Per altra banda, resulta que durant aquests anys es produeixen les grans obres de la literatura catalana medieval. Són els anys en què escriuen Ausiàs March, Joan Roís de Corella i Joanot Martorell. Com ha aclarit la valuosíssima documentació exhumada per J. Villalmanzo i J. Chiner, Ausiàs March va morir el 3 de març de 1459 i Joanot Martorell a finals de març o primers d’abril de 1465. De la mateixa documentació es dedueix que el Tirant lo Blanch hauria d’haver estat acabat als primers mesos de 1464. I els darrers anys la filologia ha posat en evidència l’important ús que fa Joanot Martorell de l’obra de Joan Roís de Corella fins a convertir-la en pauta d’escriptura, i també records de l’obra d’Ausiàs March en tots dos escriptors. Tota aquesta producció ha quedat fins ara fora de la cort, i no hem parat de demanar-nos en quin públic pensaven Ausiàs March o Joanot Martorell quan escrivien. Un escriptor sense el públic és absurd, i escriure versos que ningú no llegirà és com un ballarí o un mim que actua en la foscor, com deia Ovidi en les Pòntiques. I aquest ha estat un dels principals problemes de la història de la literatura catalana del segle XV. No hem trobat el públic normal que s’espera sobretot per a un poeta en l’edat mitjana i en general per a qualsevol escriptor, que és la cort. Un poeta o un escriptor pot escriure lluny de la cort, però mai al marge de la cort. I això és així per a tota l’edat mitjana i per a la gran literatura en castellà, en anglès o en francès fins al segle XVIII. La cort no solament és el lloc de producció i consum principal de la literatura, sinó que a més era qui marcava les pautes literàries a seguir i el principal motor de renovació. Aquest principi es compleix per a la literatura catalana fins que va regnar el casal de Barcelona, però això ja no és així quan arribem al segle XV. Els grans mestres com Jordi Rubió i Martí de Riquer van mantenir l’esquema en les seves respectives històries de la literatura catalana, i si les fullegem veurem com parlen de poetes del regnat d’Alfons IV el Magnànim i poetes del regnat de Joan II. Però l’absència, o millor dit la llunyania de les diferents corts dels Trastàmara, l’important protagonisme que van tenir en la literatura castellana, les escasses notícies d’alguna presència de la literatura catalana en aquestes corts, i el prejudici que es tractava d’una monarquia forastera, més preocupada pels seus interessos a Castella i a Navarra o per grans empreses mediterrànies que curiosament ara es descrivien com a contràries als interessos dels seus súbdits naturals, van portar a no seguir el camí de la cort i a deslligar la gran literatura catalana del seu lloc natural. És més, sovint se la veure com un element castellanitzador i Pere Torroella, el poeta més important en aquests llocs així ho demostrava. La solució va venir per les tertúlies literàries ciutadanes, on es reunien nobles que vivien a ciutat, ciutadans honrats, notaris i clergues. Fou el Parlament a casa de Berenguer Mercader de Joan Roís de Corella el document literari més important en aquesta construcció ciutadana de la literatura, i a aquest cercle va afegir-se el més popular de Bernat Fenollar i els seus amics. Aquí s’afegiren alguns versos de l’Espill de Jaume Roig (vs. 2861-2876) i del Somni de Joan Joan (vs. 789-800), que donen testimoni de com la literatura vulgar formava part de l’etiqueta en les reunions femenines de la bona societat valenciana. Així podem llegir-ho ja en els treballs de Salvador Guinot, el qual en 1921 va editar el Parlament a casa de Berenguer Mercader precedit d’una introducció amb el títol Las tertulias literarias de Valencia en el siglo XV on reproduïa uns articles que havia anat publicant en el "Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura". Aquesta reconstrucció dels diversos cercles literaris valencians va ser perfeccionada per la ploma de Joan Fuster, el qual va començar a parlar també del cercle al voltant d’Isabel de Villena. Estic convençut que aquests cercles existien i que constituïen una autèntica xarxa de llocs de la literatura importantíssima, com estic segur que també existien a Barcelona i a totes les grans ciutats. I és necessari anar-los descrivint i conèixer les seves dimensions i els seus límits si volem entendre el context en el qual era llegida i produïda bona part de la literatura. Jo mateix n’he parlat per a Romeu Llull (1987 i 1996). Però tot això no és suficient. No podem eludir de cap manera la cort, perquè té un paper decisiu en totes les literatures fins almenys al segle XVIII. I algun canvi hi ha quan a partir del regnat de l’emperador desapareix per sempre una cort a Aragó i així ho van sentir les classes dirigents d’aquest país. En aquesta conferència vull refer aquesta cort.

