|
Sadurní Martí EL CANÇONER DEL MARQUÈS
DE BARBERÀ (S1 / BM1) [ Publicat al Boletín
Bibliográfico de la Asociación Hispánica
1. DESCRIPCIÓ EXTERNA 1.1. Panorama de les descripcions anteriors L’any 1896, don Mariano Baselga va publicar el primer estudi filològic del cançoner del marquès de Barberà (conegut com a S1 en la tradició catalana, BM1 en la hispànica). Gràcies a les bones arts de Francesc de Bofarull, durant una visita a Barcelona va confeccionar-ne un breu estudi, que va aparèixer més tard en un dels apèndixs de la seva edició del cançoner català de Saragossa. Després d’aquest assaig inaugural, altres estudiosos s’han submergit amb més o menys detall en els aspectes codicològics del cançoner (cf. Massó Torrents 1913 i 1932, Aubrun 1953, Simón Díaz 1963, Aramon 1964, Olivar 1977, González Cuenca 1978, Dutton 1982 i 1990-91, Concheff 1984, Faulhaber et alii 1994 i Beltran et alii 1995 i 1998)(2) o en les seves relacions ecdòtiques amb altres testimonis coetanis, especialment per a les obres de Juan de Mena (Vàrvaro 1964, Pérez Priego 1979 i 1989, De Nigris 1988 i 1994, Kerkhof 1982-83, 1984, 1989, 1993), Pere Torroella (Bach y Rita 1930) i Juan Rodríguez del Padrón (Hernández Alonso 1982). L’apèndix de M. Baselga descriu els continguts del còdex i en reprodueix alguns versos.(3) Comenta detingudament algunes de les peces que més li van interessar, però d’altres les enllesteix amb una simple transcripció de l'íncipit; i encara, a vegades es limita a fer el recompte de les composicions d'un autor. La introducció històrica al cançoner té interès i proposa una lectura encertada dels possibles orígens de la compilació: Baselga nota la curiosa relació de molts dels autors reportats (alguns aleshores quasi desconeguts) amb el príncep de Viana —també testimoniat en el cançoner—, cosa que situaria el compilador d'aquests folis en el seu entorn. La seva interpretació va més enllà, però, i s’interroga si no es tractaria d’un recull d'origen familiar,(4) potser relacionat amb el llinatge del marquès de Barberà.(5) L'editor saragossà també recorda de passada la hipòtesi de Gabriel Llabrés, segons la qual Pero Martines podria haver-ne estat el compilador (per això se l’anomena també ‘Cançoner de Pero Martines’).(6) La descripció de Baselga ha estat la referència habitual entre els estudiosos, sobretot hispanistes, que s'han hagut de referir al nostre còdex. De fet, però, Jaume Massó i Torrens la va completar i superar el 1913. En essència tracta els problemes codicològics de la mateixa manera, però observa la pèrdua d'un plec en la composició del volum i afegeix dades noves sobre la matèria.(7) Enumera cada peça i en dóna la rúbrica i l'íncipit, identifica alguns autors i obres que Baselga no coneixia, i, moltes vegades, acompanya les entrades amb una breu referència bibliogràfica. Finalment també introdueix la primera sigla per anomenar el recull: cançoner català S. En el seu treball de 1932, Massó no va introduir novetats (bona part de la informació anterior hi apareix resumida), però va proposar un canvi de sigla: el cançoner passa a anomenar-se definitivament S1. (8) Ch.V. Aubrun [1953] va assajar una actualització dels anteriors intents de bastir un catàleg dels cançoners castellans. S1 hi duu la sigla B-V-7 (=cançoners col×lectius-dispersos per Espanya-nº7).(9) Repeteix les descripcions anteriors, però fa llum sobre un aspecte que encara no s’havia aclarit: documenta la proposta de Llabrés sobre la paternitat del cançoner en una «lettre, démeuré manuscrite, à Morel-Fatio, dans le dossier 127 des archives de celui-ci, leguées à la Bibliothèque de Versailles» (p. 312). Aubrun reitera l'atribució a Martines («Pero Martínes aurait compilé lui-même cette ouvrage»), i això l’obliga a precisar cronològicament la redacció (car «il fut exécuté par voie de justice en 1463», p. 312). J. Simón Díaz [1963] classifica el cançoner amb el nº 2862. En llistar les obres (només les castellanes) segueix Baselga i cau en el parany de comptar com a dues poesies Si fueras como tu eras i Vos vedes cosas deleytosas, quan en realitat són dos fragments de la mateixa obra (cf. 19); tampoc menciona la pregunta de Diego de Castre (2) ni cita el n. 34, que com veurem és una possible obra de Carles de Viana. R. Aramon [1964] va estudiar la secció catalana del cançoner i en va publicar diverses poesies anònimes. Les seves conclusions lingüístiques, que crec extensibles al conjunt del cançoner, aposten per un copista de la zona nord-oriental del català. La seva edició és minuciosa en les transcripcions i obre la porta a un comentari permenoritzat dels accidents de còpia i dels problemes d’anotació literària dels anònims de la secció catalana. El catàleg montserratí del pare A. Olivar [1977] és una eina fonamental per a estudiar S1. Primer perquè és el primer document on consta oficialment la presència del cançoner a la biblioteca monacal (encara que, com veurem més endavant, hi devia ser des dels anys cinquanta), però sobretot perquè el detallisme de les anotacions permet iniciar un estudi dels possessors anteriors del còdex i d’orientar una possible identificació dels ambients en què es compilà. La bibliografia de González Cuenca [1978] vol ser una síntesi de les dades dels estudiosos anteriors. El nostre cançoner hi duu la referència 1.1.5.8. (=manuscrit. col×lectiu. biblioteca. manuscrit estudiats d'aquesta biblioteca). B. Dutton, refonent el 1990-91(10) la descripció de les peces del cançoner apareguda al seu treball de 1982, dóna una breu descripció del cançoner (amb la sigla BM1) i una transcripció diplomàtica de les peces castellanes, incloent-hi els accidents de la foliació.(11) Recentment, Vicenç Beltran [1995:239-241] també s’ha referit al nostre cançoner en el marc d’un estudi panoràmic sobre «tipologia i gènesis dels cançoners». Proposa solucions per a alguns dels interrogants codicològics del còdex (cf. la nostra nota complementària al n. 19), defineix la compilació com a «totalmente homogénea ... quizá de una sola mano [catalana] con intervalos amplios en la copia de sus diversas partes» i proposa que el còdex «debió ser compuesto de una sola vez, pues el papel es rigurosamente homogéneo». Sobre els orígens patrimonials del manuscrit, Beltran indica que convindria «recordar la propuesta ... de que este cancionero pudo haber sido compilado por Pero Martines para un Pinós, de quien los marqueses de Barberà descienden; efectivamente Pero Martines mantuvo estrecha relación con el Príncipe de Viana, con cuya defensa se habre el cancionero, pero también con Francesc de Pinós». Sobre la identitat del compilador del cançoner i les seves relacions amb els ambients vianistes en tornarem a parlar més endavant. 1.2. Descripció codicològica del manuscrit (12) El manuscrit duu actualment la signatura: Montserrat, Biblioteca del Monestir, ms. 992. Les descripcions clàssiques donen, per motius diferents, diverses dates de compilació però sempre als darrers trenta anys del segle xv. Estudiant, com veurem, les filigranes del paper, la constitució del cançoner i els autors i les obres contingudes, podem acotar la compilació del còdex en un un arc que aniria de 1464 a 1475, en la zona nord-oriental del domini lingüístic català. L'única filigrana, present en tots els plecs del còdex, és semblant a les del tipus ‘char’ del catàleg de Briquet. El disseny d’aquest ‘carro’ s'acosta molt a la filigrana °3536 (Perpinyà 1464) i especialment a la °3540 (1470-1490) de Briquet, i a la °1339 (de 1471) al catàleg de Valls i Subirà. És un manuscrit cartaci. L'estat de conservació del paper és molt bo (tret d'algun desgast que afecta les ratlles superiors del recto del f.1, i impedeix de llegir correctament el títol de 1). El còdex té 200 ff. La matèria del còdex in quarto amida 218x145 mm. La caixa d'escriptura és molt variable i depèn de si el text és vers o prosa, de l'estat de fatiga del copista o de la disposició del seu antígraf. Els quaderns actuals estan formats regularment per 10 bifolis. L'estat de l'enquadernació permet de constatar la pèrdua d'un plec, ja observada per J. Massó i Torrents. Els plecs van relligats al llom mitjançant uns cordills que l’estat defectuós de l’enquadernació deixa veure perfectament. Tots els cordills relliguen el seu corresponent fascicle, tret d'un. Si es té en compte que al llom s'hi observen onze cordills, sembla fàcil deduir que el sobrer relligava un plec que ha desaparegut. Per tant, conservem 10 plecs dels 11 originals i, doncs, per la regularitat de composició dels plecs, 200 dels 220 folis del còdex primigeni (que anomenarem original). L’element desaparegut se situava entre els actuals quart i cinquè plecs. Vegem com s'organitzava el còdex original, comparant-lo amb el seu estat actual:
La foliació actual no respecta els 10 bifolis de l'organització original que s'han perdut, però compta tots els folis existents (escrits o en blanc). Quan Baselga va estudiar el còdex, existia una foliació diferent, deguda a F. de Bofarull, que comptava només els folis escrits, sense tenir en compte els folis perduts ni la majoria dels fulls en blanc. En la nostra descripció hem seguit la foliació actual, en llapis, que es troba a l'angle superior dret dels rectos de cada foli i no comet cap error.(13) El ms. no té cap rastre ni de perforació ni de ratllat. La disposició de les línies no segueix una regularitat manifesta. Com ja és habitual en aquesta època, els versos sempre mantenen una disposició vertical. No s’observen els elements que habitualment marquen continuïtat entre plecs (signatures, reclams), potser perquè el còdex va ser relligat en blanc i el compilador hi anotava els textos a posteriori. Només d’aquesta manera es poden explicar alguns dels problemes codicològics de S1 (com el de la peça 19). Aquesta composició codicològica, unida a la gran quantitat de folis desaprofitats, fa veure que a) no es tracta d'un còdex per al qual es programés acuradament una estratègia de còpia, sinó d'un cançoner més pròxim a un llibre de notes que a una antologia organitzada, i que b) en un moment determinat s’interromp la còpia, potser per la mort del compilador. Com hem dit, trobem una gran quantitat de fulls en blanc (23rv, 62r-80r, 81r, 85r-100r, 104v-136r, 137v, 150v-156v, 160v, 161v-163v i 193v-200v): un centenar de pàgines no escrites —uns cinquant folis en blanc—, que representa gairebé un 25% del total actual (200 ff.), i un 20% de l'original (220 ff.). Aquesta irregularitat fa ben difícil de fer-se una idea precisa de les obres que reproduïa el plec perdut. L'escriptura general pertany a una sola mà, encara que es detecten variacions de ductus atribuïbles a les diferents represes en què es confeccionà el manuscrit. Només en dues ocasions (2 i 3) s'arrodoneixen els traçats de manera ostensible, però la mà podria continuar essent la mateixa. En alguns moments, especialment en el Laberinto de Mena, una altra mà ha procedit a numerar les cobles i potser a esmenar alguns passos (encara que en aquest darrer cas és arriscat defensar que no continua sent la mateixa). El compilador usa per a les correccions el tipus d'inserció ^ o bé el reclam ./ situat al lloc precís on cal insertar l’esmena, que es troba al marge o a l'interlínia, precedida també pel mateix signe. Els títols de les composicions solen anar subratllats i emmarcats amb un claudàtor. Les composicions en vers tenen gairebé sempre virgula de cesura. Una capital rudimentària adorna els inicis d'estrofa, i les inicials de vers s'alineen en majúscula formant una línia vertical perfecta. De totes maneres es registren canvis en aquestes disposicions que deuen dependre dels antígrafs emprats en cada moment. La puntuació és present en pràcticament totes les peces. Generalment s'indiquen pauses breus amb una ratlla inclinada /, per bé que altres vegades el punt . sembla marcar una pausa forta. La marca de cesura o de final de peu mètric es pot trobar en moltes peces indicat amb dos punts : o amb una doble ratlla inclinadal //, a vegades reforçada amb dos punts //:. En la descripció de §3 s'indica si la composició té puntuació, encara que només sigui amb un sol signe. Les característiques del manuscrit feien preveure que no hi trobaríem ni l'ornamentació ni la cura que s'observa en d'altres cançoners coetanis. Només en dues ocasions podem trobar rudimentaris elements decoratius: una fulla (f.1r: capital de l'estrofa IV) i una cara (f.11v: capital de l'estrofa III). L'enquadernació és l'original i s'ha conservat en un estat acceptable (encara que ara ja reclama una restauració). Està formada per un plec de pergamí gruixut doblat. Obrint el cançoner, la part esquerre de l'enquadernació arriba a cobrir el foli inicial, protegint-lo i conformant la portada. La part dreta, s'allargassa triangularment sobre l'esquerre, tancant el còdex. Un tros de fusta que es troba en aquesta tapa triangular, acompanyada a dalt i a baix per una ornamentació en pel en forma de creu, s'enllaça amb un tros de baga que es troba al llom i fa l'ofici de pany. En la portada hi ha una inscripció: cançoner, adornada amb dues sanefes a cada costat. A la part exterior del llom dues peces quadrades de pell reforcen els lligams dels cordills que subjecten els plecs. El quadrat superior ha perdut tres cordills de les onze perforacions; l'inferior, sis. En conjunt, el volum es troba en bon estat, tot i la pèrdua d'un plec. L'enquadernació, el paper i la tinta s’han conservat sense grans problemes. Al cançoner no s’hi observen intervencions posteriors a les del compilador. Anotem però diverses inscripcions en les cobertes. En obrir el cançoner, es veu, en l'interior de la tapa esquerra, escrit en llapis, segurament a principis d'aquest segle: «Cançoner bilingüe | (castellà-català) | Finals del segle xv ó | principis del xvi». Una altra mà també contemporània ha afegit a sota «Ms. 992». En la part superior de la contratapa posterior s'hi llegeix una prova de ploma: «Inmanus tuas domino». A l'extrem inferior dret de l'interior de la coberta es llegeix clarament una signatura moderna en tinta: Ms. 1417. El pare A. Olivar [1977:296], explica que «la darrera procedència és com la del manuscrit anterior» (=ms. 991) i diu el mateix del ms. 993 respecte del nostre cançoner (ms. 992). ¿Quin era el fons del qual provenien tots aquests manuscrits? Olivar no dóna informacions complementàries, però al seu catàleg podem trobar-hi signatures anàlogues (de mà moderna) en diversos manuscrits(14) (981: 8ª Ms. 1549, segle xv;(15) 983: 8ª Ms. 1796, segle xv; 984: Ms. 1416, segle xv; 988: Ms. 1547 Fol., copiat el 1482; 992: Ms. 1417, entre 1464-1475; 993: Ms. 1544, segle xiv i 994: 4º Ms. 1800, segle xiii), que conduïrien a un mateix fons. Amadeu J. Soberanas ha tingut l'amabilitat d'indicar-me que aquestes signatures són de la mà de Pere Bohigas i que van servir per inventariar i protegir, entre d'altres, el material de la biblioteca del marquès de Barberà, en començar la guerra civil. Els còdexs van ser retornats el 18 de maig de 1940.(16) En qualsevol cas, poca cosa sabem amb seguretat sobre l'origen i la transmissió patrimonial del cançoner del marquès de Barberà, no només per la complexitat genealògica d'aquest marquesat (que convida a la prudència) sinó també perquè el fons Barberà sembla, efectivament, el resultat de la sobreposició de biblioteques importants de procedències diverses. Tanmateix algunes dades internes de peces i autors reportats a de S1 ens permentrien de formular tímidament una hipòtesi, que caldrà verificar amb tranquil·litat, sobre els orígens concrets del recull (cf. nota 29). És un aspecte, però, que només es podrà confirmar amb un estudi aprofundit dels interessos literaris (tant de lector com de versificador) del compilador de S1, esperant que ens permeti fer llum sobre l’ambient en què es compongué el còdex.(17) L’arribada del cançoner a Montserrat sembla envoltada de misteri. Mariano Baselga va veure el còdex a l'Arxiu del marquès de Barberà cap a 1895. Massó l’hi descriu el 1913 i, encara, el 1932. Del 1936 al 1941 sabem que es trobava sota la custòdia de la Biblioteca de Catalunya, d’on retorna a l’Arxiu del marquès de Barberà, on l’hi situa M. de Riquer en publicar la seva edició de Pero Martines (1946). Quan J. Carbonell fa referència al ms. (1955-56) ja és a Montserrat; també l’hi situen, deu anys després, M. de Riquer en la seva Història de la literatura catalana i R. Aramon en publicar-ne algunes peces. L’ingrés a la biblioteca benedictina ha de situar-se, doncs, entre 1946 i 1956.(18)
2. DESCRIPCIÓ INTERNA 2.1. estructura i contingut La nòmina d’autors reportats al ms. 992 de la Biblioteca del Monestir de Montserrat és poc abundant: un anònim i catorze escriptors, més o menys documentats. El poeta amb més obra és Juan de Mena (9 peces, incloent-hi el Laberinto de Fortuna), seguit de Pere Torroella (7 peces castellanes),(19) Joan Roís de Corella (3 proses),(20) Pero Martines (1 prosa i 1 poesia),(21) Carles de Viana (2 poesies)(22) i, amb una única peça, Gómez Manrique,(23) Juan Rodríguez del Padrón,(24) Diego de Castre,(25) Francesc Oliver (traduint Alain Chartier),(26) Joan de Santcliment(27) i Francisco Vidal de Voyo. (28) El cançoner reprodueix també les cartes que teixeixen la polèmica desencadenada el 1458 per Pere Pou "contra Fals Amor",(28) que implicà Francesc de Pinós,(29) un tal Vilademany, Joan Almugàver,(30) Pere Joan Ferrer,(31) Bernat Turell,(32) Joan de Cruïlles,(33) Joan Francesc Boscà,(34) Jaume Civaller,(35) Francí Desvalls(36) i Miquel de Dons.(37) S1 conté diversos unica: les dues obres de Pero Martines, les dues poesies de Carles de Viana, la demanda de Diego de Castre, les poesies de Joan de Santcliment i de Francesc Vidal de Voyo, l’estranya prosa relacionada amb el certamen poètic convocat per Bartomeu Castelló el 1438 a l’església de Sant Just de Barcelona,(38) i catorze peces anònimes, atribuïbles probablement, com veurem, a l'anònim compilador del cançoner. L'organització d’aquests materials en el còdex no sembla respondre a cap programa de construcció d'un cançoner ordenat, ni obeeix a un procés de confecció més o menys complex, sinó més aviat el resultat de l'accessibilitat esporàdica a uns materials. Mirarem d'establir les etapes en què es va escriure el cançoner, que semblen insinuar-se en diverses seccions del manuscrit.
Taula seqüèncial d’autors i obres
ORGANITZACIÓ DE LES SECCIONS El cançoner S1 s’organitza, doncs, en dues grans unitats: una secció de poesia castellana de cancionero (A) i una altra secció de peces catalanes variades (B). Els folis en blanc semblen destinats a acabar de completar un grup d'obres amb una determinada orientació, o bé a separar físicament les seccions.
Taula de les seccions del cançoner
La secció A es pot subdivir clarament en tres estadis: Ao (1-3), Aa (4-19)(40) i Ab (20-21). Les peces 1-3 —un poema de Pero Martines, una pregunta de Diego de Castro i la corresponent resposta del príncep de Viana— no pertanyen pròpiament a aquesta seqüència perquè són poesies d'ambient vianista, amb una cronologia posterior (c 1460) a les altres poesies castellanes (4-21, c 1430-1450). És molt possible, doncs, que s’afegissin posteriorment en els fulls en blanc que es trobaven al principi del còdex. Deixant de banda aquesta circumstància, podem considerar la primera secció Aa com a temàticament unitària i formada per peces d’autors atestats en els cançoners castellans de l’època. Totes les peces —Juan de Mena, Juan Rodríguez del Padrón i Pere Torroella— procedeixen de fonts molt properes (si no és que provenen del mateix antígraf);(41) la segona secció Ab, copiada en una represa posterior, i de fonts possiblement catalanes, es redueix al Maldezir de mugeres de Pere Torroella i la Respuesta de Gómez Manrique. La secció catalana és clarament factícia, amb materials de procedència i cronologia molt diversos i només la considerarem com a unitat a efectes pràctics. La secció Ba (22-27) inclou dues poesies anònimes(42) (la primera en castellà), a més de l'única peça coneguda Francisco Vidal de Voyo (=Noya?) i una poesia de Joan de Santcliment. La secció es tanca amb un fragment de la traducció catalana de la Belle dame sans merci feta per fra Francesc Oliver. La secció Bb (28-32) presenta únicament proses: Pero Martines, Joan Roís de Corella i Bartomeu Castelló. Sis folis en blanc la separen de la secció Bc (33-48), amb diverses esparses i una poesia anònimes, atribuïbles al compilador de S1, i una poesia castellana atribuïble a Carles de Viana. En algunes peces catalanes d’aquesta secció (nn. 33, 35, 36 i 48) s'observen correccions que afecten directament la recensio dels textos i que, per tant, s'aparten de les típiques correccions mecàniques detectades al llarg del còdex. Finalment, la secció Bd (49-78) aplega el conjunt de les cartes, respostes, rèpliques i contrarrèpliques en recargolada prosa que van ocasionar els deseiximents de Pere Pou. Aquesta divisió provisional no permet de deduir la cronològica de la còpia perquè, com es veu fàcilment, algunes de les peces més antigues compareixen al final del còdex, alternant amb obres més modernes. Amb tot, les separacions degudes a seccions blanques sembla ser el resultat de l’evolució del procés de còpia: les peces de cada secció haurien estat copiades en un mateix moment i, potser, també procedirien d’una mateixa font.
2.3. DESCRIPCIÓ DE LES OBRES En aquesta descripció es fusionen informacions codicològiques i de crítica textual referides a les peces del nostre cançoner, amb l'esperança de fresar el camí per a una futura història de la formació de S1 / BM1. Les fitxes, que segueixen l'ordre seqüencial del còdex, presenten la informació en onze camps fixos (adaptats de l'excel×lent model de Maria Careri 1990). A continuació en dono un exemple en la següent fitxa buida: 1. Núm. ordre Els quatre primers camps recullen les dades habituals d’una descripció codicològica: el número d'ordre en el ms., la localització de l'obra en la foliació (amb l'antiga foliació i numeració de Massó Torrents 1913), la rúbrica de la peça i els dos primers versos de la poesia o la primera línia de la prosa (cf. S. Martí 1995 per als aspectes paleogràfics del cançoner). El cinquè camp dóna una identificació de referència per a les poesies (Dutton 1990-91, per al castellà; Parramon 1992, per a la poesia catalana). El sisè camp llista tots els testimonis que transmeten la peça (sigles de Dutton 1990-91 per a les obres castellanes; generalment Massó Torrents 1932 per a les catalanes). El setè identifica l'edició diplomàtica (o interpretativa) que ha reproduït el text del cançoner S1, les planes i el número de referència que duu en aquesta edició (Dutton 1990 per al castellà). El vuitè posiciona, quan és possible, S1 / BM1 en la tradició textual de la peça. El camp següent ofereix una errata corrige de l'edició de referència. El camp penúltim indica si la peça presenta puntuació o no. Finalment s’acompanya la fitxa amb succints comentaris sobre altres aspectes útils per a la història de S1 / BM1. Quan una informació no està disponible, s'omet. 1. 1r-1v [1r 1] Cobles fetes per do(n) [...] d(e)la fuyta del castell de fragua en lo temps del infurtunj del illustre don Karl(e)s p(ri)moge(n)it darago. Meruellat estich de ço que hoig | e molt pensos com es cose possible. RAO 99,5. unicum. Riquer [1946: 134-136] nº XI. EC: r fetes] fets infortuni] infurtunj 5 me] ne 26 costuma] custuma 29 Llobregat] Lobregat 37 temptau] temprau 54 tant] tan 55 comuna] cumuna. Puntuació 2. 2r-2v [2r 2] Pregunta de don diego de Castre al Principe don karles quando el S(enyor) R(ey) su padre lo truxo presonero d(e)la ciudat de Lerida en la qual fue tomado en Lanyo Lxº el segundo de de[...]bre e fue Liurado [...] p(ri)mero de març segujente. Excellente virtuoso | generoso. ID3624. Baselga [1897:305-306]. unicum. EC: r dezembre] de(...)bre 3 loado] Loado 18 coraçon] coracon 35 la] La. Puntuació Manca el v. 11 de la primera estrofa (el darrer tetrasíl·lab). 3. 2v-3r Respueste del S(enyor) principe. [2v 2] Pora tiempo quiatoso | gasaioso. ID3625 R 3624. Baselga [1897:307-308]. unicum. EC: r del príncipe] del S(enyor) príncipe 14 A estas] D estas 17 lora] Lora 29 lorar] Lorar 36 la] La. Puntuació 4. 3v-5v [3v 3] Johan de Mena. Guay daquel hombre que mira | Vuestro gesto triste o Ledo. ID0006. BM1-4 LB2-92 ME1-14 MH1-77 MN54-3 NH2-32 PN4-5 PN8-5 RC1-5 SA10b-216 VM1-3 11CG-62 14CG-84 (13). De Nigris [1988:199-216], nº 7. BM1 NH2 / LB2 ME1 MH1SA10b 11CG 14CG // MN54 PN4 PN8 RC1 VM1. EC: (Ed. Dutton) 2 ledo] Ledo 24 grand] gran 38 norte] nocte 39 norte] nocte 123 que] qui. Puntuació A la cobla tercera («Dudo que pueda pensar») li manca el vers n. 9. A la cobla setena («Solamente con cantar») li manca el v. 8. La cobla novena («Pues estas virtudes tantas») ha perdut els vv. 7-8, però el copista va afegir al marge el vers 8. 5. 6r-8r [6r 4] Johan de mena. Cuydar me haze cuydado | El que cuidar no deuia. ID1804. [BM1-5] ME1-18 SA10b-139 11CG-66 12MO-11 14CG-88 (6). De Nigris [1988:178-188], nº 5. BM1 ME1 // SA10b 11CG 14CG. EC: (Ed. Dutton) 23 atreuido] atrauido Després del v. 26 hi manca 6v 81 C] om. 84 desseas] deseas De Nigris [1988:178] afirma que BM1 només dóna 4 vv. de l'estrofa XIII, però el que ha passat és que —possiblement per un problema de l’antígraf— l’estrofa ha estat dividida en dos: els vv. 97-100 els trobem escrits abans de l'estrofa XII; després d'aquesta estrofa, en el recto del f. 6, hi trobem els vv. 101-104. 6. 8r [8r 6] Sperança de Johan de mena. Ahun que soi companyon pobre | Bien conosco aqui alguna. ID0287. BM1-6 MH1-7 NH2-70 (3). De Nigris [1988:480-482], nº 55. BM1 NH2 / MH1. EC: (Ed. Dutton) r johan] Johan L'atribució del poema a Fernán Pérez de Guzmán (rúbrica de MH1) sembla totalment justificada. Cf. De Nigris [1988:481) i Vàrvaro [1964:113]. 7. 8r [8r 7] Pregunta de Johan de mena. Desit me vos Amadores | Si es pesar ho plazer. ID0326. BM1-7 EM9a-2 MH1-62 NH2-73 11CG-733 14CG-825 (6). De Nigris [1988:303-306], nº 22. BM1 EM9a MH1 NH2 11CG 14CG. És només la pregunta d'un debat amb Villalpando. 8. 8v-10r [8v 8] Johan de mena. A ti sola turbacion | Cuytas dolor hi deseo. ID2234. BM1-8 LB2-94 ME1-16 11CG-63 14CG-85 (5). De Nigris [1988:161-168], nº 3. LB2 ME1 / BM1 11CG 14CG. EC: (Ed. Dutton) 2 he] hi 9 tormientos] tormiento 18 C] om. 25 mi] ami 27 C] om. 42 y] hi 54 C] om. 81 C] om. Després del v. 81 hi manca 10r. Puntuació 9. 10v-12r [10v 9] Johan de Mena. Dolet uos de mis dolores | Que cobre en tal sezon. ID0409 [Y 2236]. BM1-9* CO1-9* HH1-44 LB2-96 ME1-21 MH1-148* 11CG-61* 12MO-4bis (8). De Nigris [1988:111-136], nº 1. BM1 CO1 MH1 11CG / HH1 LB2 ME1 12MO. EC: (Ed. Dutton) 27 C] om. 34 truecanos] trencanos 40 del] de 42 fuesse] fuessen 44 temprano] tremprano 46 la] om. 53 C] om. 72 fuerçar] fuercar 75 ell] el(l#) 77 de] om. 79 C] om. 87 deseperado] desesperando. Puntuació La poesia El fijo muy claro d'Hiperión de Mena presenta dues tradicions complementàries (una d'art menor, amb asterisc, i altra d'art major) que han acabat fonent-se en una sola poesia. A la cobla sisena («Con muerte ante venida») li manca el v. 3. A la setena cobla («Jamás no fenescera») hi manca el v. 8. 10. 12v-16v [12v 10] Los siete gozos damor de Johan Rodrigues del cadion Amador d(e)la p(ri)ncessa donya Maria Reyna d(e) castila. Ante las puertas del templo | Do rcebe el sacrificio. ID0192. BM1-10 EM9a-7 LB2-102 ME1-33 MH1-247 MN54-13 NH2-59 PN12-69 PN13-6 RC1-13 SA7-360 SA10b-213 VM1-13 11CG-165 14CG-186 (15). Hernández Alonso [1982:309-319], nº 1. BM1 MH1 / EM9a / LB2 ME1 / NH2 / 11CG 14CG // MN54 PN12 PN13 RC1 VM1 / SA7 SA10b. EC: (Ed. Dutton) r johan] Johan princessa] princessa 16 de] da 23 çego] cego 90 entendiesse] encendiesse 130 conoscan] conscan 135 c] om. 154 sus] los 157 qualquier] qualquir 167 recebir] rcebir 184 voy] vo 185 formanc] farmanc 187 verdadera] verdadere 191 c] om. 211 c] om. El signe C del v. 221 ha d'anar a l'inici del f.16v 236 plegale] plegare con] com maçies] macies La recensió no és massa bona i presenta molts problemes a les rimes i és poc rigorosa en la impaginació dels metres. Caldria un estudi aprofundit de la tradició textual d’aquesta peça per arribar a conclusions significatives (cf. S. Martí 1995a). 11. 17r-19r [17r 11] Moss(en) pere torrella. Sino benina crueL | Refieren mis pensamientos. ID1890. BM1-11 LB2-195 ME1-11 MP2-27 NH2-28 14CG-194 (6). Bach y Rita [1930:253-258]. BM1 11CG 14CG // LB2 ME1 / MP2 NH2. EC: (Ed. Dutton) 55 c] om. 79 mal e bien] bien e mal 87 c] om. 95 que bien] bien que 121 c] om. Puntuació 12. 19r-21v [19r 12] Moss(en) Pere torrella. Aqueste tuyo mas triste | Que la mesma tristesza. ID1885. BM1-12 LB2-88 ME1-2 MP2-20 NH2-69 MH1-189bis (6). Bach y Rita [1930:226-231]. (BM1 NH2 MH1) (LB2 ME1 MP2). 13. 21v [21v 13] Sparça del mesmo. Aue con los hombres paç | Hi batalla con los vicios. ID3626. unicum (+86*RL). Bach y Rita [1930:232]. BM1 / 86*RL 14. 22r [22r 14]. Mas embidia he da queL | Que la presenteus dara. ID3627. unicum. Bach y Rita [1930:242]. EC: (Ed. Dutton) 1 daquel] daqueL 3 dabel] dabeL 5 el] eL 7 papel] papeL Per a Dutton és una peça acèfala, però no sembla més que una altra esparsa en aquesta petita secció de tres esparses de Torroella. A més a més, un fin tanca el final d’aquestes peces, indicant-ne la completesa. 15. 22r [22r 15]. Vet que me uedes biuir | No so yo aquel qui biuo. ID2233. BM1-15 LB2-91 ME1-5 NH2-72 ZA1-4 (5). Bach y Rita [1930:265]. BM1 LB2 ME1 NH2 ZA1. EC: (Ed. Dutton) 2 que] qui 16. 22v [22v 16] Cançion. Pues seruicio vos desplaze | Hi loar vos descontenta. ID1771. BM1-16 MP2-117 MP4a-12 (3). Bach y Rita [1930:250]. BM1 / MP2 MP4a La poesia també té una tradició indirecta interessant, cf. ID2139 (Glossa), ID4101 (versió) i és citat a ID0662. 17. 24r-61v [24r 17] Juan d(e) Mena al Rey don Juhan d(e) castilla Las trezientas coplas que le fizo por los fetxos de castilla quando el Rey d(e) nauarra el infante e los otros caualleros se mostraron contra el s(er)uicio del ditxo Senyor Rey e comjença el tractado persiguiendo la obra. Al muy prepote(n)te don Juhan el segu(n)do | Aquel con quien iupiter touo tal zelo. ID0092. 297x8. BC3-1 BM1-17 BM2-1 CO1-2 GB1-20 HH1-42 LB2-202 MH1-61 ML2-2 MM1-3 MN6b-35 NH5-1 PN5-22 PN7-1 SA5-3 SM1-5 SV2-59 85*ML-1 89ML-1 96ML-1 99ML-1 01ML-1 05ML-1 06MO-1 09MO-1 12MO-1 (25). De Nigris [1994:65-184], nº 14. PN5 MN6b / BM1 BM2 CO1 HH1 MH1 MM1 SA5 SM1 / BC3 LB2 ML2 PN7. Puntuació Tota la poesia està esquitxada amb anotacions marginals amb els noms de personatges i topònims que interessaven al copista. Cada cobla va acompanyada d'un número d'ordre, al marge, que presenta diverses alteracions: és correcta i correlativa de la cobla 1 a la 95, que és incompleta i afectada per una correcció. L'estrofa, ara completa, ha estat numerada amb el número 96 i per tant cal sumar un ítem a la numeració canònica. Aquest desfasament es resol a la cobla 196 (197 canònica) perquè manca a BM1, i d’aquesta manera la numeració retorna al còmput original. Des d'aquest moment és correlativa i correcta fins a la cobla 210-220 (en realitat corregit al ms. sobre 220-230). A partir de la 220 hi ha un error, corregit pel propi copista fins a la falsa cobla 299 (289 canònica). Des d'aquesta 289, salta al número 390 fins a la final 397 (297 canònica), però curiosament la cobla 294 està numerada correctament. Cal tenir en compte també diverses inversions en l'ordre de les cobles, detectades en l'aparat de De Nigris [1994] (74-73, 103-102, 218-217), i una que no s'hi assenyala (246-245). 18. 61v [61v 18] Johan de Mena. Poder de gran poderio | Es obrar con no poder. ID0010 F 0010. [BM1-18 frag.] GB1-39, LB2-93, ME1-15, MH1-81, MN54-4, NH2-39, PM1-4, PN4-7, PN8-7, PN12-2, RC1-6, SA10b-133, VM1-4, 11CG-65, 14CG-87 (16). De Nigris [1988:268-286], nº 14. BM1 GB1 LB2 ME1 MH1 MN54 NH2 PM1 PN4 PN8 PN12 RC1 SA10b VM1 / 11CG 14CG. EC: (Ed. Dutton) 5 aquello] aquelLo 6 donestat] d(e)onstat lectura difícil És un fragment (vv.118-126) de la poesia Ya no sufre mi cuidado (ID0010) de Mena. El darrer vers indica al marge la lliçó d'un altre testimoni: ‘alios pensando fazer podeys’ que no es pot identificar amb cap família manuscrita actualment coneguda. 19. 62r-80v [62r 19] Johan d(e) Mena. Mas clara que la luna | Sola vna. ID2329. BM1-19 ME1-28 11CG-57 14CG-80. De Nigris [1988:229-234], nº 9. BM1 11CG 14CG // ME1. EC: (Ed. Dutton) 58 no] non La poesia proposa un interessant problema que podria ajudar a corroborar que el cançoner es va copiat ja relligat. La peça 19 es va començar a copiar al f.62r, però per raons que desconeixem (potser per una pausa) el copista va equivocar el verso en què havia de seguir copiant i va saltar al f.80v, on acaba la poesia. Pérez Priego [1979:77] no se'n va adonar i apunta que la recensió de BM1 «contienen solo las tres primeras coplas» del f.62r. No he sabut veure en l'edició de De Nigris [1988] cap referència a aquest problema. Vicenç Beltran [1995:239-240] també s’ha interrogat sobre aquesta qüestió: «Es como si el copista, inadvertidamente, se los hubiera saltado, pasando al f.80v en la creencia de que se hallaba en el 62v.» 20. 81v-83r [64v 21] Coplas q(ue) fizo moss(en) pero torrell(a)s catalan dezie(n)do mal d(e)las muger(e)s. Qujen bien ama(n)do persigue | dama simesmo destruye. ID0043. BM1-20 CO1-22 LB2-192 ME1-10 MH1-189 MN6b-41 MN54-162 NH2-40 PN4-38 PN8-39 RC1-126 VM1-68 ZA1-5 11CG-174 14CG-196; [0043 Y 2770] BA1-5 i 6 [MN24-36 i 37] MP3-41 + cançoner català O4 (19). Bach y Rita [1930:199-215]. LB2 ME1 MH1 BM1 / CO1 ZA1 / NH2 / 11CG 14CG / BA1 MN24 MP3// MN54 MN6b PN4 PN8 RC1 VM1. EC: (Ed. Dutton) r fezo] fizo 7 desconocidas] desconoçidas 59 delles] dellas A la cobla quarta («Tenet aqueste conceto»), li manca el v. 8. 21. 83v-84v [66v 21] Respuesta al mal dicho d(e) moss(en) pedro torrella catalano Quien bien ama(n)do p(er)sigue Gomes manrique. Conuiene que se castigue | Quien contra donas arguye. ID2770 R 0043. BA1-6 BM1-21 MN24-36 MP3-41 (4). BA1 BM1 / MN24 MP3. EC: (Ed. Dutton) 38 sobre] sobra tento] tiento 64 consejos] conseios 74 dulçes] dolças 22. 100v [68v 22]. Si tu crueza me priua | De tu beldat singular. ID3628. unicum. Inèdit El segon vers es va copiar, a ratlla seguida, després del primer. El copista es devia adonar de l’error, el va ratllar, i va continuar copiant correctament. 23. 100v [68v 23]. Pus conexeu vos am ab fermetat | Seguiu lo ferm dexau lo mutable. unicum. Inèdit. Puntuació 24. 101r [69r 24] Francisco Vidal de Voyo. Sils trebals que dona amor | E vergonya no temia. RAO 195,1. unicum. Inèdit 25. 101v-102v [69v 25] Johan d(e) Sencliment. Los fats cruels p(er) miga de fortuna | An tal poder p(er) lo nostre defecte. RAO 161,1. unicum. Ferrando [1983:205-207] i Riquer [1985:389-391]. EC: (Ed. Ferrando) 5 símbol] simbel 21 d'aquest] d'equest 22 per lo venint] per joventut 23 dinega] denega 26 d'aquests] d'equests de lors] d'altres 31 cru] teu 33 falliments] fallimens 37 on] tu 39 mas] mes 46 espasa] espase 47 brasa] brase 49 trobant] trobaue 51 empresa] emprese 52 percassant] percassaue 54 cortesia] cortesie 55 galania] galanie 57 puchs] puch desaventura] desaventure 58 cruel] revell 59 d'aquest] d'equest 60 dóna] dava 65 Forts] Tots 66 forma] forme 67 norma] norme 68 dat] dar (Ed. Riquer) 31 fets] fet ? 33 falliments] fallimens 45 quiscun] quiscu 51 incessantment] insessantment 76 e de Gordo] e Gordo. Puntuació 26. 103r [71r 26]. Si vos moriu el jutgeus condempnant | Per ergull de bens o per poca merçe. unicum. Ferrando [1987:207]. EC: 79 fur gens] jutge us 80 mercé] merçé Ferrando [1983] considera aquesta esparsa com a la segona fi del poema de Santcliment. Tant el contingut com l'estructura mètrica permeten de suposar, com fa Riquer, que es tracta de poesies diferents, i com a tal compareixen en aquesta descripció. Com que Parramon no inclou aquesta poesia en el seu repertori, no fem servir cap identificació. 27. 103r-104r [71r 27] La Bella dama sens merçe. No ha gran temps caualcant yo pensaua | Com hun hom trist cansat e doloros. RAO 125,1. N J K P [S1 frag.] (5). Riquer [1983:1-69]. N J K P S1 (J testimoni base). Puntuació 28. 136v-137r [72vbis 28] Letre d(e) frar(e) P(ero) M(artines) al jllustre don Karles p(ri)mogenit d(e) arago·quant fou detengut per lo S(enyor) R(ey) son pare e portat en lo castel de Morella la q(ua)l fo feta en Barch(ino)ne. Si la present mia ta excellentia Veura de la honrade... unicum. Riquer [1946:93-96], Carta al Príncipe de Viana. EC: [p.95] r Barchinona] Barchinone 7 acostumat] acustumat 9 per] pert 10 moviments] movimens 13 pensaments] pensamens 18 moviments] movimens [p.96] 1 aquells] aquels 11 Calle] Calla 12 Soberana] Sobirana 13 peregrinaciones] peregrinacions 14 ffils] fils 15 piadoses] piedoses 23 jutge pare] jutge e pare 24 e] a o] e 28 crudesa] rudesa 29 defecte] defalt. Puntuació 29. 138r [73r 29]. Vosaltres jouens en la pensa dels quals amor... x1-14 S1-29 [+ J-1] (3). Heaton [1916:23]. x1 S1 J. Puntuació És el paràgraf final del Jardí d'Amor de Joan Roís de Corella. 30. 138r-140r [74r 29] Letra de Exilles que fa apoliçena. Si sobres gran amor fent ma report destrema... U-15 C-5 S1-30 (2). Miquel y Planas [1913:277-282]. U C / S1. Puntuació Sobre la tradició d’aquesta peça i, per extensió de la següent, es pot consultar ara l’estudi d’Annichiarico [1996]. Cf. també la nostra nota 20. 31. 140r-145r [74r 29] Contencio de aiax talamon e vlixes. Ligen aquells los quals menyspresant les nobles... U-1 S1-31 C-12 (3). Miquel y Planas [1913:1-11]. U C / S1. Puntuació 32. 145v-150r [80v-85r 30] Oracio facta p(er) materia de complanctu amoris Anno domi(nj) .M.CCCCº trisesimo octauo jn sa(n)cto justo Barch(inon)e. Tam espectab(i)li q(uoque) preclaro isto in consistorio... unicum Inèdit. Puntuació Per a aquesta peça, cf. el que s’ha dit a la nota 38. 33. 157r [92r 31] Canso. La cruel fortuna mia | Es benamantvos esperar. RAO 0,67. unicum. Inèdit 34. 157r [92r 32] Cançion. Pues me teneys soiugado | por vuestra virtut y beldad. ID3639. Inèdit. unicum. EC: 9 la liberdat] La Liberdat 13 tan] tant 15 el] eL. Puntuació La poesia presenta una impaginació curiosa: cadascuna de les tres estrofes va associada a una capital que no guarda relació amb el text (A D V) i, a la vegada, clouen el poema tres inicials .P. .V. .C. Com ja hem assenyalat anteriorment, arriscant una interpretació provisional, podria tractar-se d'una poesia del príncep Carles dirigida a A D V (Agnès de Viana). 35. 157v-158r [92v 33]. James degu ama lo que no veu | mes Lo que veu presenta alentendre. RAO 0e,8. unicum. Aramon [1964:30-31], nº 1. EC: 43 fent] fe(y>n)t ?. Puntuació 36. 158v [93v 34] No pug dir sert virtut o gentilesa | o gest honest o compost mouime(n)t. RAO 0e,12. unicum. Aramon [1964:31], nº 2. Puntuació 37. 158v [93v 35] Esparsa. La virtut sou en propria forma | Qual esser pot en humana figura. RAO 0e,9. unicum. Aramon [1964:31], nº 3. Puntuació 38. 158v-159r [93v 36] esparsa. No crech al mo(n) sia tant linda dama | ni veure esper tant ferma volu(n)tat. RAO 0e,10. unicum. Aramon [1964:31-32], nº 4. Puntuació 39. 159r [94r 37] esparsa. Per quem dieu que nous vull ma senyora | Nius ama tant com d(e) vos so amat. RAO 0e,13. unicum. Aramon (1964, 32), nº 5. Puntuació 40. 159r [94r 38] esparsa. Ab pena gran mos debils sentiments | puch detenjr no fassen llur ofici. RAO 0e,1. unicum. Aramon (1964: 32), nº 6. Puntuació 41. 159r [94r 39] esparsa. Ja no tench res quetot vostra no sia | E visch conte(n)t pus vos siau conte(n)ta. RAO 0e,7. unicum. Aramon (1964:32), nº 7. Puntuació 42. 159v [94v 40] Esparsa. Esper esper de vostra senyoria | esper sper quem dol queli demana. RAO 0e,6. unicum. Aramon [1964:32-33], nº 8. Puntuació 43. 159v [94v 41] esparsa. Com fel amant pris vida dasperansa | al principi dema gentiL empresa. RAO 0e,3. unicum. Aramon [1964:33], nº 9. EC: 6 vostra] vostre. Puntuació 44. 159v [94v 42] esparsa. Del ja promes no tench mes auant cura | sper lo jorn dela plasent batalla. RAO 0e,4. unicum. Aramon [1964:33], nº 10. EC: 7 estima] estimo. Puntuació 45. 159v-160r [94v 43] esparsa. Sim trop abssent de vostra gentilesa | vench amorjr desigiant a vos veure. RAO 0e,14. unicum. Aramon [1964:33], nº 11. Puntuació 46. 160r [- -]. Nom se si so en mar cel o enterra | o si somiu o si estich esuellat. RAO 0e,11. unicum. Aramon [1964:34], nº 12. Puntuació 47. 161r [96r 44]. En aquell jorn queus fiu de mi senyora | Quant dauellas fins alcap dela escala. RAO 0e,5. unicum. Aramon [1964:34], nº 13. Puntuació 48. 161r [99r 45]. Cercant cami de poder esmerçar | Lo meu voler ab discreta belesa. RAO 0e,2. unicum. Aramon [1964:34-35], nº 14. Puntuació 49. 164rv [99r 46] Aquesta es la letra que fa moss(en) pere pou als enamorats e enamorades emprant los de valença contra lo falç amor de quis desig segons se veura p(er) los deseximens dauall escrits. En lo temps que la desliberacio mja e dells... C-1 S1-49 (2). Inèdit. Puntuació 50. 164v-165v [99v 46]. Deseximents deseximents | A uos amor ab vostre stat. RAO 137,1. C-2 S1-50 (2). Inèdit. Puntuació A la cobla cinquena («O grantment usau al revés») hi manca el v. 8, i a la setena («E per anar via dreta»), el v. 7. 51. 166rv [101r 46] Resposta del noble don francesch de pinos A moss(en) pou. La força de vostres pregaries ab la bona voluntat... C-3 S1-51 (2). Inèdit. Puntuació 52. 167rv [102r 46] Replica de moss(en) pou adon francesch. Serie deguda cosa de vostre respondre nos segujs... C-4 S1-52 (2). Inèdit. Puntuació 53. 167v-168r [102v 46] Resposta de vilademany a mos(sen) pou. Pus les obres vostres pere pou mo(n)stren tenju... C-7 S1-53 (2). Inèdit. Puntuació 54. 168v-169r [103v 46] Resposte de moss(en) Almugauer a moss(en) pere pou. Aquella bona voluntat quem obliga en uos... C-10 S1-54 (2). Inèdit. Puntuació 55. 169rv [104r 46] Replica de moss(en) pou a moss(en) almugauer. Encara que vos discret Caualler conegau... C-11 S1-55 (2). Inèdit. Puntuació 56. 169v-170r [104v 46] Segona resposta de moss(en) almugauer. Qual fi deles coses entrels entenents se spera lo... C-12 S1-56 (2). Inèdit. Puntuació 57. 170r-171r [105r 46] Segona replica den pou a moss(en) almugauer. E si los dits dels passats tant fan per vostre part... C-13 S1-57 (2). Inèdit. Puntuació 58. 171rv [106r 46] Terça resposta de moss(en) almugauer. Si yo he be entes vostre derrera letre me par... unicum. Inèdit. Puntuació 59. 171v-173r [106v 46] Resposta den pe(re) Johan ferrer amoss(en) pou. Per esser de molt defalt als quj voluntat tenen... C-14 S1-59 (2). Inèdit. Puntuació 60. 173v-174r [108v 46] Replica den pou ape(re) Johan ferrer. PVS lo vostre rehonar ab gracios estil e delicade... C-15 S1-60 (2). Inèdit. Puntuació 61. 174r-175v [109r 46] Segona resposta de pe(re)ioha(n) ferrer a pere pou. Fiant que les poques rahons mjes bastar deguessen... C-16 S1-61 (2). Inèdit. Puntuació 62. 175v-177v [110v 46] Segona Replica de pou a p(er)e Johan ferrer. Encara per la differencia del saber uostre he meu... C-17 S1-62 (2). Inèdit. Puntuació 63. 177v-178v [112v 46] Resposte den bernat turell a moss(en) pou. ENCARA com la disposició del esser en quem trobe... C-20 S1-63 (2). Inèdit. Puntuació 64. 178v-179r [113v 46] Replica den pou a bernat turell. SENS replicar avostre letre callara yo bernat turell... C-21 S1-64 (2). Inèdit. Puntuació 65. 179v-180v [114v 46] segona resposte den bernat turell a mo(ssen) pou. LO VOLER satisfer ala obligacio quel entendre v(ost)re... C-22 S1-65 (2). Inèdit. Puntuació 66. 181r-182r [116r 46] Segona replica den pou abernat turell. NO ES TAN POC lo benifici quem fan vostres sing(u)lars letres... C-23 S1-66 (2). Inèdit. Puntuació 67. 182r-183v [117v 46] Resposta den Johan de cruhilles amoss(en) pou. PER ESSER ver que en los ferms amichs se... C-25 S1-67 (2). Inèdit. Puntuació 68. 183v [118v 46] Letre de Johan de cruhilles a moss(en) pou. MOSSEN pou p(er) qua(n)t si mest(er) fos faria molt p(er) lo merexer... unicum. Inèdit 69. 183v-184r [118v 46] Altre Letre de Johan de cruhilles a mossen pou. PERQVE sabeu aprechs de amada p(er)sona complaure... unicum. Inèdit 70. 184r-185r [119r 46] Replica de mossen pou anan Joha(n) de cruhilles. AQVELLS son verdedes amichs quj ab rep(re)hencio... C-26 S1-70 (2). Inèdit. Puntuació 71. 185v-186v [120v 46] Segona resposte de Johan de Cruhilles a pou. NO PODENT negu apartar so que natura dona... unicum. Inèdit. Puntuació 72. 186v-188r [121v 46] Resposta den Johan Boscha. APARTAT de aquell saber que per ben aconsellar... C-5 S1-72 (2). Inèdit. Puntuació 73. 188r-188v [123r 46] Replica den pou anan Johan boscha. NOTANT com rehonau boscha mereuellat dell... C-6 S1-73 (2). Inèdit. Puntuació 74. 189r [124r 46] RESPOSTE DE FRANCI DESVALS. SI POCHA experiencie e falte de subtil enginy no(m)... C-18 S1-74 (2). Inèdit. Puntuació 75. 189v-190r [124v 46] REPLICA DE MOSSEN POV. MOLT so culpant yo franci desuals si axi es co(m)... C-19 S1-75 (2). Inèdit. Puntuació 76. 190r-191r [125r 46] Resposta de Jach(me) ciualler amoss(en) pou la q(ua)l feu en no(m) de b(er)nat turell sens que ell noy fou demanat ables cobles. PER ALGVN cas nos deu algu dometre aba(n)s... carta+poesia RAO 41,1. C-8 S1-76 (2). Inèdit. Puntuació 77. 191r-192v [126r 46] Replica den pou amosen Jauchme Ciualler. SI EN AQVESTS jorns passats en lo rep(ar)tir de... C-9 S1-77 (2). Inèdit. Puntuació 78. 192v-193r [127v 46] Resposte de Miquel de dons amos(sen) pou. QVANT son virtuosos aquells quj p(er) linteres... C-24 S1-78 (2). Inèdit. Puntuació
3. CONCLUSIONS El cançoner del marquès de Barberà, actual ms. 992 de la Biblioteca del Monestir de Montserrat es devia compilar, d’acord amb les dades externes que aporta el còdex, durant la dècada dels setanta (potser començat una mica abans) amb peces d’autors catalans i castellans que, cronològicament, van de 1438 a 1474. L’organització interna del còdex no sembla obeir a cap criteri ordenador, ni cronològic ni temàtic, i podria molt ben ser el resultat de la plasmació dels gustos literaris d’un compilador que anava reproduint, en un còdex ja relligat, les obres que li eren accessibles en diferents moments. Una bona part de les peces estan relacionades amb persones properes a Carles de Viana (fins i tot es reprodueix alguna peça del príncep), entre els quals possiblement caldria situar tmabé el compilador del còdex. Així mateix deu derivar d’aquest entorn el fet que S1 sigui un dels primers cançoners catalans on es recullen mostres de poesia pròpiament castellana (Mena, Rodríguez del Padrón), sense limitar-se a reproduir peces degudes a poetes bilingües del país. L’estudi ecdòtic del recull, especialment interessant pel que fa a la secció castellana, no permet d'orientar definitivament la filiació del còdex, però localitza BM1 al bell mig d'una tradició de poesia de cancionero ben coneguda per les dificultats inherents a la contaminació dels seus testimonis (NH2 11CG LB2 ME1). Per altra banda, les peces anònimes que trobem als ff.157-161 de S1 presenten correccions que tenen tot l’aspecte de ser revisions del text. Si fos així, la hipòtesi més econòmica aconsellaria d’atribuir aquestes poesies i les esmenes al propi compilador (sinó es defensa que el copista ha reproduït una editio variorum, incorporant les correccions que es trobaven a l'antígraf). Les pistes sobre l’origen patrimonial de S1 apunten certament —com ja va intuir Baselga— cap a la família Pinós. Un dels autors testimoniats al cançoner, el lletraferit quatrecentista Francesc de Pinós, era besavi del primer marquès de Barberà, Jeroni de Pinós-Santcliment. Si com hem vist dotem de valor provatori algunes de les dades internes i externes que afloren de l’estudi del cançoner de Montserrat, la compilació de S1 / BM1 es podria atribuir a aquest Francesc Galceran de Pinós, cavaller que va mantenir relacions intenses amb el príncep de Viana i amb Pero Martines (autors amb diverses obres transcrites al nostre cançoner). La hipòtesi es podria reforçar si, en valorar la incompletesa de S1, es té en compte que tenim constància que aquest cavaller va morir durant el 1475 i la darrera peça copiada cronològicament al còdex ha estat datada a finals de 1474. Aquesta identificació queda inscrita en aquest article a tall d’hipòtesi, i sóc conscient que caldrà verificar-la o desmentir-la amb estudis detallats sobre el llinatge Pinós al segle XV i sobre l’ambient literari de la Barcelona de finals de la guerra civil. Girona, octubre de 1997
SIGLAE CODICVM BA1 = N
IMPRESOS
a Trobes en lahors de la Verge Maria, València, 1474
5. BIBLIOGRAFIA Annichiarico, Annamaria, Varianti corelliane e ‘plagi’ del «Tirant». Achille e Polissena, Bari, Schena, 1996, 101 pp. (Biblioteca della ricerca. Cultura straniera, 72).Aramon i Serra, Ramon ed., «Una cançó i tretze cobles esparses inèdites», a Mélanges de linguistique romane et de philologie médiévale offertes à M. Maurice Delbouille, vol. II, Gembloux, 1964, pp. 21-38. Aubrun, Charles Vincent ed., Le Chansonnier espagnol d'Herberay des Essarts (XVe siècle). Édition précédée d'une étude historique, Bordeaux, Féret, 1951, cxxii+268 pp. (Bibliothèque de l'École des Hautes Études Hispaniques, 25). ———, «Inventaire des sources pour l'étude de la poésie castillane au XVe siècle», a Estudios dedicados a Menéndez Pidal, vol. IV, Madrid, 1953, pp. 297-330. Bach y Rita, Pedro ed., The works of Pere Torroella. A catalan writer of the fifteenth century, New York, Instituto de las Españas en los Estados Unidos, 1930, xx+332 pp. Badia, Lola, «Per la presència d’Ovidi a l’Edat Mitjana catalana, amb notes sobre les traduccions de les Heroides i de les Metamorfosis al vulgar », a Tradició i modernitat als segles XIV i XV. Estudis de cultura literària i lesctures d’Ausiàs March, València-Barcelona, Institut Universitari de Filologia Valenciana-Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1993, 271 pp. [pp. 39-71] (Biblioteca Sanchis Guarner, 25). Baselga y Ramírez, Baselga, El cancionero catalán de la Universidad de Zaragoza, Zaragoza, Cecilio Gasca, 1896, 419 pp. ———, «Fragmentos inéditos para ilustrar la historia literaria del Príncipe Don Carlos de Viana», Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos, sèrie III, 1.7 (1897), pp. 301-308. Batlle, Carme, La crisis social y económica de Barcelona a mediados del siglo XV, Barcelona, CSIC, 1973 , 2 vols. (Anuario de estudios medievales. Anejos, 3). Beltran, Vicenç, «Tipología y génesis de los cancioneros. Las grandes compilaciones y los sistemas de clasificación», Cultura Neolatina, 55 (1995), pp. 233-265. Beltran, Vicenç, G.Avenoza, Bibliografia de Textos Catalans Antics (=BITECA), Madrid, Micronet, Biblioteca Nacional, Fundación V Centenario (CD-Rom 0 de Admyte), cito per l'edició actualitzada de 1998, accessible a través de http://sunsite.Berkeley.EDU.Philobiblon. Bohigas, Pere ed., Tractats de cavalleria, Barcelona, Barcino, 1947, 213 pp. (Els Nostres Clàssics, A.57). Bohigas Pere i Mundó, Anscari M. i Soberanas, Amadeu-J., «Normes per a la descripció codicològica dels manuscrits», Biblioteconomía, 77-78 (1973-74), pp. 93-99; cito la reed. Barcelona, Biblioteca de Catalunya. Briquet, Charles Moïse, Les filigranes. Dictionnaire historique des marques du papier, Paris, 1907, 4 vols.; cito reed. amb addicions Amsterdam, 1968. Burgaya, Cecilia ed., Gabriel Turell, Arbre d'honor, Barcelona, Barcino, 1992, 216 pp.+31 làm. (Els Nostres Clàssics, A.131). Careri, Maria, Il canzoniere provenzale H (Vat. Lat. 3207). Struttura, contenuti e fonti, Modena, Mucchi, 1990, xx+532 pp. (Subsidia al Corpus des Troubadours, 13). Carbonell, Jordi, «Sobre la correspondència literària entre Roís de Corella i el príncep de Viana», Estudis romànics, 5 (1955-56), pp. 127-139. Cátedra, Pedro M. ed., Poemas castellanos de cancioneros bilingües, Exeter, Exeter Univ., 1983, xxii+106 pp. (Exeter Hispanic Texts, 34). Coll Julià, Núria, «La estancia en Nápoles de Joan Boscà y de Felip de Farrera en 1507. Precisiones sobre el nacimiento y la genealogía del poeta», Anuario de estudios medievales, 9 (1974-1979), pp. 595-615. De Nigris, Carla ed., Juan de Mena, Poesie minori, Liguori, Napoli, 1988, 605 pp. (Romanica neapolitana, 23). ——– ed., Juan de Mena, Laberinto de Fortuna y otros poemas, Barcelona, Crítica, 1994, lxxxix+330 pp. (Biblioteca Clásica, 16) Dutton, Brian, Catálogo-Índice de la poesía cancioneril del siglo XV, Madison, Hispanic Seminary of Medieval Studies, 1982, 2 vols. Dutton, Brian, El cancionero del siglo XV (c. 1360-1520), Salamanca, Universidad de Salamanca, 1990-1991, 7 vols. (Biblioteca del siglo XV) Ferrando Francés, Antoni, Els Certàmens Poètics Valencians dels segles XIV al XIX, València, Institució Alfons el Magnànim, 1983, 1129 pp. González Cuenca, Joaquín, «Cancioneros manuscritos del Pre-renacimiento», Revista de literatura, 40 (1978), pp. 107-142. Heaton, H.C. ed., The Gloria d'Amor of Fra Rocabertí, New York, 1916. Hernández Alonso, César ed., Juan Rodríguez del Padrón, Obras completas, Madrid, Editora Nacional, 1982, 415 pp. (Biblioteca de la Literatura y del Pensamiento Hispánicos, 48). Kerkhof, Maxim P.A.M., «Hacia una nueva edición crítica del Laberinto de Fortuna de Juan de Mena», Journal of Hispanic Philology, 7 (1982-1983), pp. 179-189. ——–, «Sobre las ediciones del Laberinto de Fortuna publicadas de 1481 a 1943 y la tradición manuscrita», a Forum Litterarum. Miscelânea de estudos literários, linguísticos e históricos oferecida a J.J. van den Besselaar, Amsterdam-Maarsen, 1984, pp. 269-282. ———, «El Laberinto de Fortuna de Juan de Mena: las ediciones en relación con la tradición manuscrita», a Homenaje al profesor Antonio Vilanova, Barcelona, PPU, I, 1989, pp. 321-339. ———, «El Ms. 229 (PN7) de la ‘Bibliothèque nationale’ de París; base de las ediciones modernas del Laberinto de Fortuna de Juan de Mena», Medievalia, 14 (agost 1993), pp. 1-12. Lemaire, Jacques, Introduction à la codicologie, Louvain-la-neuve, Université Catholique de Louvain, 1989 (Publications de l'Institute d'Études Médiévales, 9). Martí, Sadurní, El Cançoner del marquès de Barberà (Biblioteca del Monestir de Montserrat, ms. 992). Estudi codicològic, Barcelona, Univ. de Barcelona. Dep. de Filologia Romànica, 1995. Treball de recerca. ———, «Fonts i problemes del Cançoner del marquès de Barberà (S1 / BM1)», a Atti del XXI Congresso internazionale di linguistica e filologia romanza. Palermo, 18-24 settembre 1995, en premsa [=1995a]. Martínez i Ferrando, Jesús Ernest, Pere de Portugal, rei dels catalans, vist a través dels registres de la seva Cancelleria, Barcelona, Institut d'Estudis Catalans, 1936, 278 pp., 10 pp. de làm. Massó Torrents, Jaume, «Bibliografía dels antics poetes catalans», Annals de l'Institut d'Estudis Catalans, 5 (1913-1914), pp. 3-276. ———, Repertori de l'antiga literatura catalana, I. la poesia, Barcelona, Institut d'Estudis Catalans, 1932. Miquel i Planas, Ramon ed., Obres de J. Roiç de Corella, Barcelona, Miquel Rius, 1913 (Biblioteca Catalana). Olivar, Alexandre, Catàleg dels manuscrits de la Biblioteca de Montserrat, Montserrat, Abadia de Montserrat, 1977, xxiv+582 pp. (Studia et Documenta 25). Parramon i Blasco, Jordi, Repertori mètric de la poesia catalana medieval, Barcelona, Curial-Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1992, 336 pp. (Textos i Estudis de Cultura Catalana, 27) Pérez Priego, Miguel Ángel ed., Juan de Mena, Obra lírica, Madrid, Alhambra, 1979, viii+309 pp. (Colección Clásicos). ——— ed., Juan de Mena, Laberinto de Fortuna, Madrid, Espasa Calpe, 1989, 215 pp. (Colección Austral, 73). Riquer, Martín de, «Las poesías de Pero Martínez», Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, 17 (1944), pp. 179-223. ——— ed., Obras de Pero Martines. Escritor catalán del siglo XV, Barcelona, CSIC, 1946, 153 pp. ———, «Los caballeros Francí Desvalls y Johan de Boixadors en Ceuta (1429)», Anuario de estudios medievales, 1 (1964), pp. 619-629. ——— ed., Alain Chartier, La belle dame sans merci. Amb la traducció catalana del segle XV de fra Francesc Oliver, Barcelona, Quaderns Crema, 1983, xlix+74 pp. (Sèrie gran, 5) ———, «El poeta Joan de Sant Climent», a Homenatge a Antoni Comas, Barcelona, 1985, pp. 384-389. Riquer, Martí de i Comas, Antoni [i Joaquim Molas], Història de la literatura catalana, Barcelona, Ariel, 1964 4 vols.; cito la reed. de 1980, en 11 vols.] Ruano Prieto, Fernando, Don Juan II de Aragón y el príncipe de Viana, Bilbao, 1897. Rubió i Balaguer, Jordi, Història de la literatura catalana, vol. I, Barcelona, PAM, [1956] 1984, 491 pp. Ruiz, Elisa, Manual de codicología, Salamanca-Madrid, Fundación Germán Sánchez Ruipérez-Pirámide, 1988, 428 pp. (Biblioteca del Libro, M). Sanchis Guarner, Manuel ed., Les trobes en lahors de la Verge Maria (València, 1474). Edició facsímil i estudi, València, s.e., 1974, lii+facs.+104 pp. Sans i Travé, Josep Maria ed., Safont, Jaume, Dietari o llibre de jornades: 1411-1484, Barcelona, Fundació Noguera, 1992, cii+325 pp. (Fundació Noguera. Textos i documents, 28). Simón Díaz, José, Bibliografia de las literaturas hispánicas, Madrid, CSIC, vol. III, tom 1, 19632. Sobrequés i Vidal, Santiago, «Censo y profesión de los habitantes de Gerona en 1462», Annals de l?institut d’Estudis Gironins, 6 (1951), pp. 193-246. Sobrequés i Vidal, Santiago, La Guerra civil catalana del segle XV. Estudis sobre la crisi social i econòmica de la Baixa Edat Mitjana, Barcelona, De. 62, 1973, 2 vols. (Estudis i documents, 20-21). Turró, Jaume, «El ms. 151 de la Biblioteca Universitària de Barcelona (Jardinet d’Orats). Descripció i estudi codicològic», Boletín bibliográfico de la Asociación Hispánica de Literatura Medieval, 6.1 (1992), pp. 1-55; reeditat amb correccions i addicions a Turró [1996:261-295]. Turró, Jaume ed., Romeu Llull, Obra completa, Barcelona, Barcino, 1996, 322 pp. (Els Nostres Clàssics, A.135). Turró, Jaume, «Ausiàs March, magister amoris», Studi mediolatini e volgari, en premsa. Valls i Subirà, Oriol, Paper and Watermarks in Catalonia, Hillversum, The Paper Publ. Society, 1970, 2 vols. Vàrvaro, Alberto, Premesse ad un'edizione critica delle poesie minori di Juan de Mena, Napoli, Liguori, 1964. Vicens Vives, Jaume, Historia crítica de la vida y reinado de Fernando II de Aragón, Zaragoza, CSIC, 1962, 666 pp. (Institución Fernando el Católico, 145). NOTES 1) Aquest article és un resum del meu treball de recerca El cançoner del marquès de Barbera (Biblioteca del Monestir de Montserrat, ms. 991). Estudi codicològic, llegit a la Univ. de Barcelona el setembre de 1995 sota la direcció de Vicenç Beltran, a l’amabilitat del qual he d’agrair ara la seva publicació. També faig constar deutes impagables amb Amadeu J. Soberanas, Lola Badia, el pare Damià Roure osb i especialment amb Jaume Turró. Aquestes planes han estat possible gràcies a l’ajut PB93-0543 de la DGICYT. 2) Segons afirma González Cuenca [1978:203], ni Adolf Mussafia («Per la bibliografia dei Cancioneros spagnuoli», a Denkschriften der kaiserlichen Akademie der Wissenschaften in Wien. Philologische-historische Klasse, 47 (1900)), ni Homero Serís («Cancioneros», a Manual de bibliografia de la Literatura Española, vol. I.1, New York, Syracusse UP, 1948, pp. 217-270), citen o estudien el nostre cançoner. 3) Transcric a continuació les ratlles codicològiques del famós Apèndix E (p. 394): «Es un volumen en cuarto, encuadernado en pergamino, cuya tapa ostenta arriba el título de CANÇONER, volviendo la tapa inferior en cartera sobre la superior y cerrando con un broche de pergamino torcido; tejuelo con cuadriles de cuero donde van las costuras. Alto de 0'210 mm. y ancho de 0'145. Consta de más de 200 fojas de un excelente papel muy bien conservado, más de ellas solas 128 hállanse escritas. Carece de foliatura ... Trátase de un Cancionero no terminado ... Inútil es añadir que así la letra como la marca del papel sitúan este manuscrito en el último tercio del siglo décimoquinto». Baselga atribueix a la mà de Francesc de Bofarull la foliació provisional, en llapis, que tenia el cançoner quan ell va estudiar-lo. 4) Afirma: «Cualquiera ve una colección particularísima del palacio y familia en donde se redactó, en la que se da más valor á la amistad del poeta firmante que al mérito de la obra firmada» (Baselga 1896:394). 5) El recull devia pertànyer a aquest llinatge desde «tiempos inmemoriales» i, en conseqüència, es pregunta «si la colección sería hecha para hecha para alguno de aquellos ilustres Pinós (tal vez para el poeta don Galcerán) ascendientes de tan egregia familia catalana» (Baselga 1896:393). Més endavant (nota 29) reprendrem aquesta hipòtesi. 6) Com veurem, moltes de les obres copiades necessiten una datació contemporània o posterior a la mort del dominicà (1463); també sembla prou sospitós que un cançoner personal només reculli dues peces pròpies, precisament les vianistes. 7) Vet aquí el sucint text de Massó: «Escrit a la darreria del XVen segle en 197 folis (53 de blancs) de paper de 218x145mm. Aquest cançoner està format per 10 plegs de 10 fulles cada un, notant-se la desaparició d'un pleg entre'ls 4.t i 5.è Els plegs van cusits al llom reforçats amb dos quadrats de pell; el relligat, de l'època, és de pergamí flexible amb un tancador de baga al pla, on hi ha escrites les lletres Cançoner. S'ha foliat modernament en llapiç tots els folis útils i alguns, molt pocs, dels blancs.» (pp. 184-185). 8) «S1.— Arxiu del Marquès de Barberà i de la Manresana. Cançoner escrit a les darreries del XVèn segle sobre 197 (53 de blancs) de paper de 218x145 mm., amb moltes obres castellanes.— Una poesia de Pere Martínez contra Diego de Guzmàn (1), una de Joan de Sencliment? (23), una de Francisco Vidal de Voyo (24), 2 de Joan de Sencliment (25-26?), set primeres cobles de la Requesta d'Amor d'Alain Chartier, trad. per Francesc Oliver (27), lletra literària de fra Pere Martínez al príncep de Viana (28), pròleg de la Glòria de amor, de Rocabertí, amb lletres clàssico-literàries de mestre Joan Roiç de Corella (29), concurs de Sant Just de Barcelona, 1438, promogut per Bartomeu Castelló (30), cançó anònima (32), 13 poesies de Joan de Sencliment? (33-45), lletra de mossèn Pere Pou als enamorats i respostes, 1458 (46)» (Massó 1932:21). 9) Aubrun, o algun tipògraf benintencionat, confon el nom del marquesat, que passa a anomenar-se de Bárbara. 10) A la magnífica eina de Dutton, monumental i col·lectiva, s‘hi han escolat alguns errors (especialment en les transcripcions) que, per la difusió que ha tingut, convindria esmenar. En les fitxes corresponents a descripció de les obres castellanes de BM1 hi adjuntem una addenda corrigenda de Dutton [1990-1991]. 11) També Pedro M. Cátedra ha publicat [1983:60-64] algunes de les peces castellanes de BM1, amb notes mètriques i textuals. 12) He tingut molt en compte les recomanacions d'Elisa Ruiz [1988], Jacques Lemaire [1989] i Pere Bohigas, Anscari Mundó i Amadeu J. Soberanas [1973-74]. 13) Per tal de facilitar la concordança d'aquesta descripció amb les anteriors, a §3 s'ha acompanyat la nostra foliació i el nostre número d'ordre amb els de Massó (en cursiva i entre parèntesi quadrat). 14) El ms. 991 no duu aquesta signatura, però Olivar [1977:296] el relaciona amb el mateix fons d’origen. Cf. nota 16. 15) A. Olivar [1977:292] expressa la seva perplexitat sobre la procedència de l’antiga numeració del manuscrit («d’on?», escriu). 16) Tot i que com hem dit el ms. 991 no duu signatura, se’l pot relacionar directament amb el fons procedent del marquès de Barberà. Al manuscrit s'hi llegeix una referència setcentista: «Es del Illustrissim de Gerona». Segons l'episcopologi gironí, podria haver estat propietat de Pere de Copons i de Copons (1726-1728) o de Baltasar de Bastero i Lledó (1728-1745), ambdós barcelonins. Que hagués estat propietat de Baltasar de Bastero, fa de mal defensar perquè ara, gràcies a Francesc Feliu, coneixem prou bé la seva biblioteca i no hi ha cap referència al nostre cançoner, ni tampoc ens en diu res el seu germà Antoni. Que hagi estat propietat de Pere de Copons i de Copons aclareix molts interrogants sobre la relació que estableix Olivar: els Copons van emparentar directament amb els Pinós (branca principal del marquesat de Barberà) a mitjans del segle XIX —i per tant també els seus patrimonis bibiogràfics— quan Joan Esteve Galceran de Pinós, es casà amb Maria Josefa de Copons, marquesa de la Manresana. El títol passà als tres fills d'aquests: Josep Ramon (m. 1830), Rafael-Francesc (m. 1838) i Maria Josefa (m. 1857), que es casà amb Josep M. de Sarriera, comte de Solterra, família a la qual passaren els dos títols, que encara avui conserven (cf. Gran Enciclopèdia Catalana, s.v. Santa Maria de Barberà, marquesat de). 17) Sobre aquestes ambients literaris de la poesia catalana de finals del s. XV, aviat es podrà llegir un treball de Jaume Turró [en premsa]. 18) El ms. 988, que com hem vist comparteix la numeració de Bohigas, duu la següent anotació d’A. Olivar: «Comprat, l’any 1957, al llibreter Josep Porter», (1977:295). 19) A falta d'una edició moderna, continuem referit-nos a l'edició de P. Bach y Rita [1930]: 11 (pp. 253-258), 12 (pp. 226-231), 13 (p. 232), 14 (p. 242), 15 (p. 265), 16 (p. 250) i 20 (pp. 192-215). Que un cançoner d'origen català només transcrigui peces castellanes d'aquest escriptor empordanès sembla indicar que la font d’aquesta secció castellana (Mena, Rodríguez del Padrón, Torroella) és única i que les poesies han estat copiades en una mateixa etapa. 20) La primera és el paràgraf final de Lo Jardí d'Amor (29), que és la font del paràgraf inicial de la Glòria d'Amor de Bernat Hug de Rocabertí. En les altres dues proses (la Letra de Exil·les que fa a Poliçena 30 i la Contenció de Àiax Talamon e Ulixes 31) el text de S1 sembla pertànyer a una recensió diferent de la dels altres testimonis (Mayans i Cambridge). Recentment Annamaria Anichiarico ha publicat un interessant estudi (1996) sobre les variants textuals de l’Aquil·les i Policena en què —entre d’altres— s’arriba a les següents conclusions: a) Els textos de Mayans i Cambridge tenen «varianti così cospicue [respecte de Barberà =C] da non poter essere attribuite sic et simpliciter all’amanuense ... Per contro sono emeresi ... dati e fatti dai quali si deduce che tali differenze di lezione sono varianti redazionali. È nostro convincimento che all’interno di questa situazione il manoscritto C rappresenti una stesura antecedente» (p. 63) i b) Els manlleus tirantians d’aquest text de Corella «pressupongono fondamentalmente il testo di C» (p. 64). Per acabar de reblar el clau d’aquesta doble recensió, i per arribar a conclusions amb una base més àmplia, convindria extendre el model d’aquesta recerca sobre l’altra prosa corelliana present a S1. 21) Són dos unica: l'epístola al príncep de Viana i unes cobles contra Diego de Guzmán. Per a la seva història editorial, cf. Ruano Prieto [1897:204 i 206] i sobretot M. de Riquer [1944] i [1946]. 22) El nostre cançoner conserva dues peces atribuïbles a Carles de Viana. La resposta a la pregunta de Diego de Castre (3) és d’atribució segura. La segona, una cançó amb dues cobles i una tornada, no identifica l’autor a la rúbrica, però després de la tornada hi ha tres inicials: P.V.C., que es podrien interpretar com a P(rincipe) V(iana) C(arlos). Si acceptéssim aquesta solució, paral·lela a la que s'empra per identificar les obres de Pero Martines (P.M. en el nostre cançoner), podríem afirmar que es tracta d'una nova peça del príncep Carles. Cf. la nota complementària del n. 34. 23) La coneguda resposta de G. Manrique s'ha copiat a continuació del Maldezir de mugeres de Pere Torroella. En el Cançoner de l'Ateneu també compareixen ambdues peces, però la impaginació és diferent: les estrofes de Torroella s'alternen amb les Manrique. 24) Los Siete gozos d'Amor encara esperen una edició crítica. Cito com a referència la d'Hernández Alonso [1982:309-319], que només té en compte 11CG MH1 LB2 i MN54. 25) De Diego de Castro, segons B. Dutton [1990-91], només se’n conserven dues obres: la que ara estudiem (ID3624) i la cançó La vida que jamás dexa (ID6300), bitestimoniada en cançoners impresos. Ara bé, un dels autors antologats en el cançoner d'Herberay des Essarts és Diego Gómez de Sandoval, conde de Castro, que com indica C. Aubrun [1951:xcvi]: «s'était exércé, à Naples, dans l'art de la poésie et y avait pris le goût des entretiens savants ... Charles de Viane lui adressa une ‘reponse poétique’. On connait, du comte de Castro, outre la chanson CLXIX, une autre chanson dans L (Gallardo)». Podem atribuir, doncs, quatre obres a Sandoval: una peça recollida al cançoner Gallardo (O qué fuerte despedida ID0439), la poesia CLXIX del Cançoner d'Herberay des Essarts (Si pensays que soy mudable ID636), el nostre intercanvi poètic amb Carles de Viana i la peça Asesar en nora nala (ID2278). La font bàsica d'Aubrun és la identificació de Baselga [1897], però resseguint la biografia de Sandoval, aquesta hipòtesi es confirma plenament. La primera edició d'aquesta poesia es troba a Baselga [1897:306], reproduïda més tard per Ruano Prieto [1897:205]. 26) M. de Riquer data aquesta poesia de Joan de Santcliment al novembre o desembre de 1474. Aquest mateix any, uns estramps d'un «Joan de Sant Climent» competiren per guanyar la joia oferta per Lluís Despuig (a 29); a la rúbrica se’l presenta com a «nahiper», és a dir fabricant de naips per al joc. Es pot consultar una transcripció diplomàtica dels estramps a Sanchis Guarner [1974] i un estudi complet a Riquer [1985]. La semblança d’estil de totes dues obres fa pràcticament segur que es tracti del mateix poeta. Pel que fa a S1, crec amb R. Aramon [1964], que Massó i Torrens [1913] s'equivocà en atribuir-li totes les peces catalanes anònimes del recull, sobretot a causa de diferències estilístiques manifestes. Cf. també nota 29. 27) La identificació d’aquest poeta és problemàtica. El cognom, grafiat amb claredat, sembla corromput, i potser es podria tractar del català -o potser aragonès- Francisco Vidal de Noya (o d’Anoia), preceptor de Ferran II i escriptor (cf. Vicens Vives 1962:533-537). 28) Han pervingut dos testimonis d’aquesta polèmica: S1 i el ms. 125 de la Biblioteca de Catalunya, que només conserva una part dels textos (cf. Rubió 1984:440 i Riquer 1980, IV:225-228). Cf. sobre aquest aspecte les fitxes de cadascuna de les peces implicades. 