerico impactis, à censuris ab Albitio cardinalis relatis; reliquisque aliorum lituris, 4 vols., Avinyó.

Perarnau, Josep (1983): «Consideracions diacròniques entorn dels manuscrits lul·lians medievals de la "Bayerische Staatsbibliothek" de Munic», ATCA, 2, pp. 123-169.

Perarnau, Josep (1990a): «El Llibre contra Anticrist de Ramon Llull. Edició i estudi del text», ATCA, 9, pp. 7-181.

Perarnau, Josep (1990b): «El Llibre contra Anticrist i la butlla de Joan XXI a favor de Miramar (1276)», ATCA, 9, pp. 233-239.

Pérez, Lorenzo (1959): «El "Ars notandi" y el "Ars electionis", dos obras desconocidas de Ramón Llull», EL, 3, pp. 275-278.

Pérez, Lorenzo (1961): Los fondos lulianos existentes en las bibliotecas de Roma, Roma, Iglesia Nacional Española.

Platzeck, Erhard-Wolfram (1973): «Miscelánea luliana. Investigaciones publicadas en los últimos veinte años sobre la vida y la interpretación de las doctrinas de Raimondo Llull», Verdad y Vida, 31, pp. 381-454.

Pring-Mill, Robert D. F. (1973 [1991]): «Las relaciones entre el ars inveniendi veritatem y los cuatro Libri principiorum», EL, 17, pp. 18-42. Cito per la reimpressió dins Estudis sobre Ramon Llull, ed. de Lola Badia i Albert Soler, Barcelona, Curial Edicions Catalanes - Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1991 (Textos i Estudis de Cultura Catalana, 22), pp. 253-275.

Rubió i Balaguer, Jordi (1913-1914 [1985]): «La lògica del Gazzali posada en rims per en Ramon Llull», Annuari de l'Institut d'Estudis Catalans, V/1, pp. 311-354. Cito per la reimpressió dins Ramon Llull i el lul·lisme, pròleg de Lola Badia, Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat (Obres de Jordi Rubió i Balaguer, 11), pp. 111-166.

Ruiz Simon, Josep Maria (1986): «De la naturalesa com a mescla a l'art de mesclar (sobre la fonamentació cosmològica de les arts lul·lianes)», Randa, 19, pp. 69-99.

Schib, Gret (1972): «Le trésor des humains. Incunable contenant la traduction française de la Doctrina pueril de Ramon Llull», Romania, XCIII, pp. 113-123.

Soldevila, Ferran (1950): Pere el Gran. Primera part: l'infant, Barcelona, Institut d'Estudis Catalans. N'hi ha edició facsímil: Barcelona, IEC, 1995 (Memòries de la Secció Històrico-Arqueològica, XLVIII/1).

Soler i Llopart, Albert (1991): «Encara sobre la data del Blaquerna», SL, 31, pp. 113-123.