Centre de Documentació Ramon Llull - Universitat de Barcelona

dins Literatura i Cultura a la Corona d' Aragó (segles XIII-XV). Actes del III Col·loqui «Problemes i Mètodes de Literatura Cat alana antiga , U. de Giron a , 5-8 juliol de 2000, ed. Lola Badia, Miriam Cabré i Sadurní Martí, (Barcelona: Curial-Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2002), pp. 419-430.

A l’hora d’adreçar-se als laics, una de les qüestions que més preocupaven Ramon Llull era la del coneixement de les veritats bàsiques de la fe cristiana. L’assoliment dels mínims doctrinals condensats al catecisme ha d’afavorir una valoració correcta d’altres coneixements més subtils, als quals Llull no volia renunciar. La fe exerceix un paper important en el procés que porta la raó humana, mitjançant un ús correcte del coneixement i d’acord amb la primera intenció, fins a la veritat.¹ Si bé l’interès del beat en la divulgació de l’adoctrinament fonamental és una constant al llarg de tota la seva producció, un dels moments en què es mostra de forma més evident és a les obres —sobretot a les no artístiques— del cicle de l’Art abreujada d’atrobar veritat. Títols com el Llibre de l’orde de cavalleria, el Llibre contra Anticrist o el Blaquerna, tots escrits en el període comprès entre els anys 1274 i 1283,² recullen un contingut de tipus catequètic força important. De totes maneres, l’obra d’aquest període en què Llull desenvolupa de forma més completa i orgànica uns esquemes catequètics és la Doctrina pueril, dos terços de la qual s’organitzen a partir dels diversos elements que conformen les beceroles de la doctrina cristiana.³

Aquestes obres de Llull s’han de situar en un context molt més ampli de preocupació per l’adoctrinament religiós dels laics.La jerarquia eclesiàstica era conscient de les mancances que, en aquest sentit, tenien tant la població laica com determinats sectors del clergat regular, en mans del qual s’havia encomanat la tasca d’instruir la població. D’aquí les nombroses iniciatives, sovint en forma de disposicions conciliars i sinodals, que l’Església va adoptar per tal de revitalitzar, o simplement despertar, la consciència religiosa dels fidels.⁴ Malgrat tot, la situació no va començar a veure’s substancialment modificada fins a l’entrada en escena dels ordes mendicants, fet que de cap manera no va implicar, però, que no calgués continuar impulsant mesures adreçades a pal·liar les deficiències doctrinals de la població. Als concilis del segle XIII se segueixen elaborant disposicions tant referents a les obligacions dels educadors com al contingut de què ha de constar la catequesi (on apareix de forma recurrent la necessitat de conèixer el Credo, els deu manaments, els sagraments de l’Església, oracions com el parenostre i l’avemaria...). Cal destacar, sobre aquesta qüestió, que en una de les disposicions del II concili de Lió, celebrat l’any 1274, es reclamava la composició d’un opuscle destinat a l’adoctrinament de la població ignorant, especialment pel que fa als seus deures com a cristians i al coneixement de les sagrades escriptures.⁵ Si bé no sembla que aquest opuscle s’arribés a redactar, el fet que se sentís la necessitat de disposar d’un text d’aquestes característiques pot ajudar a explicar l’aparició d’una obra com la Doctrina pueril, escrita tot just un parell d’anys més tard, sense que hi haguem de veure cap relació de causa efecte.

La majoria de textos que aleshores es produïen per a la formació dels laics es caracteritzen en general per la seva poca entitat. Es conserva un nombre important de manuscrits que contenen les fórmules o les pregàries que habitualment s’exigia que els fidels coneguessin. Moltes vegades no passen de ser meres llistes de conceptes, la funció de les quals era bàsicament facilitar-ne l’aprenentatge i la memorització.⁶ Encara que aquests siguin els casos més extrems, sí que és cert que la pràctica catequètica i l’especulació teològica sovint es van desenvolupar sense tenir-se massa en compte mútuament. No obstant això, l’aparició, sobretot cap a la segona meitat del segle xiii, de determinats sectors laics amb interessos religiosos i espirituals força més amplis dels que havien experimentat fins aleshores, va afavorir el replantejament d’actituds anteriorment adoptades pels membres regulars de l’Església. Així, es dugueren a terme, des d’una òptica sàvia, alguns intents d’adaptació de determinats continguts teològics i pastorals a uns destinataris poc avesats a aquesta mena d’exposicions. Un dels primers exemples de canvi d’actitud el va protagonitzar sant Tomàs d’Aquino, que, durant la Quaresma del 1273, un any abans de morir, va predicar a Nàpols una sèrie de sermons, en els quals s’esforçava per explicar i fer assequibles als oients diverses qüestions de doctrina bàsica (els preceptes, el parenostre, l’avemaria i el Símbol dels apòstols). Després de la mort del sant d’Aquino, aquest material homilètic es va recollir en quatre opuscles que, juntament amb un cinquè escrit poc abans, dedicat als articles de la fe i als sagraments, han format el conjunt que actualment coneixem com a «catecisme de Tomàs».⁷