Si mirem bé els contertulians que participen en el famós Parlament, veurem que bona part d’ells, si no tots, són membres de la noblesa i homes lligats a la casa reial. Entre ells trobem aquell Guillem Ramon de Vilarrasa, de qui he parlat en començar i que fou cambrer major i home de la més estreta confiança del príncep de Viana. Martí de Riquer, a partir de la documentació que va fer-li conèixer Lluís Cerveró, i després Albert Hauf, a partir de la documentació exhumada per J. Chiner i J. Villalmanzo, han posat de manifest les importants relacions familiars que hi ha entre els membres de la noblesa valenciana relacionats directament o indirectament amb els grans escriptors i amb moltes de les obres del moment. Aquesta noblesa valenciana està estretament lligada a la casa reial, i de vegades sembla que ho haguem oblidat. No em sé imaginar una noblesa sense el seu rei i sense la cort. I, si resseguim en els rics arxius del país, veurem com la noblesa, i amb ella el patriciat, viu en funció de la cort, i que aquests són els principals promotors i consumidors de la literatura. En aquesta intervenció em proposo mostrar com bona part dels documents literaris del segle XV i les tres plomes més importants de la València d’aquest segle, Ausiàs March, Joan Roís de Corella i Joanot Martorell estan estretament lligats a les corts dels Trastàmara, que la cort fou un estímul literari de primer ordre, el lloc on s’imposaren Ausiàs March i Joan Roís de Corella com a models d’escriptura i el lloc on va escriure’s la gran novel·la de Joanot Martorell. Com era d’esperar, és en la cort on es donen les pautes literàries i on aspira a imposar-se un escriptor. I aquesta cort s’ha de situar a Barcelona a partir de l’arribada del príncep de Viana en aquesta ciutat (28 març 1460), després d’un llarg pelegrinatge que va començar quan amb la derrota d’Estella Carles de Viana va fugir de Navarra (1456) i va travessar els Pirineus a la recerca d’ajut a la cort del rei de França, i després fins a Milà i a Nàpols on va cridar-lo el seu oncle Alfons el Magnànim i on arriba el gener de 1457.

A Nàpols va trobar-se amb un antic servidor seu i del seu pare, Pere Torroella que servia i vivia a casa de Joan d’Aragó, fill natural de Joan de Navarra i futur administrador de l’arquebisbat de Saragossa. A partir d’ara, acompanyarà el príncep fins a la seva mort, i quan esclatarà la guerra, es veurà compromès en el bàndol de la Generalitat. A Nàpols, es trobava també Joanot Martorell, com ha donat a conèixer la documentació publicada per J. Villalmanzo (1995). Fins ara s’ha suposat que a la mort d’Alfons el Magnànim Joanot Martortell va retornar a València, on va retirar-se i va passar els seus darrers anys i on incorporat en la brillant societat valenciana escriuria el Tirant. Sempre m’havia cridat l’atenció que durant tots aquests anys no es documentava mai Joanot Martorell a València i que sempre era el seu germà Galceran i no Joanot qui apareix en la documentació defensant els interessos familiars com a procurador seu. La documentació publicada per J. Villalmanzo i per J. Chiner va posar-me de manifest un buit en la documentació de Joanot Martorell que responia precisament als anys més importants literàriament. Una nit d’aquest estiu, venia de sopar amb Rafael Ramos, Laura Fernández, Enric Bassegoda i Paco Rodríguez Risquete d’un restaurant uruguaià de prop del port, i caminant vaig fer-los passar pel carrer del duc de la Victòria. Volia ensenyar-los on era el palau Desplà, on solia residir el príncep de Viana el temps que va estar-se a Barcelona. En aquella cort va imposar-se Ausiàs March de la mà