29) Francesc [Galceran] de Pinós (nascut c 1415), baró consort de Vallfogona-Milany, és un dels principals protagonistes de la guerra civil (cf. Sobrequés Vidal 1973,II:93-101). Germà del reialista Galceran Galceran VII de Pinós, vescomte d’Illa-Canet, va lluitar per la causa de la Generalitat gairebé fins al final de la guerra. Tenim la certesa documental que Francesc Galceran de Pinós va morir el 1475. A banda d’aquesta prosa, conservem notícies d’altres obres seves, de les quals malauradament no en perviuen testimonis. Francesc Alegre, en el pròleg a la seva traducció de les Metamorfosis d’Ovidi, assenyala, entre les versions anteriors a la seva (possiblement derivades de les Al·legories de Giovanni del Virgilio), una traducció ovidiana parcial de Francesc de Pinós (del «latí gros fon fet lo que és en toscà y, del toscà, no sol lo castellà, mes uns quants libres en català traduïts del toscà en temps passat per lo noble Francesc de Pinós»; prenc la cita de Badia 1993:64; per al problema de la identificació d’aquesta versió en «latí gros», pp. 64-67; vd. també Rubió 1984:370). Per altra banda, l’historiador aragonès Félix de Latassa (Bibliotheca antigua de los escritores aragoneses, 1746, tom II, pp. 229-230, cito de Riquer 1946:9), va transcriure les rúbriques de diverses obres de Pero Martines conservades «todas mss. al fin del libro ms. de 1460 firmado por su mayordomo [del príncep] Menaut de Santa Maria». En una d’aquestes rúbriques s’hi podia llegir: «Respuesta de fray Pero Martinez, librero del muy esclarecido príncipe don Carlos, de gloriosa memoria, a la complaynta de don Francés de Pinós, camarlengo de S.A.». Aquesta complaynta, possiblement «en catalán», com apunta Riquer, situa sens dubte Francesc en la cort del príncep de Viana (a S1 es conserven dos unica de Carles de Viana i dos del mateix Pero Martines). Com ja s’ha comentat en parlar dels aspectes codicològics, el cançoner de Barberà té tot l’aspecte de compilació inacabada (un 20% del còdex és en blanc). ¿Quan es va interrompre la còpia? La peça més tardana de S1 és la poesia Los fats cruels per migà de Fortuna de Joan de Santcliment (datada per Riquer el novembre o desembre de 1474). El cançoner es deixa de copiar, doncs, el 1475, any en què tenim constància de la mort de Francesc de Pinós. La coincidència d’indicis, dates i ambients permetria d’hipotitzar, em sembla, que Francesc Galceran de Pinós és el compilador del Cançoner del marquès de Barberà. La via genealògica també apunta cap a ell: tot i les complexes derivacions del llinatge Pinós, la connexió entre Francesc Galceran de Pinós i el marquesat de Barberà és directa: Jeroni de Pinós-Santcliment (m 1584), primer marquès de Barberà, era el seu besnet. El camí del quatrecentista Francesc de Pinós al decimonònic arxiu de Barberà seria doncs el més natural. 30) Els nn. 54, 56 i 58 són l'única documentació literària de Joan Almugàver, ambaixador de Joan II a la cort de Nàpols, segons Martínez Ferrando [1936:45]. És l’avi matern del poeta Joan Boscà i Almugàver. Per a la seva identificació, cf. C. Burgaya 1974-79. 31) A més dels nn. 59 i 61, de Pere Joan Ferrer ens han pervingut dues obres en prosa: el Pensament reportat pel Jardinet d'Orats (cf. Turró 1992:núm. 20) i el tractat cavalleresc Sumari de batalla a ultrança (Bohigas 1947:155-175), amb diversos testimonis manuscrits catalans i castellans. Per a la vida i l’obra d’aquest cavaller, cf. Bohigas [1947:32-34], Rubió [1984:409] i Riquer [1980, IV:105-106]. 32) Cecília Burgaya, a qui segueixo en aquesta nota, ha aprofundit recentment en la biografia de Bernat Turell (nn. 63 i 65). Pertanyent a una de les famílies més influents de la Barcelona quatrecentista, era fill de Bernat Turell (m. 1448) i Antònia Desvall, i germà de Gabriel Turell, l'autor de l'Arbre d'honor i del Recort. Va tenir greus problemes amb la justícia el 1452, després d’haver apallissat Nicolau Aubanell, un dels membres del tribunal que havia dictat sentència contra el seu pare el 1443. Al fogatge de 1465 Bernat apareix com cap de casa; el 1471 és veguer de Barcelona. Empresonat a la batalla de Sant Adrià de Besòs, Joan II l'alliberarà un cop acabada la guerra. En la descripció de l’enterrament d’aquest monarca, el cronista Pere Miquel Carbonell situa Bernat Turell com a un dels cavallers que acompanyaven la llitera reial. Entretant s'havia casat amb Beatriu Ferrer. Com a data límit de la seva mort indiquem que al fogatge de 1516 la casa apareix a nom de «viuda Turella» (cf. Burgaya 1990:6-18). 33) Els nn. 67, 68, 69 i 71 són l'unica documentació literària d'aquest cavaller del llinatge dels Cruïlles. Durant aquests anys apareix documentat un Joan de Cruïlles, germà de Bernat Gilabert I, Jofre Gilabert i Guerau Gilabert «el Roig», que Sobrequés Vidal [1973,II:117] identifica com a comanador de l’orde de Sant Joan (c 1420-1455...). 34) Joan Francesc Boscà es passa en començar la guerra al partit reialista i és expulsat de Barcelona (cf. Martínez Ferrando 1936:42 i Batlle 1973:19). És un dels candidats proposats per Bernat Saportella a la Diputació reialista de Tarragona el 1470 (cf. Sobrequés Vidal 1973:435). Avi patern de Joan Boscà i Almugàver, va mantenir tensons amb Joan Berenguer de Masdovelles i Antoni Vallmanya el nomena jutge en un debat amb Joan Fogassot, cosa que el situa en el rovell de l'ou de la vida literària barcelonina. Se'n conserven també dues danses: No sap lo camí d'amor i Amor, tan gran senyoria (cf. Rubió 1984:466 i Riquer 1980, III:472-473). Cf. C. Burgaya 1974-79. 35) Jaume Civaller (el cognom és una variant formal de Fivaller) pertany a un dels llinatges més importants de la Barcelona del quatrecents. Participa en diverses gestions municipals per atreure un successor a la corona d’Aragó. El gener de 1464 capitaneja una nau que havia de dur cap a Barcelona Pere IV. Al setembre d’aquell mateix any el veiem capitanejar una nau de la flota que s’havia preparat per a la guerra (cf. Martínez Ferrando 1936:18 i 58) 36) Riquer [1964] ha publicat les lletres de batalla i ha dibuixat la trajectòria vital d'aquest cavaller barceloní bregós i valent, que va viatjar a Ceuta el 1420 i mantingué diversos enfrontaments amb Joan de Boixadors. En el mateix treball, Riquer hi publica aquesta a mateixa resposta (74) en la recensió del ms. 125 de la Biblioteca de Catalunya. 37) Miquel de Dons podria ser el «Mossèn Miquel de Donç, cavaller» que cita el cens gironí de 1462 (publicat per S. Sobrequés Vidal 1951:234) ente els «cavallers e gentills hòmens havitants en la ciutat de Gerona e entorn, vehins d’aquella». Sobrequés [1973,II:264] dubta de la seva filiació durant el setge de la Força, en no localitzar-lo a la ciutat. El n. 78 és la seva única documentació literària. 38) Es tracta de la còpia inacabada (hi ha espais encara per omplir, reservats a paraules i localitzacions de cites encara no decidides) d'una mena de discurs de resolució en català, però amb abudants cites en llatí, per al certamen poètic que convocà Bartomeu Castelló a l'església de Sant Just de Barcelona, el juny de 1438. Guillem i Joan B. de Masdovelles participaren en aquest certamen, tal i com indiquen diverses rúbriques del cançoner M. Per a aquest certamen, cf. Rubió [1984:213] i Riquer [1980,IV:225]. Estic preparant una edició i un petit estudi d’aquest text. 39) Per al problema d'aquesta peça cf. la nota complementària del n.19. 40) El foli en blanc que separa 16 i 17 és només un full de guarda abans de començar la còpia del Laberinto de Fortuna. 41) Per a una primera aproximació a les fonts de la secció castellana de BM1 em permeto de remetre, provisionalment, a S. Martí [1995a], on s’apunta que «les poesies castellanes presents a BM1 pertanyen textualment a una tradició poc estructurada (potser a causa de contaminacions), que no permet d'arribar a solucions globals satisfactòries sobre els seus models. En alguns casos, certament, sembla acostar-se a lliçons de d (LB2 ME1), però també s'acosta a NH2 i a MH1 (dos testimonis actius que escapen a generalitzacions), i encara a 11CG. No podem excloure que BM1 no pertanyi a una tradició intermèdia entre d i la branca contaminada, cosa que explicaria algun dels conflictes entre els elements del grup d: LB2 ME1 no serien un grup tan tancat i una ulterior anàlisi codicològica i ecdòtica de contrast entre aquests dos reculls aragonesos, i dels seus afins, podria aclarir alguns problemes». 42) Entre els anònims del cançoner (22, 23, 26, 33, 34, 35, 36, 37, 38, 39, 40, 41, 42, 43, 44, 45, 46, 47 i 48), només n'hi ha un en castellà (22 Si tu crueza me priva ID3628). Les altres peces anònimes han estat editades per R. Aramon [1964], tret de 26, que A. Ferrando [1983] va editar erròniament com a segona fi del poema de Joan de Santcliment (cf. la nota complementària de 26). 43) M. de Riquer [1983:71] ja va fer notar que la recensió de S1 «només conté les set primeres estrofes, a les quals segueixen trenta-un folis en blanc sens dubte destinats a la còpia de la resta de l'obra», és a dir els ff.104v-136r. 44) Tota aquesta secció presenta una impaginació idèntica que ajuda a fixar els inicis i els finals de les poesies: un signe semblant a una L situada abans del primer vers les obre i una altre d’idèntic després del darrer vers les tanca. Possiblement aquest és un recurs de la impaginació que indica que es tracta d’esparses. 45) Per als detalls d’aquestes correccions cf. el comentari paleogràfic d’aquests números a S. Martí [1995:48-51]. Com a il·lustració observem que, com ja indicava Aramon, en alguns casos els canvis duen de l'estil directe a l'indirecte, o bé modifiquen rimes o versos sencers. Per exemple, a 33 tres vv. resulten afectat directament per els retocs, (v.8: p(er) tal dama conquistar es converteix en al que ami vullau manar). 46) En la versió que es pot llegir a S. Martí [1995] les fitxes abordaven també els problemes mètrics, paleogràfics i d’impaginació de cadascuna de les peces i presentava de manera més clara els camps de les fitxes (en format vertical). Per raons d'espai s'ha hagut de reformular la presentació situant un punt després de cada camp. 47) Massó agrupa la pregunta i la resposta sota el número 2. L'he separat perquè en els criteris d'aquesta descripció cada peça té el seu propi ítem. 48) En aquest punt comencen les divergències en la foliació del ms. 49) Excepcionalment cito dues edicions perquè la de Ferrando, que és la primera, conté molts errors, esmenats posteriorment per Riquer, amb moltes dades aptes per a la datació del poema. 50) Massó [1913] no inclou aquesta esparsa ni en dóna cap més informació. 51) En la numeració de Massó tota la polèmica dels deseiximents de Pere Pou duen el mateix número de referència 46. Seguint el criteri d'aquesta descripció numerem cada carta, resposta o rèplica de manera individual. Tot i l'enllaç conceptual i textual entre les dues parts, considerem dues obres independents, en la seva transmissió, la lletra de Pou i els deseiximents que l'acompanyen i els incloem sota números correlatius 49-50. . |