Dintre d’aquest grup d’obres escrites amb voluntat de posar a l’abast de persones poc o gens lletrades un contingut d’origen elevat, també s’hi ha d’incloure la Somme le roi de fra Llorenç d’Orleans, escrita vers l’any 1280 a requesta de Felip l’Ardit. Consta de sis parts diferents, dedicades a qüestions que són pràcticament les mateixes que ja he esmentat: els deu manaments, els dotze articles, els pecats, les virtuts, el Pater i els dons de l’Esperit Sant. Aquesta obra, de la qual es conserven tres traduccions catalanes, va gaudir d’una àmplia difusió.⁸ Va tenir, així mateix, una gran predicació entre aquells laics més o menys afectats per interessos de tipus espiritual, i sabem que era una lectura habitual entre els beguins.⁹ D’altra banda, s’ha d’assenyalar que la tradició codicològica d’aquesta obra es barreja, si més no pel que fa a la versió occitana d’ambdós textos, amb la de la Doctrina pueril, ja que conservem un parell de manuscrits del segle XV on es van copiar de forma alternada diversos passatges d’aquests dos llibres.¹⁰ El fet és remarcable tant perquè mostra que aquests textos van circular per uns mateixos ambients, com pel que se’n deriva respecte a la percepció que els lectors en podien tenir com a obres de contingut doctrinal similar —fins al punt de poder-los fondre en una única elaboració. El resultat d’aquestes fusions són dues compilacions morals completament diferents, i molt probablement generades de forma independent, que apunten de nou cap a sectors d’alta sensibilitat religiosa.¹¹

He esmentat la Doctrina pueril al costat de la Somme le roi. Aquesta, però, no és l’única obra on Llull adapta uns continguts elevats a la capacitat d’un públic illetrat. Duu a terme la mateixa operació a d’altres textos, com al ja citat Llibre contra Anticrist, opuscle que constitueix una completa exposició de la fe, destinada a impulsar la reforma de la societat cristiana per tal de preparar-la per a la vinguda de l’Anticrist.¹²

Malgrat que sigui ara, cap als anys setanta del segle XIII, que es comencen a emprar aquest tipus de materials en l’elaboració d’obres sobre els principis bàsics de la fe adreçades a lectors de poca formació, els continguts que s’hi prenen en consideració s’han anat elaborant des de força abans. Cal cercar-ne l’origen, evidentment, en les obres d’aquells teòlegs que, sense tenir present en cap moment la possible utilitat catequètica dels seus escrits, s’havien dedicat a especular sobre la divinitat i les formes de relacionar-s’hi. Entre aquests, un dels més influents, no tant pel contingut de les seves obres com per les possibilitats que presenta la seva formulació, és Hug de Sant Víctor, autor del conegut De quinque septenis —d’orientació ascètica i mística, no pas catequètica. La redacció d’aquesta obra parteix de l’observació que, en les Sagrades Escriptures, hi ha cinc septenaris, entre els quals es poden establir un seguit de relacions o correspondències —val a dir, però, que Hug no s’està de forçar el text sagrat quan la seva argumentació ho requereix. ¹³

Els septenaris de l’obra són els dels vicis,¹⁴ de les demandes que componen l’oració dominical,¹⁵ dels dons de l’Esperit Sant,¹⁶ de les virtuts¹⁷ i de les benaurances.¹⁸ En el procés d’abandonament dels vicis fins a la possessió de les benaurances divines, qüestió que constitueix l’objecte principal del text, s’estableixen un seguit de correspondències entre els diversos septenaris. Aquestes relacions s’expliquen a partir de la metàfora que assimila els vicis a la malaltia i Déu al metge; dintre de l’analogia, els dons de l’Esperit Sant corresponen a l’antídot, les virtuts a la sanitat i les benaurances al gaudi de la felicitat. L’obra és estructurada en tres apartats: al primer s’enumeren els cinc septenaris; al segon es planteja el procés de dominació de l’home pels vicis, i el tercer correspon a l’alliberació dels vicis. Aquesta darrera etapa ha d’iniciar-se necessàriament amb la presa de consciència per part de l’ànima malalta de la seva incapacitat per guarir-se sense ajuda divina. Cal, doncs, oposar als vicis les demandes del Pater, una per a cadascun dels vicis, i esperar la concessió dels dons de l’Esperit Sant. L’atorgament del do més indicat afavoreix la generació de la virtut apropiada per a cada vici, fet que possibilita l’eliminació d’aquest darrer i l’assoliment de la benaurança corresponent.

La fórmula d’establir relacions entre agrupacions de set elements va ser emprada per altres autors, tot i que la influència d’Hug sovint no va més enllà de proporcionar l’esquema general. Joan de Salisbury, per exemple, va escriure un opuscle de clares ressonàncies victorines, el De septem septenis, si bé, dels set septenaris que conté, només n’hi ha un que tingui una certa relació amb la matèria tractada per Hug al De quinque septenis.¹⁹ Sigui com sigui, l’opuscle d’Hug de Sant Víctor, com també d’altres títols que va escriure seguint la mateixa fórmula, va afavorir que els septenaris —encara que no coincidissin exactament amb els que ell recull— fossin vistos com a etapes interrelacionades d’un procés tendent a la salvació de l’ànima. No és estrany, doncs, que l’esquema fos utilitzat, amb les adaptacions pertinents, en obres que cercaven adoctrinar el lector en les veritats de la fe per tal que sabés com evitar la damnació eterna. En un text com la Somme le roi hi ha, efectivament, influències de l’obra d’Hug de Sant Víctor, més o menys llunyanes i de ben segur mediatitzades per altres fonts;²⁰ i també n’hi ha, encara que hi siguin molt menys evidents, en la Doctrina pueril.

En el tractat de Llull els ressons de la formulació d’Hug es troben sobretot en els seus primers seixanta-set capítols, on s’ofereix al lector una detallada explicació dels diversos preceptes i fórmules que componen tradicionalment el catecisme. La Doctrina és, de fet, una de les obres sobre els fonaments de la fe més completes i organitzades de les que s’escrigueren a l’època per a ús dels laics. Això no obstant, encara que la part catequètica constitueixi el gruix del llibre, no és l’única que hi trobem. Entre els capítols seixanta-vuit i cent, al costat dels que exposen temes de tipus religiós, n’hi ha que desenvolupen qüestions de tipus científic o enciclopèdic, gens habituals en obres destinades a ensenyar els fonaments de la fe cristiana. És probable que la presència en aquesta obra de «matèries diverses», com Gret Schib va qualificar el contingut de la darrera part, es justifiqui a partir de la idea que no sols la fe és útil per assolir la salvació, sinó que també el coneixement hi pot tenir un paper. Així, els apartats finals, i especialment els que tracten temes propis de la filosofia natural, respondrien a la voluntat d’iniciar el lector en un tipus d’argumentació propera a la filosòfica. Deixo de banda ara, però, el contingut dels darrers trenta-tres capítols, que només esmentaré en funció de la part estrictament catequètica.

D’acord amb l’objectiu d’explicar els elements més bàsics de la fe, la Doctrina pueril s’inicia amb els catorze articles, síntesi de la doctrina catòlica,²¹ i amb els deu manaments.²² Es tracta de dues fórmules que sovint van aparellades, ja que s’identifiquen amb els fonaments bàsics de la fe, amb aquells continguts imprescindibles que tot cristià ha de conèixer necessàriament. Com Ramon mateix afirma al Llibre de contemplació, «acabament no poria ésser en lig menys dels deu manaments e dels catorze articles». En el capítol al qual pertany aquest passatge, s’hi estableix una analogia entre els conceptes de forma i matèria d’arrel aristotèlica, i els articles i els manaments, a partir de la qual s’explica el paper que cadascuna d’aquestes agrupacions de conceptes —és a dir, articles i manaments— exerceix. Els manaments, lligats a la figura de Moisès i propis, per tant, de la llei vella o jueva, constituïrien la matèria a la qual els articles donen forma o, per dir-ho amb una altra analogia que trobem en aquests paràgrafs, «los deu manaments són la rail dels catorze articles».²³

És en el tractament que Llull dóna als catorze articles on s’observa millor la manca de formació que l’autor pressuposa als destinataris potencials del llibre, ja que, contràriament al que acostuma a fer en d’altres obres, aquí amb prou feines esmenta les seves famoses «raons necessàries», que mostren a l’enteniment la validesa dels articles, i es limita emfasitzar la conveniència de creure’ls per fe; altrament, el lector poc preparat podria caure en l’error. Com ell mateix justifica al Llibre de contemplació,

Si els articles defineixen la fe, els manament marquen les pautes a seguir. En el procés cap a la salvació, però, no n’hi ha prou de creure un seguit de premisses i d’acceptar unes directrius generals de comportament, cal també tenir unes nocions mínimes sobre com cal actuar en cada situació concreta. Aquesta funció és la que, com veurem més avall, duu a terme el septenari de les virtuts. Aleshores, una vegada reconeguda la conveniència d’obeir els manaments, «sent la mia ànima que ama vertuts per tal que pusca ésser obedient als deu manaments».²⁴ De totes maneres, abans de parlar-nos dels septenaris de vicis i virtuts, que Llull col·loca al final de la part catequètica, l’obra tracta altres qüestions, començant pels set sagraments, o rituals que permeten ingressar i romandre en l’Església catòlica, actuar d’acord amb les normes i la moral que propugna, i morir en el seu si.

A continuació vénen els apartats destinats a la salvació que podríem anomenar activa —dons, benaurances, vicis i virtuts—, ja que impliquen, si més no a l’origen del procés en què intervenen, una actitud conscient de l’interessat (en el benentès que tota salvació es deu sempre a la gràcia divina: per mèrits que es facin, ningú no n’és mereixedor). Cal esmentar també, atès que parlem del contingut de la part doctrinal de l’obra, que entre els apartats sobre els dons i les benaurances, i els dedicats als vicis i a les virtuts, hi ha els capítols que narren els goigs de la mare de Déu, de poca tradició catequètica.²⁵

Llull, doncs, a la Doctrina pueril recull quatre dels cinc septenaris del De quinque septenis (l’únic que en queda fora és el de les demandes de l’oració dominical).²⁶ Com ja he indicat, però, Hug de Sant Víctor i les seves correlacions sistemàtiques entre els diversos septenaris queden molt lluny de l’horitzó cultural dels lectors de la Doctrina, de manera que només esporàdicament trobarem alguna referència explícita a les relacions que Hug, i amb ell altres autors, havia plantejat per tal de poder formalitzar les diverses etapes del procés d’acostament de l’ànima a la divinitat. Ramon, com veurem, més que seguir la formulació victorina, pretén influir en el comportament del lector mitjançant altres procediments.

Tot i que al segle XII, i encara ben entrat el XIII, es discutís la funció dels dons de l’Esperit Sant i la seva assimilació o no amb les virtuts, ²⁷ a la segona meitat del xiii la doctrina es troba força establerta en el sentit de la distinció. En general es planteja una jerarquia entre les virtuts, els dons i les benaurances, en la qual les primeres durien a terme un primer perfeccionament destinat a assolir l’objectiu del procés, o sigui, l’alliberament dels vicis per aproximar-se a la divinitat; els dons, d’origen diví, constituïrien un segon estadi de perfeccionament o una ajuda per tal que les virtuts puguin enllestir la seva tasca; finalment, les benaurances s’assimilarien a un tercer estadi que acabaria de perfeccionar l’activitat humana.²⁸ Quan Llull escriu la seva obra, doncs, la doctrina ja és establerta, malgrat que en algun cas —especialment en el de fortitud— encara pugui haver-hi una certa ambigüitat.

Després dels capítols sobre els sagraments, a la Doctrina pueril trobem els dedicats als set dons de l’Esperit Sant. Es tracta, com s’ha dit, de mostres de la gràcia divina adreçada als homes que es manifesta en set formes diferents —per tal de poder oposar-se amb més eficàcia a les diverses temptacions—, encara que totes procedeixin d’una única font. Els dons, que procedeixen del text bíblic, es concreten en els de saviesa, enteniment, consell, fortitud, ciència, pietat i temor.²⁹

Als capítols sobre els dons no hi ha gaire referències sobre la relació que aquests mantenen, segons Llull, amb les altres agrupacions de conceptes de què parlem; això no obstant, en parlar del do de fortitud es planteja que l’actuació de la gràcia ajuda les virtuts en la seva oposició als vicis:

Les vuit benaurances que Llull inclou a la Doctrina pueril deriven de les que se citen a l’evangeli, i corresponen a l’estat de l’ànima posterior a l’alliberament dels vicis i a la perseverança en les virtuts, amb la participació dels dons.³¹ Com Llull mateix diu, «Lo regne d’aquest món són vertutz per les quals hauràs lo regne del cel» (37, 7). Al capítol «De compliment» defineix aquest estat com «la celestial benevuyrança qui complex atalentament de justícia, desigant obres d’esperança, de caritat e de les altres virtutz» (40, 1). Fins i tot en algun cas, concretament en el de paciència, Llull planteja aquesta benaurança com a producte de la superació d’un vici per una virtut: «paciència és refrenat voler occasionat per ira convertida en caritat» (43, 1).

Els dos darrers apartats de la primera part de la Doctrina pueril corresponen als de les virtuts i els vicis.³² El septenari de les primeres es compon de les tres virtuts teologals i de les quatre cardinals. ³³ Com és sabut, la seva funció és oposar-se als vicis, ja que

Al capítol que tanca aquesta part de l’obra («De salvació»), es fa una breu síntesi de les diverses etapes que condueixen lluny de les penes infernals. L’objectiu escatològic de l’exercici de les virtuts hi és ben explícit: «són en aquest món, les vii vertuts demunt dites, lum per lo qual los sancts hòmens e les santes fembres veem anar per les carreres per les quals hom va a eleta benevuyrança», de manera que «Déu dóna salvació a aquels que han vertut, sanctedat, contra vicis e malvestat» (59, 1 i 3).

La salvació, per tant, és un do de Déu, i ningú no pot esperar assolir el paradís gràcies als mèrits propis ni considerar que aquests mèrits el fan digne de salvació. Llull ho deixa ben clar: «les obres que hom fa no són salvació» (59, 6). La funció del franc arbitri, esmentat al darrer paràgraf del capítol, consisteix a escollir entre els diversos camins; el lector ha de ser sempre conscient, però, que la decisió final depèn de Déu:

El darrer apartat específicament catequètic de la Doctrina pueril és el dels pecats capitals. Els components d’aquest septenari, a diferència dels de les altres sèries de conceptes que s’hi relacionen (virtuts, dons de l’Esperit Sant, benaurances), que tenen una tradició força estable gràcies al fet que deriven més o menys directament dels textos sagrats, van patir una gran variació al llarg de l’Edat Mitjana. La inestabilitat era, en bona part, producte dels interessos de cada època, que adaptava la sèrie a les seves necessitats.³⁴ Llull, malgrat que en etapes posteriors de l’elaboració de la seva Art dugui a terme agrupacions pròpies dels vicis, en l’enumeració dels pecats capitals que inclou a les seves obres inicials parteix de la llista que Guillaume Peyraut —o Peraldus— havia recollit a la seva Summa de vitiis et virtutibus (1236-1249?), obra que va conèixer una difusió extraordinària.³⁵

Si en els capítols dedicats a les virtuts es feia èmfasi sobretot en la recomanació d’exercitar-les, als que es dediquen als pecats es destaca reiteradament la contraposició existent respecte a les virtuts i la necessitat de decantar-se vers aquestes —i fugir, en conseqüència, dels vicis. Són pocs els casos, però, en què trobem una oposició entre un vici i una virtut singulars, com era corrent en la tradició de la qual deriva l’obra. A la Doctrina, normalment, les contraposicions que s’estableixen són entre un conjunt de virtuts i els vicis en particular. Un passatge del Llibre d’intenció en què es tracta el vici d’accídia ens fa pensar que Ramon possiblement no creia que a cada vici correspongués unívocament una sola virtut, ni que sempre hagués de lluitar-se contra determinades temptacions amb les mateixes armes:

De la mateixa manera que hi ha un capítol que tanca —i sintetitza— la sèrie de les virtuts (el ja esmentat cap. 59, «De salvació»), n’hi ha un altre, el 67 («De dampnació»), que tanca la dels vicis. Tant l’estructura d’aquest capítol sobre la damnació com el lloc que ocupa, després del septenari dels pecats, marca un clar paral·lelisme, doncs, amb el darrer capítol dedicat a les virtuts. Tots dos, a més, exposen el resultat esperable de l’exercici de cadascun dels septenaris —salvació o condemnació— i segueixen un mateix esquema d’argumentació: partint de la definició inicial,³⁷ passen a destacar que cap ésser humà no pot tenir la seguretat d’assolir la salvació.³⁸ Així, malgrat la necessitat que el lliure arbitri esculli correctament entre les opcions que el bé i el mal li ofereixen, s’arriba a la conclusió que «sens la gràcia de Déu no potz haver salvació».³⁹

El fet de situar els apartats dedicats als septenaris de virtuts i vicis al final de la part específicament catequètica de l’obra, trencant l’ordre tradicional en la distribució de les agrupacions de conceptes que participen en la salvació de l’ànima, ha de ser interpretat segurament com un mitjà per destacar, sobretot per al lector que ha de fer un ús pràctic d’aquests elements, la transcendència dels dos septenaris en el resultat final del seu pas pel món material —guardó o càstig. Aquest objectiu, a més, es veu potenciat per la col·locació dels capítols sobre salvació i damnació al final de cadascun dels apartats esmentats. Així mateix, s’han de relacionar aquests dos capítols de síntesi amb els dos darrers apartats, també de contingut escatològic, de la part dedicada a «matèries diverses» (i que són, per tant, els dos darrers de l’obra). Es tracta dels capítols «De infern» i «De paradís». Col·locant-los al final del llibre, es fa èmfasi en la conveniència de seguir les recomanacions que s’han donat al llarg de l’obra, alhora que s’afavoreix una estructura paral·lela entre les dues parts de què es compon l’obra. Si en els capítols que tanquen les sèries de virtuts i vicis s’exposen les causes del destí final, als darrers capítols es planteja la situació en si.⁴⁰

En definitiva, doncs, pel que fa al contingut de la Doctrina pueril podem parlar de dues parts ben diferenciades. La primera, eminentment teòrica, se centra en l’exposició del catecisme, per a la qual l’autor parteix de la tradició que l’ha precedit en aquest àmbit. Això no obstant, Llull adapta el contingut als seus propis objectius i no s’està d’introduir-hi modificacions quan ho creu convenient. En aquest sentit cal destacar la que fa referència a l’ordre habitual de les agrupacions de conceptes lligats a la salvació de l’ànima, que a la Doctrina ha estat rectificat per tal de subratllar la importància de l’orientació que es doni a l’existència terrenal. La segona part, d’altra banda, es distingeix de la primera pel fet d’estar constituïda per capítols de caràcter força més pràctic, entre els quals n’hi ha diversos de tipus enciclopèdic. La dualitat de l’obra, prou evident, es veu potenciada a més per la distribució del contingut, i especialment per l’establiment de determinades simetries entre les parts teòrica i pràctica. Aquestes simetries ajuden a fixar en la ment del lector la importància que tindran en el més enllà les seves actuacions en el segle (salvació o damnació, infern o paradís). Es fa evident, així, una concepció unitària de l’obra que, de vegades, a causa de les diferències que hi ha entre les dues parts, s’ha observat amb una certa estranyesa. I és que, malgrat que el contingut de la segona part divergeixi força del que tradicionalment s’ha considerat propi d’un catecisme, al llarg de tota l’obra hi ha un inequívoc objectiu doctrinal i salvífic, que és vàlid tant per a la part catequètica com per als ensenyaments més generals —en els quals, a més, el lector ha d’aplicar sovint els coneixements que se li han explicat a la primera part.⁴¹

NOTES AL TEXT

1. No hem d'oblidar que, segons la doctrina de les dues intencions, «volets vós, Sènyer, que los hòmens hagen la primera entenció en amar e honrar, e loar e servir vós, e la segona entenció que l'hagen en percaçar com pusquen haver vida en est món, per tal que pusquen ésser posseïdors de la primera entenció» (vegeu el Llibre de contemplació, cap. 45, § 3, a OE, II, 194). La necessitat de tenir present la fe no es contradiu amb la generalització de l'accés al saber -sempre que es correspongués amb la primera intenció- que Llull volia afavorir amb les seves obres, ja que aquest saber havia de permetre assolir, amb l'ajuda de la fe, el coneixement de la veritat; per a aquesta qüestió, vegeu Soler, 1998: 16-19.

torna al text

3. Llull fa explícita la utilitat que atribueix a la Doctrina pueril per a una correcta ordenació de les dues intencions al pròleg de l'obra, on afirma que «fa abreujadament, com pus planament pot, aquest libre e d'altres al seu amable fill, per ço que pus laugerament, e anans, pusca entrar en la sciència en la qual sàpia conèxer, amar, servir son gloriós Déu» (Schib, 1972: 40). Compareu el text en cursiva amb l'objectiu de la primera intenció recollit al passatge del Llibre de contemplació de la nota 1.

4. Per a una visió general i actualitzada sobre la situació de la formació religiosa bàsica a l'Edat Mitjana, vegeu Resines, 1997: 6-20; i, per al paper de les iniciatives conciliars en aquest àmbit, vegeu Fernández Magaz, 1964.

5. Vegeu la capitular VI, «De corrigendis circa parochias», on, després d'un seguit de recomanacions respecte als sacerdots, s'afirma que «oportet quod fieret aliquod opusculum pro instructione ignorantium idiotarum in suis officiis, ex quo nesciunt scripturas» (Mansi, 1961: XXIV, col. 131).

7. Els quatre opuscles sorgits de les homilies napolitanes són el De duobus praeceptis caritatis et decem legis praeceptis, l'Expositio orationis dominicae, l'Expositio De Ave Maria i l'In Symbolum apostolorum scilicet "Credo in Deum" expositio. Es tracta de quatre obres que reflecteixen «su voluntad de exponer de forma clara y comprensible los datos básicos de la fe cristiana destinados al pueblo» (Resines, 1997: 17). El cinquè títol que conforma el «catecisme de Tomàs» és el De articulis fidei et Ecclesiae sacramentis, escrit entre els anys 1261 i 1269 a petició de Leonardo dei Conti di Segni, arquebisbe de Palerm. L'obra catequètica de Tomàs es completa amb el Compendium theologiae, de datació incerta, obra de caràcter més especulatiu que les anteriors i que constitueix un resum de doctrina cristiana organitzat al voltant de les tres virtuts teologals; el text, però, queda interromput al començament del segon tractat, el d'esperança. Els cinc opuscles han estat publicats en Tomàs d'Aquino, 1927: 349-460. Per a un comentari d'aquest "catecisme", vegeu La Rosa, 1991: 177-182, i Resines, 1996: 17-18. Per al Compendium theologiae, vegeu Verardo, 1954: 9-138, i Tomàs d'Aquino, 1990.

8. Per al contingut de la Somme, vegeu Langlois, 1928: xi-xii i 123-198, i Domínguez, 1987: xxviii-xxx. Per a les traduccions catalanes, vegeu Wittlin, 1983. Pel que fa a la circulació de l'obra als territoris de la Corona d'Aragó, Pere Bohigas, sense voluntat d'exhaustivitat, a més del manuscrit de la Bibliothèque Nationale de París que descriu, dóna notícia de cinc còdexs més i recull dos possibles esments de l'obra (1985: 86 i n. 33). Per la seva banda, Hillgarth (1991) en recull vint-i-sis citacions en inventaris només de Mallorca, que majoritàriament deuen fer referència a la traducció catalana; d'aquestes vint-i-sis, n'hi ha vint-i-dues que es trobaven en mans de laics.

9. La Somme és esmentada per l'inquisidor Bernat Gui a la seva Practica inquisitionis, del 1323, com una de les obres «ex quibus [els beguins] suggunt venenum»; citat per Perarnau, 1978: 16. Consta, a més, entre els títols de l'inventari dels béns de l'Hospital dels beguins de València dut a terme el 1353 a causa del procés contra Jaume Just; vegeu Rubio-Rodrigo, 1992: 219, núm 4. Finalment, és interessant remarcar que, segons Perarnau, el ms. 740 de la Biblioteca de Catalunya, on es conserva una Somme le roi en català, podria haver estat propietat del grup beguí de Barcelona, ja que, després de la Somme, hi ha una traducció fragmentària de l'Evangeli de sant Joan, «absolutament paral×lela de la provençal continguda en un ms. l'origen beguí del qual és indubtable» (es tracta d'un còdex del Convent de la Chiesa Nuova d'Assís; vegeu Perarnau, 1978: 140).

10. Es tracta del ms. Douce 162 de la Bodleian Library d'Oxford i del ms. nouv. acq. fr. 6504 de la Bibliothèque Nationale de París; en aquest darrer també trobem, entre altres textos, la versió occitana de la Llegenda daurada de Jaume de Voràgine, passatges de la passió segons sant Mateu i de l'Apocalipsi de sant Joan -tots en vulgar-, etc., lectures que així mateix eren comunes entre els grups que he esmentat. Vegeu, per a la descripció del primer, Brunel, 1935: 9, núm. 25, i Marinoni, 1997: 30-34. Per al segon, Meyer, 1898: 105-108; Brunel, 1935: 70, núm. 238; Brunel, 1976: 248-257, i Marinoni, 1997: 31 i 35-36.

11. Per a la transmissió occitana de la Somme le roi, malgrat que sols tingui en compte, dels dos manuscrits esmentats, el d'Oxford, vegeu Boser, 1895. Per a l'estudi d'aquestes dues compilacions producte de la fusió de la Somme amb la Doctrina pueril -i altres textos-, vegeu Dando, 1964. El fet que s'utilitzés la Doctrina pueril en aquestes dues compilacions mostra fins a quin punt aquesta obra va gaudir d'una difusió important a Occitània (a més dels dos còdexs esmentats, conservem dos altres testimonis occitans de l'obra); per a aquesta versió de la Doctrina pueril, vegeu Marinoni, 1997, i Badia, 1992: 166-170.

12. Vegeu-ne el text a Perarnau, 1990: 55-158, i Schib, 1996: 119-160. Els altres dos opuscles inclosos, juntament amb el Llibre contra Anticrist, al tercer volum de la NEORL -el Llibre dels articles de la fe (1296) i el Llibre què deu hom creure de Déu (1302)-, són també intents d'adaptar qüestions d'origen savi relatives als principis bàsics de la fe a un públic laic no instruït. El fet que pertanyin a etapes diferents de la seva producció posa de manifest fins a quin punt aquesta qüestió va preocupar Llull durant tota la seva vida.

13. En aquesta concepció d'Hug de Sant Víctor s'observa una certa influència tant d'Agustí d'Hipona, especialment del De sermone domini in monte secundo Matthaeum libri duo (PL, 34, 1229-1308), com de l'Escola de Laon; per a aquest darrer aspecte, detectable sobretot en les relacions que estableix entre els dons de l'Esperit Sant, les virtuts i les benaurances, vegeu Lottin, 1957, citat per Baron, 1969: 32 n. 1.

14. El septenari dels vicis (format pels pecats de supèrbia, enveja, ira, tristesa, avarícia, gola i luxúria) és l'únic dels septenaris d'Hug que no prové directament dels textos sagrats, sinó que deriva de la conjugació de dues ordenacions anteriors, degudes a Cassià i a Gregori Magne; vegeu Van den Eynde, 1960: 145-146, i Newhauser, 1993: 190-191.

16. Is 11: 2; l'ordre en Hug és invertit, i tampoc no coincideix amb el de Pau a 1Co 12: 8-10.

17. Les virtuts que Hug presenta al De quinque septenis no es corresponen amb les tres teologals i les quatre cardinals, sinó que deriven de les set benaurances del sermó de la muntanya, malgrat que l'ordre amb què els esmenta tampoc no és ben exacte: pobresa d'esperit o humilitat, mansuetud o benignitat, compunció o dolor, fam de justícia, misericòrdia, netedat de cor i pau. Vegeu Mt 5: 3-12, i Lc 6: 20-3

18. Les benaurances d'Hug provenen també del sermó de la muntanya. Com remarca Resines, el darrer septeni «repite en cierto modo algunas de las referencias apuntadas en septenas anteriores, sobre todo la cuarta, y fuerza el texto bíblico, que recoge en realidad ocho y no siete bienaventuranzas» (1997: 16). Quant al nombre de set benaurances en lloc de les vuit que presenta l'Escriptura, Baron planteja que «Ayant choisi le cadre du septénaire, il ne retient que sept béatitudes et considère la huitième comme le résumé des sept autres, suivant encore en cela son maître Augustin» (1969: 33)

20. Com he indicat més amunt, la Somme està formada per sis parts, quatre de les quals són dedicades als septenaris dels vicis, les virtuts -l'obra serà sovint coneguda com a De vicis i virtuts-, les demandes del parenostre i els dons de l'Esperit Sant. A la darrera part, a més, fra Llorenç hi estableix un seguit de correspondències entre els diversos components dels septenaris. Vegeu Langlois, 1928: 134.

21. Malgrat que només dediqui dotze capítols als catorze articles (els cap. 1-12), no se'n deixa cap, ja que engloba els que fan referència a la Trinitat en un sol apartat. De totes maneres, segons Resines, la distribució dels catorze articles que Llull recull a la Doctrina pueril «se ajusta más al orden del credo apostólico que al de los artículos de la fe» (1997: 80). En relació amb aquesta qüestió, val a dir que l'estudiós distingeix una doble tradició pel que fa a l'esquematització de les veritats de la fe, segons si es parteix del Credo, amb dotze enunciats (un per a cadascun dels apòstols), o dels articles, en nombre de catorze i distribuïts en dues sèries de set -corresponents a la divinitat o a la humanitat-; vegeu Resines, 1997: 23 i 44. Sigui com sigui, a la Doctrina pueril s'observa un canvi en el tractament de la primera sèrie de set articles, més teològic i discursiu que no pas el dels articles sobre la humanitat de Crist, molt més narratius (una narrativitat similar a la que trobarem, més endavant, en els capítols sobre els goigs de santa Maria).

24. El passatge pertany al ja esmentat cap. 288 del Llibre de contemplació; vegeu OE, II, 893.

25. Vegeu els caps. 45-51. No he trobat altres obres sobre els fonaments de la fe on es recollissin els set goigs de la mare de Déu. Resines, en exposar el contingut de la Doctrina pueril, destaca la manca de tradició del tema en aquest tipus de textos (1997: 80).

26. Malgrat tot, sí que trobem a l'obra el parenostre; vegeu el cap. 8, 3, a Schib, 1972: 54-55.

27. Hug de Sant Víctor, per exemple, malgrat que al De quinque septenis distingeixi els dons de les virtuts (els primers hi fan el paper d'antídot, mentre que les segones són assimilades a la sanitat), en d'altres obres seves, com ara al De sacramentis (2, 3, 2), les virtuts hi exerceixen totes dues funcions (Lottin, 1942-1960: III, 2, 329-35).

30. Cap. 33, 3. Prenc les citacions de la Doctrina pueril de l'edició de Gret Schib (1972).

33. O sigui, fe, esperança i caritat, i justícia, prudència, fortitud i temprança, respectivament. La divisió quadripartita de les virtuts cardinals prové de Sv 8: 7.

34. Com diuen Casagrande i Vecchio, «Des déplacements, des adjonctions, des influences mêlées s'avèrent constamment nécessaires pour conserver à ces schémas vitalité et succès, y compris dans des contextes culturels très différents de ceux qui les ont vus naître» (1991: 89). Per a la variació que la llista de pecats va experimentar en els diversos autors que tractaren el tema, vegeu així mateix Casagrande-Vecchio, 1991: 88-93.

35. Vegeu Domínguez, 1987: xxxiii. Per a Peyraut, vegeu especialment Dondaine, 1948; i, per al nombre de còdexs conservats de la seva Summa, vegeu Bloomfield, 1979: 150-151, núm. 1628.

36. Vegeu el cap. V, 12, 2, a Galmés, 1935: 33. La citació, a més, ens serveix per constatar que el beat era conscient de les possibilitats que el joc de compensacions entre vicis i virtuts podia oferir per tal de formalitzar la tensió entre la tendència humana al pecat i l'estructura moral que se li oposa. Per a un altre exemple força representatiu d'aquesta qüestió al Llibre d'intenció, vegeu el cap. V, 16, 5 (Galmés, 1935: 41).

37. La majoria de capítols de la Doctrina pueril s'inicien amb la definició del concepte sobre el qual versa l'apartat. En el cas dels caps. 59 i 67, però, hi ha una clara correspondència, ja que per a tots dos estats finals s'especifica que són producte del predomini d'un o altre septenari.

40. En el cas del capítol sobre l'infern, segurament com a darrer recurs dissuasiu, s'hi narren diversos turments; un parell d'aquests càstigs es relaciona directament amb dos dels pecats del septenari. Vegeu el cap. 99, 8 i 9.

41. Vegeu, per a un exemple representatiu de la utilitat pràctica del contingut catequètic, el cap. 84, «De oració».

NEORL: Nova Edició de les Obres de Ramon Llull, Patronat Ramon Llull, Palma de Mallorca.

Badia, 1992: Lola Badia, Teoria i pràctica de la literatura en Ramon Llull, Quaderns Crema, Barcelona.

Baron 1969: Hugues de Saint-Victor, Six opuscles spirituels, a cura de Roger Baron, Les Éditions du Cerf, París.

Bloomfield, 1979: Morton W. Bloomfield, Bertrand-Georges Guyot, Donald R. Howard i Thyra B. Kabealo, Incipits of Latin Works on the Virtues and Vices, 1100-1500 A. D. Including a Section of Incipits of Works on the Pater Noster, The Mediaeval Academy of America, Cambridge, Massachusetts.

Bohigas, 1985: Pere Bohigas, Sobre manuscrits i biblioteques, pròleg d’Amadeu-J. Soberanas, Curial Edicions Catalanes - Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona.

Bonner, 1977: Anthony Bonner, «Problemes de cronologia lul× liana», Estudios Lulianos, 21, pàgs. 35-58.

Boser, 1895: C. Boser, «Le remainement provençal de la Somme le roi et ses dérivés», Romania, XXIV, pàgs. 56-85.

Brayer, 1968: Edith Brayer, «La littérature religieuse (Liturgie et Bible). I. Catalogue des textes liturgiques et des petits genres religieux», amb la col·laboració de Walter Mettmann, GRLM, VI/1, pàgs. 1-21.

Brunel, 1935: Clovis Brunel, Bibliographie des manuscrits littéraires en ancien provençal, París.

Brunel, 1976: Geneviève Brunel, «"Vida de sant Frances." Versions en langue d’oc et en catalan de la Legenda aurea. Essai de classement des manuscrits», Revue d’Histoire des Textes, VI, pàgs. 219-265.

Casagrande-Vecchio, 1991: Carla Casagrande i Silvana Vecchio, Les péchés de la langue. Discipline et étique de la parole dans la culture médiévale, prefaci de Jacques Le Goff, traducció Philippe Baillet, Éditions du Cerf, París.

Dando, 1964: Marcel Dando, «Deux traductions provençales partielles du Libre de Doctrina pueril, de Raymond Lulle, associées à des remaniements de la Somme le Roi», Romania, LXXXV, pàgs. 17-48.

Domínguez, 1987: Fernando Domínguez Reboiras, «Introducción» a Raimundi Lulli Opera Latina, XV, ed. Fernando Domínguez Reboiras i Abraham Soria Flores, Tunholt, Brepols (Corpus Cristianorum. Continuatio Medievalis, LXXVI), pàgs. ix-cxv.

Dondaine, 1948: A. Dondaine, «Guillaume Peyraut, vie et oeuvres», Archivum Fratrum Praedicatorum, XVIII, pàgs. 162-236.

Fernández Magaz, 1964: M. Fernández Magaz, «Historia de la catequesis medieval a través de los concilios», Sinite, V, 13, pàgs. 25-52.

Galmés, 1935: Ramon Llull, Libre d’intenció. Arbre de filosofia d’amor. Oracions e contemplacions. Flors. Oracions de Ramon. Contemplatio Raymundi. Compendiosa contemplatio, a cura de Salvador Galmés, Diputació Provincial de Balears - Institut d’Estudis Catalans, Palma de Mallorca.

Hillgarth, 1991: J. N. Hillgarth, Readers and Books in Majorca, 1229-1550, 2 vols., Centre National de la Recherche Scientifique, París.

Langlois, 1928: C.-V. Langlois, La vie en France au Moyen Âge, IV, La vie spirituale. Enseignements, méditations & controverses d’après des écrits en français à l’usage des laïcs, Hachette, París.

La Rosa, 1991: Luigi La Rosa, Storia della catechesi medievale, Esur, Messina.

Lottin, 1942-1960: D. Odon Lottin, Psychologie et morale aux xii et xiii siècles, 6 vols., J. Duculot Éditeur, Gembloux.

Lottin, 1957: D. Odon Lottin, «La doctrine d’Anselme de Laon sur les dons du Saint-Esprit et son influence», Rech. Théol. Anc. Méd., 24, pàgs. 267-295.

Mansi, 1961: Joannes Dominicus Mansi, Sacrorum conciliorum nova et amplissima collectio, vol. 24, Graz, Akademische Druck - U. Verlagsanstalt.

Marinoni, 1997: La versione occitanica della «Doctrina pueril» di Ramon Llull, ed. Maria Carla Marinoni, Edizioni Universitarie di Lettere, Economia e Diritto, Milà.

Meyer, 1898: Paul Meyer, «La traduction provençale de la Légende Dorée», Romania, XXVII, pàgs. 93-137.

Newhauser, 1993: Richard Newhauser, The Treatise on Vices and Virtues in Latin and the Vernacular, Brepols, Turnhout.

Perarnau, 1978: Josep Perarnau, L’«Alia informatio beguinorum» d’Arnau de Vilanova, Facultat de Teologia de Barcelona - Secció de Sant Pacià, Barcelona.

Perarnau, 1990: Josep Perarnau, «El Llibre contra Anticrist de Ramon Llull. Edició i estudi del text», Arxiu de Textos Catalans Antics, 9, pàgs. 7-181.

Resines, 1997: Luis Resines, La catequesis en España. Historia y textos, BAC.

Rubio-Rodrigo, 1992: Agustí Rubio Vela i Mateu Rodrigo Lizondo, «Els beguins de València en el segle xiv. La seua casa-hospital i els seus llibres», Miscel× lània Sanchis Guarner, III, ed. Antoni Ferrando, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, pàgs. 185-227.

Schib, 1996: Ramon Llull, Llibre dels articles de la fe. Llibre què deu hom creure de Déu. Llibre contra Anticrist, a cura d’Antoni Joan Pons i Pons, Jordi Gayà Estelrich i Gret Schib Torra, NEORL.

Soler, 1998: Albert Soler, «Espiritualitat i cultura: els laics i l’accés al saber a final del segle xiii a la Corona d’Aragó», Studia Lulliana, 38, pàgs. 3-16.

Tomàs d’Aquino (1990): Tomàs d’Aquino, Compendi de teologia, introducció d’Evangelista Vilanova, traducció de Ventura Sella, Facultat de Teologia de Catalunya - Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona.

Van den Eynde, 1960: Damien Van den Eynde, Essai sur la succession et la date des écrits de Hugues de Saint-Victor, Pontificium Athenaeum Antonianum, Roma.

Verardo, 1954: Tommaso d’Aquino, Opuscula theologica, I, a cura de R. A. Verardo, Marietti, Torí-Roma.

Wittlin, 1983: Curt Wittlin, «Les traduccions catalanes de la "Somme le Roi" ("De vicis i virtuts") de fra Llorenç», Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, 59, III, pàgs. 395-433.

"COVÉ QUE HOM FASSA APENDRE A SON FILL LOS .XIIII. ARTICLES": LA DOCTRINA PUERIL DE RAMON LLULL I LA CATEQUESI MEDIEVAL

"COVÉ QUE HOM FASSA APENDRE A SON FILL LOS .XIIII. ARTICLES":

LA DOCTRINA PUERIL DE RAMON LLULL I LA CATEQUESI MEDIEVAL