de Pere Torroella, en aquella cort va imposar-se també Joan Roís de Corella com al mestre d’una prosa d’art i en aquella cort va imposar-se també Juan de Mena entre nosaltres. Es tractava d’una cort que en el seu llarg periple havia recollit multitud d’estímuls i que havia arribat amb noves propostes literàries. Venia ja d’una cort molt culta, la de Navarra. Vaig dir a Paco Rodríguez Risquete que, quan acabaria la tesi sobre Pere Torroella, hauria de venir amb un portàtil allí on s’alçava el palau Desplà a escriure l’últim ratlla i datar-la com acabada allí on havia passat tot. Fins Joanot Martorell devia estar aquí, i vaig exposar-los els meus arguments. També vaig dir-los que això encara no m’atrevia dir-ho, perquè em faltaven documents d’arxiu, però que tots els documents literaris em portaven a situar Joanot Martorell en aquell ambient i que confiava que algun dia apareixerien. I vam estar parlant de tot això fins a altes hores. Més endavant explicaré aquests arguments. Al cap de pocs dies, Paco Rodríguez Risquete, que s’ha passat tot l’estiu remenant per l’arxiu reial de Barcelona, va trucar-me emocionat per dir-me que acabava de trobar Joanot Martorell com a trinxant i servidor del príncep de Viana i que l’acompanya des de Sicília. A la mort del Magnànim, Joanot Martorell no va tornar a València. Va seguir el príncep de Viana, com molts altres, com Pere Torroella. En aquesta mateixa cort, tenim durant aquests anys Guillem Ramon de Vilarrasa, amb el qual he començat aquesta conferència i que apareix al famós Parlament a casa de Berenguer Mercader. En aquesta cort trobem Francesc Ferrer, uixer d’armes, i que sembla que haurem d’identificar amb el Francesc Ferrer amb qui debat Pere Torroella. Es tractaria del fill del Francesc Ferrer que va proposar com a poeta J. Auferil (1989). En aquesta cort trobem Francesc de Pinós, probable autor del cançoner del marquès de Barberà, document de primer ordre tant en la transmissió de Joan Roís de Corella com en la de Juan de Mena. Com explicarà Sadurní Martí es tracta d’un document preciós que fa de de Juan de Mena un clàssic entre nosaltres. En aquest mateix lloc hem de situar el cançoner de Saragossa, el primer document que fa d’Ausiàs March un clàssic, i ho fa de la mà de Pere Torroella. Al voltant d’aquests dos el cançoner reuneix obres cortesanes de poetes menors tots relacionats amb aquesta cort, com són el mateix Lleonard de Sors i Francesc Ferrer, o amb la de Joan II, com són Lluís de Vilarrasa o Lluís de Requesens. Són anys de conflictes, però també d’acords i d’intensa activitat diplomàtica entre Carles de Viana i Joan II i entre els servidors de tots dos, i entre els del rei apareixen constantment també en aquests anys Bernat Hug de Rocabertí i Pedro d’Urrea en ambaixades sovint amb els consellers i servidors del príncep. Recordaré només la solemne entrada a Barcelona (14 maig 1460) de tota la família reial reconciliada i unida per última vegada. I en aquesta cort hem de situar els documents més antics de la difusió de Joan Roís de Corella. Ara sabem que Joanot Martorell es movia en aquest ambient, i el pròleg a la seva novel·la em fa suposar que va continuar entre les files de vianistes i antijoanistes fins més enllà de la mort del príncep. Acabada la novel·la i mort el seu protector, va haver de procurar-se uns nous senyors en el seguici de Pere el Conestable. Aniré per parts. Començaré amb Ausiàs March i el cançoner de Saragossa, seguiré amb Joan Roís de Corella, després amb Joanot Martorell i finalment amb totes les repercussions de l’establiment d’aquesta cort a Barcelona i els estímuls que va representar.

El document més antic a presentar Ausiàs March com al poeta és el cançoner de Saragossa. Aquest cançoner s’obria amb Ausiàs March i tornava a tancar-se amb Ausiàs March. Els quaderns centrals reunien un cançoner de Pere Torroella, entre Ausiàs March i Pere Torroella es van copiar els poetes relacionats per vincles familiars amb Ausiàs March, això és, Pere March, Jaume March i Arnau March, que devien anar lligats en la transmissió al nom d’Ausiàs March; l’únic poeta que es mantenia de la tradició anterior i que serà un clàssic al llarg de tot el segle XV, això és, Jordi de Sant Jordi; i altres poetes lligats a Pere Torroella i relacionats amb la cort del príncep de Viana, amb la de Joan II i fins amb la d’Alfons el Magnànim a Nàpols com són Lluís de Vilarrasa, Lluís de Requesens, Lleonard de Sos, Francesc Ferrer, Perot Joan i probablement mossèn Sunyer. La transmissió i la intertextualitat, i demano perdó per la paraula, confirmen els lligams d’aquest cercle. Es tracta d’un cançoner amb una proposta literària clara i un evident protagonisme de Pere Torroella en la formulació d’aquesta proposta. L’estudi dels poetes que prenen Ausiàs March com a model confirma el paper decisiu que hi té Pere Torroella. El segon gran cançoner d’Ausiàs March, el famós manuscrit B 2281 de la Hispanic Society of America de Nova York, presenta una inspiració semblant. També en aquest cançoner el compilador presenta Ausiàs March i Pere Torroella com als grans poetes, amb una clara jerarquia, i reuneix un cançoner d’Ausiàs March i un cançoner de Pere Torroella. Estic enllestint una edició per a "Els Nostres Clàssics" d’aquests poetes del cançoner de Saragossa, on s’explica en una llarga introducció l’obra d’aquests poetes i el context en què escriuen, i on es descriu i s’estudia el cançoner. Tot acompanyat d’una valuós apèndix de documentació. J. Rodríguez Risquete en els propers mesos donarà a conèixer el treball de recerca que té ja gairebé a punt dirigit per Rafael Ramos i per mi, en el qual exposa els lligams en la transmissió entre el cançoner de Saragossa i el cançoner d’Ausiàs March de Nova York, i els altres cançoners. Aquest cançoner a més es caracteritza per una expressa voluntat de catalanització. Opta decididament pel català com a llengua de la poesia. I l’estudi de la transmissió de l’obra de Joan Berenguer de Masdovelles assenyala que és a partir de quan entra en contacte amb aquests poetes lligats a la cort que es decanta decididament pel català. Com és sabut Joan Berenguer de Masdovelles fou joanista destacat, i devia ser a partir d’aquests anys que va conèixer les noves propostes literàries. Tot això ens obliga a revisar el que fins ara havíem dit tots quan lligàvem la catalanització de la poesia a la persona d’Ausiàs March i al fet de situar-se fora de la cort. Probablement, a la corona d’Aragó passa algun fenomen semblant al que havia passat a Castella amb el canvi de monarquia, i els Trastàmara serien un factor d’hispanització, això és d’abandó del provençal i de catalanització definitiva de la poesia. Si el casal de Barcelona estava vinculat per lligams familiars amb la tradició provençal fins a sentir-la patrimoni propi, això ja no devia ésser així amb la nova família regnant. No té cap sentit un Ausiàs March que no pensa en la cort quan escriu. Fins Ovidi exiliat a Tomis, s’afanyava a fer-se present a Roma amb la seva obra. Joan de Navarra i després el príncep de Viana eren els seus senyors naturals, com a ducs de Gandia. I bé hem de pensar que Pere Torroella i el mateix príncep coneixien Ausiàs March ja abans d’arribar a Barcelona. Tenim alguna escassa notícia indirecta del coneixement d’Ausiàs March a Nàpols a través de Giovanni Pontano, que coneixia personalment Pere Torroella. Tenim el reconeixement del Marquès de Santillana en el seu Proemio e carta. En un excel·lent article, Lluís Cabré explica com Iñigo López de Mendoza actualitza la seva memòria mentre l’escriu. Podria molt ben ser que des de la cort de Joan de Navarra o del mateix príncep, entre l’una i l’altra no devien haver-hi diferències culturals, hagués tingut notícia d’Ausiàs March. Tenim també Pedro de Urrea, home lligat a Joan de Navarra, i fill de Teresa d’Ixar, amb la qual, com ha proposat Lluís Cabré, s’ha d’identificar la Teresa del poema 23. El poema podria molt bé haver acompanyat un petit cançoner dedicat a Pedro de Urrea, cosa que explicaria aquell vers tan singular de "verge no sou perquè Déu ne volc casta" (23, 24). