Sadurní Martí

Fonts i problemes del Cançoner del marquès de Barberà (S¹ / BM1)

[ Publicat als Atti del XXI Congresso Internazionale di Linguistica e Filologia Romanza.
Centro di studi filologici e linguistici siciliani, Università di Palermo, 18-24 settembre 1995, Tübingen,
Max Niemeyer Verlag, 1998, vol. VI, pp. 311-324 ]

El ms. 992 de la Biblioteca del Monestir de Montserrat, conegut com a ‘Cançoner del marquès de Barberà’ o de ‘Pero Martines’, és un còdex quatrecentista que recull textos catalans i castellans, de prosa i poesía.[1] Escrit per una sola mà catalana septentrional, el manuscrit es conserva en una bella encuadernació medieval de pergamí. La datació de la compilació és incerta, encara que l’estudi de l’única filigrana present al cançoner permet de situar-la entre 1464 i 1475. [2] El compilador havia de ser algú molt proper al príncep Carles de Viana —moltes de les peces o els autors s'hi relacionen d'una manera directa o indirecta. Sempre s'ha defensat la seva pertanyença, des de temps «immemorials», a la família dels marquesos de Barberà (...)

El volum té dues grans seccions: una primera, castellana (ff. 1-100) i una altra de catalana (ff. 101-200). La secció castellana, unitària i homogènia, recull poesia de cancionero; la catalana és un calaix de sastre on trobem des de poesia de cançoner fins a proses mitològiques, veredictes de concursos poètics o polèmiques erudites sobre el fals amor, etc. L'organització material no reserva grans sorpreses: s'ha perdut un dels onze quaderns originals (el n. 5), i el còdex (format, com la majoria dels d'origen català, per plecs de 10 bifolis) manté 200 dels 220 ff. originals. La manca de signatures i reclams, així com diverses dades internes, semblen indicar que les peces s'hi van copiar amb el còdex relligat en blanc. Vegem, per refermar aquesta hipòtesi, la relació entre la composició dels quaderns i la localització de les peces:

• q. 1 : ff.1-20 1-12 (Secció castellana. El canvi de quadern es produeix al mig de la peça n.12, que resulta repartida en dos quaderns)

• q. 2 : ff.21-40 12-17 (El quadern acaba a la meitat de Las trescientas (=n.17))

• q. 3 : ff.41-60 17 (Continua el n.17)

• q. 4 : ff.61-80 17-19 (S'acaba el n.17 i segueixen dues obres més de Juan de Mena. Al n.19 el compilador comet un error curiós: comença a escriure la poesia al f.62r, però deixa 18 ff. en blanc, i el verso no apareix fins al f.80v, que és l'últim f. del quadern)

• q. 5 : ff.81-100 20-23 (L'obre un f. en blanc, seguit per dues peces castellanes. Després, en blanc fins al final del quadern, que tanquen, en l'últim f., dues peces anònimes, una castellana, l'altre catalana)

• q. 6 : ff.101-120 24-27 (Comença la secció de poesia en català. La traducció catalana de la Belle dame sans merci s'interromp bruscament, però es reserven diversos ff. en blanc per acabar de copiar l'obra. Aquests ff. de reserva s'allarguen també al q. següent)

• q. 7 : ff.121-140 28-30 (Molts ff. en blanc a l'inici. Després comença la secció de prosa catalana)

• q. 8 : ff.141-160 30-46 (El n.30, de Joan Roís de Corella, encavalla dos quaderns)

• q. 9 : ff.161-180 47-65 (Secció de poesia catalana als quaderns 9-10)

• q. 10 : ff.181-200 66-78 (Continuen les poesies catalanes, però tres folis en blanc separen aquesta secció de la polèmica dels Deseiximents de Pere Pou, en prosa. Després 7 ff. en blanc fins al final del còdex)

Sembla ben possible, doncs, que el ms. fos copiat un cop ja relligat, cosa que l'acostaria més a un llibre de notes ocasionals que no pas a un recull intencional i estructurat. Els diferents moments en què el copista va tenir accés a diverses fonts seria l'única brúixola del recull, i n'explicarien l'heterogeneïtat que ja he esmentat. És més que probable que la seqüència lineal resegueixi la cronologia de la còpia i que, doncs, la secció castellana sigui la més antiga del còdex i la de Pere Pou, una polèmica de 1458, sigui l'última peça incorporada, encara que no la de composició més recent. [4]

Aquesta comunicació se centra precisament en el problema de la individuació de les fonts que es van usar en compilar aquesta primera secció castellana. Per posar la primera pedra del mapa de fonts del cançoner s'han de combinar, necessàriament, les dades externes (codicològiques) amb les que relacionen el còdex i la seva tradició textual (ecdòtiques). [5] Diversos inconvenients metodològics priven, d'entrada, l'aplicació tout court d'aquest mètode. En primer lloc, l'estudi codicològic dels cançoners castellans encara ha avançat poc (i no parlem dels catalans...) i, en segon lloc, la introducció del mètode neolachmannià en l'estudi dels autors medievals catalans i castellans és molt recent, i encara no s'ha arribat a generalitzar. No es pot seguir el camí més econòmic que, seguint l'exemple de Careri [1991], hagués estat buidar els aparats de les edicions crítiques dels poetes en qüestió, i mirar de filiar cadascuna de les peces castellanes recollides a BM1 en la tradició dels cançoners castellans. Però la majoria dels poetes dels cançoners del s. XV manquen d'una edició crítica fiable (és el cas de Juan Rodríguez del Padrón, Pere Torroella...). Afortunadament per a BM1, les poesies menors de Juan de Mena han estat estudiades per A. Vàrvaro [1964] i C. De Nigris [1988] (i amb èxit desiguals per A. Pérez Priego 1979), els quals han analitzat a fons el problema, amb resultats que podríem qualificar de modèlics. També es comença a fer llum sobre la tradició del Laberinto de Fortuna, però encara som lluny d'una perspectiva suficient (els grans avanços s'han realitzat en els darrers vint anys, especialment amb els estudis de M. Kerkhof 1982-3 i De Nigris 1994, que pràcticament coincideixen en anàlisis i conclusions).

D'acord amb aquests antecedents, hem basat la nostra anàlisi de les obres de Mena en les conclusions de Vàrvaro [1964] i De Nigris [1988], de la qual seguim l'edició i l'aparat en els exemples. Per als altres autors, s'han recol·lacionat els testimonis de totes les peces de BM1 i s'ha mirat d'arribar a solucions provisionals de filiació per a cada poesia. La font fonamental de la col·lació ha estat B. Dutton [1990-91], corregida (sempre que ha estat possible) consultant els mss. originals o bé a través de microfilms. [6]

1. Alberto Vàrvaro va demostrar que la tradició de les poesies menors de Juan de Mena permet de separar els testimonis en tres grups: dos de quiescents i un d'actiu. Aquesta conclusió ve confirmada en l'estudi del conjunt de la tradició textual de Mena (cf. De Nigris 1988:73-104). BM1 s'hi dibuixa com a un cançoner pertanyent a la branca contaminada, és a dir de la mateixa que MH1 11CG i NH2, encara que —com veurem més endavant— té alguns punts de contacte importants amb LB2 i ME1, és a dir amb el grup d de la tradició.

Les poesies de Juan de Mena recollides al nostre cançoner s'agrupen en dos blocs lleugerament diferenciats (4-9 i 18-19), que potser caldria atribuir a dos moment de la història del cançoner. [7] L'anàlisi de les variants de Guay d'aquel hombre que mira (n.4), separa els deu testimonis en dues branques: la primera, el grup a (MN54 PN4 PN8 RC1 VM1, delimitat ja per A. Vàrvaro 1964:46-66), i la segona, amb elements heterogenis, agrupant d (LB2 ME1, més el paral·lel de d SA10) i la família MH1 11CG. Els altres testimonis, com BM1 i NH2, presenten solucions estranyes, per bé que s'alineen gairebé totalment amb el segon grup (cf. De Nigris 1988:199-203). [8] A Cuydar me haze cuydado (n.5), els testimonis se separen dos grups: SA10 11CG L1517 O1552 i ME1 BM1 (sobre aquesta darrera relació provada, però, amb errors poc importants, De Nigris remarca que: «questi sue casi di accordo, per quanto poco significativi, fanno supporre l'esistenza di un rapporto di parentela tra MO (=ME1) MS. Poiché è escluso che MO derivi da MS ... e anche che MS derivi di MO ... le lezioni comuni ai due manoscritti risalebbero a un antigrafo comune» (cf. De Nigris 1988:180). Els testimonis de Ahunque soi companyon pobre (n.6) se separen en dos grups ben delimitats: BM1 NH2 i MH1 («La parentela fra MS e NY (=NH2) è provata senza alcun dubbio dall'inversione dei vv. 5 e 6 in entrambi i manoscritti» De Nigris 1988:480). [9] L'escassa llargada de Desit me vos, amadores (n.7) no permet de deduir gaire més que una relació entre MH1 11CG, i la independència d'aquest grup de la resta de testimonis: BM1 EM9b NH2 (cf. De Nigris 1988:303). A ti, sola turbación (n.8) dóna una prova segura del parentiu de LB2 ME1, que s'han de remuntar a «un antigrafo comune», tot i que els seus textos «divergono in più punti» (cf. De Nigris 1988:161). BM1 11CG concorden en dos errors comuns, però «assai poco probanti», cosa que fa suposar «almeno l'esistenza di un rapporto di parentela tra i due testimoni». Dolet vos de mis dolores (n.9) és un testimoni de la recensió d'art menor del poema El fijo muy claro de Hiperión. Les vint cobles de la poesia s'han conservat, efectivament, en una tradició dividida en dues recensions. Una primera recensió conté el conjunt de les cobles (art major i art menor) i una segona només les cobles menors. La primera recensió és continguda a LB2 ME1 OC L1517 O1552 i O1582, la segona a BM1 CO1 MH1 11CG. L'extensa anàlisi textual de De Nigris [1988:111-117] permet de separar els testimonis de la primer recensió així: ((LB2 / ME1) (OC (L1517 O1552 i O1582))). De l'anàlisi de les cobles d'art menor «non emergono elementi tali da permetere la ricostruzione dello stemma» (115). Tanmateix De Nigris proposa, no sense certes prevencions, d'aplegar ((MH1 / 11CG) (OC (L1517 O1552 O1582))) en un mateix grup. Pel que fa a BM1, coincideix en tres moments amb CO1 LB2 ME1, però l'establiment d'una parentela directa es basaria en «indizi assai più lievi» (117).

La cobla solta Poder de gran poderío (n.18), és un fragment (vv. 118-126, cobla XIV) del llarg poema Ya no sufre mi cuidado. Tretze mss. (LB2 ME1 MH1 MN54 NH2 PM1 PN4 PN8 PN12 RC1 SA10 VM1 11CG) transcriuen el poema sencer. El text reportat per MH1 també és fragmentari: cobles I-III, XIV, XVI, XV, XVIII-XIX. L'anàlisi global del poema de De Nigris [1988:268-270] separa els testimonis en dos grups: MN54 PN4 PN8 PN12 RC1 PM1 VM1 (és a dir el grup a de Mena) i LB2 ME1 NH2 SA10 11CG. Els testimonis del segon grup es poden subdivir en famílies d'acord a diversos errors: ((LB2 / ME1) NH2 (SA10 / 11CG)). Encara que no té prou dades per filiar amb seguretat, De Nigris (270) indica que MH1 pertany possiblement a la «stessa tradizione» del segon grup. La manca d'errors o variants importants impedeix de situar BM1 en el stemma, però es podrien destacar dues dades contradictòries: la coincidència al v. 118 amb MN54 RC1 VM1 (poderío per comptes de señorío), potser poligènetica, i la variant semblant a 11CG al v. 121 (do no hay mas —do ay 11CG— contra do es mas dels altres testimonis).

Els tres testimonis que transmeten Más clara que la luna (n.19) presenten relacions molt interessants (cf. C. De Nigris 1988:229-230). A ME1 hi manca la cobla I, i presenta una estructura mètrica diferent a la cobla V (aabbbacccca). Sembla, però, que «il confronto con altre poesi di Mena ... permette ... d'ipottizzare che la versione originale sia quella tramadata da MS e Gen» (229). Tot i que BM1 11CG no concorden mai en error segur, les proximitats «sono tanti e tali da far supporre l'esistenza di una parentela tra questi testimoni», que però són «independenti l'uno da l'altro e dovrebbero risalire a un antigrafo comune» (230).

Resumint, doncs, les conclusions de Vàrvaro [1961] i De Nigris [1988] veiem que BM1 sempre està relacionat amb testimonis de la segona o la tercera branca de Mena (és a dir LB2 ME1 o NH2 MH1 11CG, etc.) i que només incidentalment concorda amb testimonis de la branca a. Si perfilem més el que acabem de dir, veurem les fonts de les poesies de Mena, a més de les no filiables, són dues: d i la branca contaminada [x]:

2. El n.10 del nostre cançoner són els Siete gozos d'amor de Juan Rodríguez del Padrón, transmesa en recensió completa per 14 testimonis. [10] Hem cercat la possible font d'aquesta poesia col·lacionant tots aquests mss. i valorant-ne els errors comuns conjuntius i separatius. L'anàlisi macroscòpica dels testimonis mostra algunes dades d'interès: alguns versos han estat omesos per mss. individuals: BM1 (vv. 188, 190-199), ME1 (vv. 23, 37-38), VM1 (v. 129), o bé per grups de mss.: LB2 ME1 (v. 101), BM1 SA10 (v. 126), BM1 SA7 SA10 (v.164), MN54 RC1 VM1 (vv. 209-217). [11] No es pot excloure, evidenment, que algunes de les coincidències en llacunes siguin de caràcter casual; però la llacuna dels testimonis del grup a sembla atribuïble a un antígraf comú. Això es pot confirmar perquè un primer grup de testimonis —que s'oposa a la resta de la tradició en errors i equipolències— és el format per MN54 PN12 RC1 VM1 (=a). Presenta diversos errors conjuntius: (17) de me tornar] de se tornar; (29) si tanta] o si tanta; (23) cego mi resplandor] cego tu resplandor; (45) el es tal] el qual es tal; (66) e quantos posseen] a (de NH2 11CG) quantos posseen; (84) que en uuestro] que en bivo; (95) yo biuo] ya biva; (99) et por fuerça] que por fuerça; (104) El quarto va feneciendo] El canto va feneciendo; (172) en boz non de planto] en boz de planto; (202) et la sobra de] la sobra de; (208) de amores] d'amadores. (12) El paper de PN12 és inconstant i a vegades, quan els seus companys cometen un error, llegeix amb els altres testimonis: (59) En voz +PN12] En ti; (107) caridat (castidat PN12)] piedat; (122) loança] loçana; (127) en virtudes] es virtudes; (130) en bondat] y bondat; (202) la sobra] et la sobra. És molt possible, per tant, que PN12 derivi d'un subarquetipus més alt que la resta del grup i no depengui de la mateix model que els seus companys. Dintre d'aquest primer grup, a més, MN54 VM1 comparteixen diversos errors propis: (44) del] de MN54 che VM1; (52) que nuestra ley] quen nuestra ley; (60) el segundo] el segund; (87) flama] uama; (143) el quinto] el quarto; (147) el servidor entender] el servidor contender; (189) no puedo resistir] no puedo resister —aquest darrer error en rima. Els resultats de l'anàlisi d'aquest primer grup, tenint en compte que posseïm errors separatius suficents, situa els quatre testimonis sota un mateix subarquetipus, però amb la distribució següent: (PN12 (RC1 (MN54 VM1))).

El segon grup de testimonis no es dibuixa tan clarament. Un primer lligam uneix LB2 i ME1, que concorden en diversos errors comuns: (115) o virtud mayor] su virtud mayor; (122) conozcan ser tu] conozcan mas; (123) mas devida] tes devida +SA7; (141) mis cuydados] cuydados; (150) mi(s) servicio(s)] seruicios. Tanmateix ambdós testimonis tenen lectures independents, acostant-se a d'altres famílies o testimonis. LB2 comparteix un error d'hipermetria amb MH1: (127) es virtudes] es las virtudes. Llegeix també en hipermetria amb PN13 al v. 213: si] si la. Per la seva banda, ME1 llegeix en error al v. 31 amb PN13 SA7+a (moverte] muerte a). Al v. 72 torna a concordar en error amb PN13 SA7 (vista] vida), i al v. 67 amb PN12 SA10 (de passar] passar). [13]

BM1 comparteix errors amb diversos testimonis. [14] Un primer error, encara que molt feble, amb LB2 ME1 al v.65: en amar] en amor. Dos altres errors amb MH1 podrien demostrar un lligam entre aquests dos testimonis (el primer és una hipermetria, el segon un error pel sentit): (34) passión] compasion; (214) la deve] te deue. [15] Els mss. SA7 i SA10, que com hem vist més amunt tenen una llacuna associada, només coincideixen en un pas poc concloent del v. 8 (dirá] dire), associats a la solució de PN13 (dize). Aquests tres testimonis, més BM1, llegeixen conjuntament al v. 155: per comptes de ni, duen un que sense sentit (que potser es podria atribuir a la repetició de la paraula inicial del vers anterior). MH1 comparteix, com altres testimonis, sospitosos errors amb les dues branques principals: vv. 34, 63, 152, 153 i 200 —fins i tot una vegada llegeix aïlladament amb PN12 al v. 5). És molt possible que en aquesta peça MH1 mantingui alguna mena de lligam (potser contamina?) amb testimonis de a. [16]

Breu: podem establir amb seguretat l'existència d'una família a (=MN54 VM1 RC1 PN12). PN13 SA7 SA10b sembla que mantenen un lligam intern amb elements del segon grup, però la seva filiació és incerta. El segon grup, finalment, es presenta poc estructurat: (LB2 ME1) i potser (BM1 MH1) —encara que aquest darrer testimoni té molts contactes amb a. No tenim elements per filiar EM9 NH2 11CG 14CG.

3. Si es vol estudiar l'obra de Pere Torroella, l'edició de Pere Bach y Rita [1930] continua sent, amb les seves mancances, el punt de referència obligat. Tanmateix, la seva poca fiabilitat des del punt de vista textual m'ha obligat, també per a aquesta secció, a recol·lacionar i analitzar tots els testimonis.

La primera poesia de Pere Torroella en el nostre cançoner, Si no benina cruel (n.11), ve reportada per sis mss. (BM1 LB2 ME1 MP2 NH2 14CG). [17] La col·lació aporta poques dades rellevants perquè la majoria d'oposicions són equipolències. LB2 ME1 formen una família segura pels següents errors següents: (21) E veys triste en qual manera] E veys triste qual manera; (124) puede quien l'oye sentir] puede quien gloria sentir. [18] Les estranyes variants del v. 87 (el bien] e bien ME1 e LB2) podrien relacionar-se amb un problema en l'antígraf d'aquests dos testimonis: potser LB2 ha eliminat la paraula conflictiva i ME1 ha mirat d'esmenar. Un únic error potser permetria de suposar un lligam LB2 ME1 NH2: (104) por no] y por no; altres errors tornen a relacionar LB2 NH2: (38) sobrada] vos sobrada i (109) estrago] destrago. [19] De totes maneres altres lliçons acosten NH2 a BM1 14CG MP2: (23) juzgado] juzgando NH2 MP2 14CG. Cal remarcar que ME1 —a més de molts errors separatius respecte de LB2— presenta diverses lectures en error comú amb MP2, encara que en tots els casos poden ser degudes a poligènesi i no són concloents: [20] (31) fuerça] esfuerça; (73) bevir] venir; (117) podeis sola] podeis solo. MP2 coincideix en error amb 14CG al v. 44 (basta amor que vos e yo contra l'autèntica basta amor e vos e yo). Entre BM1 14CG hi ha una relació de parentiu perquè comparteixen un error per hipermetria: (58) amor] amores. Al v. 108 s'hi pot detectar un interessant error per hipermetria de LB2 MP2 NH2 (mas sean qualesquiere vencidos), que BM1 ME1 14CG podrien haver resolt amb una fàcil conjectura. Si fos així, segurament podríem concloure que es tracta d'un error de l'arquetipus d'aquesta peça. Sense cap possibilitat de traçar un stemma, ens haurem d'acontentar a subratllar la relació BM1 14CG i la dels testimonis LB2 ME1 MP2 NH2 (encara que MP1 NH2 tenen un paper fluctuant).

Cinc mss. transmeten sencer Tenet aqueste conceto (n.12): BM1 LB2 ME1 MP2 NH2, i MH1 només els vv. 121-130. [21] És una poesia difícil d'organitzar perquè s'hi troben molt pocs errors comuns i els que s'hi detecten són poc segurs. BM1 i NH2 semblen pertànyer al mateix grup, ja que comparteixen errors comuns (insegurs): (26) hi no offensa ninguna] hi no defensa ninguna; (118) mi persona decaesce] y mi persona desfallesce. La presència constant d'adiàfores que aïllen aquests dos testimonis dels altres referma aquest parentiu (vv. 7, 9, 74, 79, 80, 93, 118, 135, 140 i 148). Al v. 129 trobem l'únic error comú de LB2 ME1: la lliçó sense sentit quanto tardar su venida, contra quanto en tardar su venida de BM1 NH2 MP2 (MH1 té una lliçó singular). La presència massiva d'adiàfores aconsellaria un grup LB2 ME1 MP2 (vv. 75, 80, 93, 95, 103 i 140). ME1 MP2 semblen compartir un error comú al v. 79, llegint obras quan ha de dir sobras (penada con tantas sobras / que es a la habla encobierta), encara que podria ser un error poligenètic induït per la rima del v. 77: obras. Sembla que MP2 hagi resolt per conjectura un possible error de l'arquetipus al v. 144: el que por obras conosceras dels altres testimonis és hipermètric i MP2 llegeix: y en obras conoceras.

En conclusió, i amb totes les precaucions, podríem separar la tradició en dues famílies: una amb els testimonis BM1 NH2 MH1 i l'altra agrupant LB2 ME1 MP2, tot i que aquest darrer testimoni sembla molt actiu i presenta lliçons singulars.

Ave con los ombres paç (n.13) és de tradició bitestimonial: BM1 86*RL. Cal remarcar la presència en l'imprès 86*RL d'un vers omès a BM1 (5, jamas se pierden serviçios). A tenir en compte també que la mètrica separa clarament els dos testimonis: BM1 presenta l'estructura 8a8b8a8b[8b] 8c4d8c8c4d, i 86*RL: 8a8b8a8b8b 8c8d8d8c. Aquestes diferències provenen de la fusió de versos en la recensió de 86*RL: els vv. 5 i 6 de BM1 (Ca si poruentura alguno / Es jngrato) es converteixen en ca si alguno es ingrato a 86*RL, i el v. 9 de BM1 (En vn rato) passa a ser todo junto en un rato a 86*RL. Si comparem l'estructura mètrica amb la d'altres esparces de Torroella, sembla que la recensió més plausible és la de BM1, i que possiblement 86*RL innovacions.

Vet que me vedes bivir (n.15) és una esparça de deu versos transmesa per cinc testimonis (BM1 LB2 ME1 NH2 ZA1). A remarcar, només, diverses lliçons i errors singulars de BM1: (4) fize contra fizo; (5) la fin de quien dexo contra en la fin del qual dexo; (10) las damas contra mugeres). També errors singulars de LB2 (v. 2: ha omes un yo), ZA1 (v. 1: venir contra bivir), ME1 (v. 1: hipomètric) i NH2 (v. 7: fel per fiel).

La breu poesia Pues serviçio vos deplaze (n.16), tres estrofes de quatre versos, és present a BM1 MP2 MP4. Res no podem dir de les relacions textuals dels mss., excepte potser, com en el cas anterior, remarcar els molts errors singulars (a vegades adiàfores) de BM1 contra els altres dos testimonis. Podríem separar rudimentàriament BM1 / MP2 MP4.

El Maldezir de mugeres (20), reportat per 18 testimonis, [22] té una tradició complexa, i la seva dificultat no ve donada només per l'amplitud de la seva tradició sinó també pel problema de l'ordenació de les cobles. El quadre d'ordenació de l'edició de Bach y Rita [1930:198] va ser un bon principi però, a més de no incloure tots els testimonis, no dona informació suficient sobre l'estat de cada cobla en el ms. (primera mà, segona mà, presència al marge o al cosa del text...). El problema de la impaginació és, efectivament, interessant, especialment en BA1. Aquest col·lector de variants presentava en el cos del text les cobles I, II, III, IV, V, VI, VII, VIII, IX, X, XI i XIa, però va afegir posteriorment, al marge, les cobles VIIa, VIIIa, VIIIb i IXa. [23] Els altres mss. presenten les cobles al cos del text, sense afegits, tret de MH1 que no tenia la cobla IXa (com MN24 MP3 NH2) i l'ha afegida al final. [24] L'anàlisi ecdòtica no pot obviar aquests ‘accidents’ a l'hora d'agrupar testimonis. De manera que per criteris externs podríem pensar en una semblança entre BA1 PN* i també entre MH1 MN24 MP3 NH2. Passem a l'estudi dels principals errors i variants adiàfores. S'han col·lacionat tots els testimonis tret de 14CG (que en aquesta peça és un descriptum de 11CG) i del ms. CGMb de la Biblioteca del duc Fernández Núñez, al qual no he pogut accedir i que Bach y Rita [1930:197] considera «of the early part of the XVIIth century». L'anàlisi textual es limitarà a les cobles presents a BM1, que és el que aquí ens interessa.

Tenim moltes pistes per aïllar novament un primer grup de manuscrits formats per quatre testimonis (MN54 PN8 RC1 VM1). Diversos errors proven l'existència d'un grup format per MN54 VM1: (V.5) en son] e son; (VII.9) mas] es cerca; (IXa.2) se dize] dize. En altres moments aquests dos testimonis coincideixen en error amb RC1, cosa que sembla provar un lligam: (IV.3) quien rinyen] que riñen; (V.3) faziendo de honestad] faziendo de honestidat. [25] També tenim constància d'errors comuns conjuntius del grup dels testimonis anteriors amb PN8: (VI.9) conviene] contiene +MN6; (IXa.9) que son] que +MN6; (VI.7) aquellos] aquello. Examinant la posició de PN8 no es pot excloure certament que hagi esmenat pel seu compte algun error conjuntiu del primer grup, però l'anàlisi dels següents loci sembla provar, en primer lloc, una relació menys estreta que la dels altres tres testimonis (els dos primers exemples) i, després, una relació directa amb PN4: (IV.7) plazer] & plazer MN6 MN54 PN4 PN8 RC1 VM1; (VII.9) mas] es mas (però es supras.) MN6 PN4 PN8 RC1; (VI.4) al fin] a la fin PN4 PN8; (IV.6) denuestan] demuestran CO1 MH1 MN6 NH2 PN4 PN8 11CG. [26]

Com es veu fàcilment, MN6 coincideix també en moltes equipolents i errors amb lectures d'aquest primer grup, encara que és un testimoni molt actiu i, o bé esmena el text per conjectura, o bé incorpora lectures d'altres branques, corregint una lliçó de base primitiva. El seu comportament fa molt difícil de situar-lo en un stemma, encara que les seves particulars lliçons semblen obeir a un testimoni que parteix de les mateixes fonts que el grup a (possiblement que RC1). En els següents casos innova sobre les lliçons del seu mateix grup: (III.8) presumen (corr. talla del.) de obrar; (VI.8) no han (no supras.); (VI.9) quel secreto (però quel corr. sobre en del.); (IX.4) fingen (corr. suplen del.); (IXa.9) de ser (corr. que del.); (X.3) mas (corr. pero del.); (X.4) demanda (supras. sobre consiente del.); (X.6) ...gunas quieren (corr. muchas disponen del.); (X.9) ellas an en su venir (però an en su corr. d'un meresçen del.); (XI.2) señora (corr. dama del.). En altres casos innova a partir de les lliçons d'altres branques (encara que els dos primers casos coincideix amb PN4: (VII.3) mal (corr. non del.); (VII.7) contentar (corr. conportar del.); (VII.8) y el que dellas (corr. asi que el del.).

L'anàlisi de l'altra branca és molt més difícil perquè no trobem gaires errors fiables i moltes oposicions —a vegades amb clar aspecte de contaminació— són en equipolència. Ens limitarem, doncs, a comentar les línies generals d'agrupació dels testimonis, sense detallar massa els seus lligams. MN24 MP3 formen un grup amb tota seguretat i presenten diversos errors separatius. A més d'estar mancats de l'estrofa IXa (com NH2 MH1), tenen la mateixa ordenació estròfica i coincideixen en error als següents versos: [27] (V.9) abandonades] abaldonadas; (IX.1) provecho e deleyte] de ley de provecho +BA1; (X.4) que les] quales; (XI.9) las otras] los otros. Un altre grup segur és el format per BA1 MN24 MP3 que comparteixen l'error de IX.1 (de ley de provecho contra provecho e deleyte dels altres testimonis), i l'adiàfora en la difracció de X.6 (muchas dispone). Tenim diverses proves de proximitat en errors comuns entre BM1 ME1. Vegem-ne algunes: (V.3) fazen de onestad] faziendo de; (IXa.6) la falta] el defecto +MH1; (IXa.7) e pues] pues que +MH1; (XI.3) traste] triste. Aquests exemples permeten a més de localitzar la font de l'estrofa (IXa) omesa a MH1. En un altre moment BM1 LB2 ME1 coincideixen en un possible error comú: (VIII.8) Reyr sin causa llorar contra reyr sin causa y llorar dels altres testimonis. [28] A X.7, però, LB2 ME1 coincideixen en una lliçó errònia en un punt en què BM1 presenta una innovació de dos versos, etc.

Les relacions entre els altres elements del segon grup no són pas gaire més clares. L'absència de la coba IXa semblaria indicar una proximitat de MH1 i NH2, però no he sabut trobar cap cas de coincidència en error, excepte V.5, coincidint amb BA1 CO1 (en son] e son). Voldria acabar comentant una difracció ben interessant que es troba a X.7, i que, en les seves solucions, confirma les agrupacions que hem anat fent: (X.7) & tanto han mayor loor a e tanto mas gran dolor LB2 ME1 & tanto an mas loor BA1 MH1 MN24 NH2 & tanto an mas gran loor MP3 & tanto a mas gran lahor CO1 ZA1 quanto quieren lo mejor BM1 oluidando lo peor 11CG. Les agrupacions són les esperades (encara que BM1 11CG tinguin una innovació pròpia): a llegeix conjuntament, LB2 ME1 coincideixen en error i la resta de testimonis presenten amb petites variacions la mateixa lliçó.

Així doncs, podem dividir la tradició en dues branques: la a (MN54 RC1 VM1 [PN4 PN8] +MN6) i la segona amb relacions molt poc clares però, aproximadament: (BA1 MN24 MP3) (BM1 LB2 ME1) CO1 MH1 ZA1 / NH2 11CG.

La presència de la resposta de Gómez Manrique (n.21) no és estranya perquè ambdues poesies van fusionar-se en una recensió conjunta, representada per BA1 MN24 MP3. BM1 només reporta el text de Manrique i s'acosta molt a les lliçons del Cançoner de l'Ateneu Barcelonès (BA1). El stemma, relativament simple de traçar, uniria els quatre testimonis directament a [O], separant-los en dues branques: BA1 BM1 i MN24 MP3, formulades a partir de diversos errors comuns. El tret inicial més important a tenir en compte és que BA1 BM1 inclouen una onzena estrofa (fin) que MN24 MP3 han omès. A banda d'aquest fet extern, hi ha un error comú per hipometria de BM1 BA1 al v. 95: sin dubda muy adversos contra sin dubda ser muy adversos de MN24 MP3. Per altra banda al v. 14 BA1 BM1 presenten una mateixa lliçó sense sentit rayes contra l'autèntica rayzes de MN24 MP3. Molts errors separatius i lliçons singulars separen els testimonis BA1 BM1.

La segona branca presenta un error comú al v. 49 mas llenas de maldezir contra la lliçó autèntica sembradas de maldezir (BA1 BM1). La lliçó del v. 50 vos deuierades mirar (contra antes deviera mirar a BA1 BM1) podria ser un altre error comú, però els arguments de manca de sentit no són tan sòlids com en el cas anterior. Fa de mal dir si pot tenir valor probatiu que la rima descontiento : razonamiento (BA1 BM1) sigui l'autèntica, o bé descontento : razonamiento (MN24 MP3), però en qualsevol cas no fan més que confirmar la filiació. [29] En el camp de l'equipolència també trobem molts exemples que reforcen l'agrupació de MN24 MP3 (vv. 12, 16, 31, 45, 46, 47, 69, 85, 86, 87, 89), encara que alguns casos podrien provocar interrogants (vv. 45 i 86-87). Al segon grup, però, l'absència d'errors singulars a MN24 (tret d'un petit error paleogràfic fàcilment resoluble per conjectura) podria fer pensar que va ser la font directa de MP3, encara que cal ser molt caut en declarar un manuscrit com a descriptum. Encara que aquests errors també poden ser considerats separatius: al v.45 MP3 contra la resta (pues quesistes arguyr contra este que quizo [quize] arguyr dels altres) i al v.49, on trobem una coincidència de BA1 MN24 (antes deviera mirar) i una variant en la rima a BM1 (piensar); en aquesta ocasió MP3 manté la rima original mirar, però s'aparta en la resta del vers: vos devierades mirar.

Una variant adiàfora inesperada contradiu, però, tota l'anàlisi: v. 2 donas BM1 MP3 damas BA1 MN24. L'única explicació possible, donada la contundència de les proves en sentit contrari, és que es tracti d'una coincidència a l'atzar. En conclusió, el stemma de dues branques està assegurat (BA1 BM1 / MN24 MP3), encara que existeix algun conflicte per resoldre a la segona branca.

4. Podríem afirmar, en acabar, que les poesies castellanes presents a BM1 pertanyen textualment a una tradició, poc estructurada (potser a causa de contaminacions), que no permet d'arribar a solucions globals satisfactòries sobre els seus models. En alguns casos, certament, sembla acostar-se a lliçons de d (LB2 ME1), però també s'acosta a NH2 i a MH1 (dos testimonis actius que escapen a generalitzacions), i encara a 11CG. No podem excloure que BM1 no pertanyi a una tradició intermèdia entre d i la branca contaminada, cosa que explicaria algun dels conflictes entre els elements del grup d: LB2 ME1 no serien un grup tan tancat i una ulterior anàlisi codicològica i ecdòtica de contrast entre aquests dos reculls aragonesos, i dels seus afins, podria aclarir alguns problemes.

El quadre següent reuneix de manera provisional les fonts fonamentals de BM1 (s'hi inclouen també els unica, procedents de fonts difícilment identificables):

BIBLIOGRAFIA

Bach y Rita, Pedro (ed.), The works of Pere Torroella. A catalan writer of the fifteenth century, New York, Instituto de las Españas en los Estados Unidos, 1930, xx+332 pp.

Baselga y Ramírez, Baselga, El cancionero catalán de la Universidad de Zaragoza, Zaragoza, Cecilio Gasca, 1896, 419 pp.

Briquet, Charles Moïse, Les filigranes. Dictionnaire historique des marques du papier, Paris, 1907, 4 vols.; cito reed. amb addicions Amsterdam, 1968.

Careri, Maria, Il canzoniere provenzale H (Vat. Lat. 3207). Struttura, contenuti e fonti, Modena, Mucchi, 1990, xx+532 pp. (Subsidia al Corpus des Troubadours, 13).

De Nigris, Carla (ed.), Juan de Mena, Poesie minori, Liguori, Napoli, 1988, 605 pp. (Romanica neapolitana, 23).

De Nigris, Carla (ed.), Juan de Mena, Laberinto de Fortuna y otros poemas, Barcelona, Crítica, 1994, lxxxix+330 pp. (Biblioteca Clásica, 16)

Dutton, Brian, Catálogo-Índice de la poesía cancioneril del siglo XV, Madison, Hispanic Seminary of Medieval Studies, 1982.

Dutton, Brian, El cancionero del siglo XV (c. 1360-1520), Salamanca, Universidad de Salamanca, 1990-1991, 7 vols. (Biblioteca del siglo XV)

Ferrari, Anna, «Formazione e struttura del canzoniere portoghese della Biblioteca Nazionale di Lisbona (cod. 10991: Colocci-Brancuti): premesse codicologiche alla critica del testo», Arquivos do Centro Cultural Português, 14 (1979), pp. 26-142.

Kerkhof, Maxim P.A.M., «Hacia una nueva edición crítica del Laberinto de Fortuna de Juan de Mena», Journal of Hispanic Philology, 7 (1982-1983), pp. 179-189.

Martí, Sadurní, El Cançoner del marquès de Barberà (Biblioteca del Monestir de Montserrat, ms. 992). Descripció codicològica, Barcelona, 1995; treball de recerca inèdit.

Massó i Torrents, Jaume, «Bibliografía dels antics poetes catalans», Annals de l'Institut d'Estudis Catalans, 5 (1913-1914), pp. 3-276.

Pérez Priego, Miguel Ángel (ed.), Juan de Mena, Obra lírica, Madrid, Alhambra, 1979, viii+309 pp. (Colección Clásicos).

Vàrvaro, Alberto, Premesse ad un'edizione critica delle poesie minori di Juan de Mena, Napoli, Liguori, 1964.

NOTES

1. Per al problemes codicològics, vegeu S. Martí [1995:5-19]. La majoria de les descripcions codicològiques parteixen de M. Baselga [1896:393-399], oblidant però la més acurada i completa de J. Massó i Torrents [1913:184-189]. Darrerament, però, la secció castellana del còdex, s'ha beneficiat de l'estudi i classificació de B. Dutton [1982 i 1990-91:I, 22-35].

2. La filigrana és semblant a les º3536 (Perpinyà 1464) o º3540 (Itàlia 1470-1490) de Briquet [1918].

3. Sembla que Pere de Copons i de Copons, arquebisbe de Tarragona al s. XVIII, tingué el nostre còdex a la seva biblioteca —entre molts altres còdexs quatrecentistes—, i que tots plegats van passar al patrimoni dels Pinós amb la fusió dels marquesats de Barberà (dels Pinós) i de la Manresana (dels Copons) al s. XIX. Cap al 1950, tots aquests còdexs van acabar misteriosament a la Biblioteca de Monserrat (cf. Martí 1995:12-13). Agraeixo a Amadeu-J. Soberanas les dades que m'han permès de construir aquesta hipòtesi, encara no totalment verificada.

4. Martí de Riquer ha datat la poesia n.25 (Joan de Sancliment) cap a 1472 (cf. S. Martí:16).

5. Aquesta fusió d'interessos no és pas recent en filologia romànica: només cal recordar els estudis fundacionals de G. Gröber [1877], ampliats per A.S. Avalle al seu excepcional llibre de 1961 La letteratura medievale in lingua d'oc nella sua tradizione manoscritta (ara en reedició actualitzada a cura de Lino Leonardi: cf. Avalle 1993). Darrerament l'escola romana ha introduït noves perspectives: un bon exemple són els estudis d'Anna Ferrari [1979] sobre el cançoner portuguès de Colocci-Brancuti i el de Maria Careri [1991] sobre el cançoner provençal H. Servint-se de l'anàlisi de les diverses intervencions temporals en els cançoner, han individuat (submergint-se en el bosc de variants textuals) la procedència stemmàtica de les diverses fonts que transformen els textos dels cançoners. Cada poesia, cada peça d'un cançoner, és situada, doncs, en el seu context històric i textual.

6. Ofereixo en aquest quadre la relació dels principals mss. relacionats amb BM1, acompanyant-ho amb el número d'ordre de les poesies en els seus còdexs:

7. En aquesta comunicació deixaré de banda, per motius d'espai, l'anàlisi de la recensió de Las trescientas a BM1 (cf. S. Martí 1995:22). Deixeu-me apuntar, de tota manera, que pertany a la branca ‘contaminada’, com BM2 CO1 HH1 MH1 MM1 SA5 i SM1. De Nigris [1994:lxxxiii] —que segueix Kerkhoff 1982-83— remarca les moltes semblances amb les solucions de MH1 i amb algunes de MH1+SM1.

8. L’ordenació de les estrofes és paradoxal: tot i que BM1 s'acosta molt a SA10, presenta l'estrofa VIII en la posició següent a les del seu grup, i la XI en la mateixa posició de les cobles de a. C. De Nigris [1988:203] conclou que «si può pensare, anche se con qualche dubbio, che anche MS (=BM1) sia un derivato di d; un'altra possibilità è che questo manoscritto, certamente contaminato, abbia tratto direttamente da Lb (=LB2) le coplas X XI XII ... , coplas che in MS sono consecutive anche se la XII è scritta prima della XI».

9. També és comuna l'atribució a Juan de Mena, desmentida per MH1, a Ferrand Pérez de Guzmán (vegi's l'argumentació a Vàrvaro 1964:113).

10. Són els mss. BM1 LB2 ME1 MH1 MN54 NH2 PN12 PN13 RC1 SA7 SA10 VM1 11CG i 14CG. EM9 només reporta els vv. 128-209.

11. Curiosament la llacuna d'aquest grup comença en el mateix vers on s'interromp la recensió de EM9 (cf. la nota anterior), encara que aquests cançoners continuen el poema fins al final després del v. 218. Com a dades externes podríem afegir també que MH1 inverteix els vv. 9-10 i PN13 els vv. 54-55. SA7 també dóna invertits els vv. 57-58, però ho subsana posteriorment.

12. Els errors conjuntius dels vv. 17, 23, 66, 84, 95, 99, 104 i 202 afecten el sentit i són clars. Al v. 84 l'error és del grup sencer, però PN12 ha omès la paraula conflictiva. Els testimonis SA7 i SA10 també transmetien l'error del v. 104, però l'han subsanat correctament. El v. 172 és hipermètric en la lliçó de a. Els vv. 29, 45 i 208 són hipomètrics.

13. Aquest lligam inesperat ve refermat per un altre error al v. 110, on ara fins i tot LB2 llegeix (conjuntament amb ME1 PN13 SA7 SA10 +a) del qual pues contra el correcte el qual es pues.

14. El parentiu de BM1 SA10, tot i que semblaria provat per les dues llacunes abans esmentades, no es confirma per cap coincidència en error comú; el mateix passa amb SA7.

15. Trobem també alguns contactes de BM1 amb PN13, però segurament són d'origen poligenètic: (41) primer] primero i (162) ya possehe] ya posseas.

16. Les seves altres coincidències amb SA10 (72) i PN13 (113) es poden atribuir a l'atzar. Altres testimonis llegeixen també aïlladament amb a: 11CG (32, 196), SA7 (134, 201), PN13 (118), NH2 (227), cosa que sembla provar per a aquesta peça una tradició contaminada o bé amb dades insuficient per a dibuixar lligams més sòlids.

17. L'única dada externa a remarcar és la manca dels vv. 38-39 a ME1.

18. ME1 ha mirat de resoldre la manca de sentit del model afegint un ha després de gloria: puede quien gloria ha pensar.

19. També sembla indicatiu l'error del v.122, on tots tres testimonis s'allunyen de la lliçó autèntica vet qual (=del qual LB2 de qual ME1 daquel NH2).

20. També algunes adiàfores confirmen aquesta relació: v. 8, v. 14 (on s'oposen a LB2, que té una lliçó hipermètrica), v. 31, v. 44 (+14CG), v. 104. LB2 llegeix en error amb MP2 al v. 24, però potser és poligenètic.

21. ME1 omet els vv. 38, 54, 63 i 149.

22. En tot aquest estudi hauré de deixar de banda el testimoni que anomeno PN* (és a dir el cançoner català O⁴: Paris, Bibliothèque Nationale, esp. 276) perquè encara no he pogut col·lacionar-lo i sumar-ne les conclusions.

23. El testimoni PN* conté totes les cobles de BA1 excepte XIa, cosa que sembla provar un parentiu estret.

24. A més a més, l'estrofa VIIIb es troba a ME1 com a poesia solta (f.27v).

25. De tota manera no es pot excloure que les coincidències no es deguin a ocasions en què PN8 hagi corregit ope ingenii.

26. En el primer cas es tracta d'una variant que res té a veure amb el primer grup, encara que la trivialització es podria atribuir a poligènesi. El segon exemple sembla un exemple de coincidència plena de la primera branca (amb l'associat PN4). El casos tercer i quart presenten errors conjuntius aïllats de PN4 i PN8.

27. Algunes adiàfores confirmarien aquesta semblança: IV.5 (+BM1), V.8 (+BM1 11CG), V.9, VII.5, VII.7 (+BA1 ME1 MN6 PN4), X.1 (+BA1 NH2).

28. PN8 deixa en blanc la paraula problemàtica (Reyr sin Causa), cosa que potser indica un problema en el seu antígraf.

29. Tanmateix, al v.62 BA1 llegeix aïlladament tento : cuento que és la rima correcta, i no tiento : cuento. És un tema a aclarir quan s'hagi estudiat suficientment el rimari de G. Manrique i de P. Torroella.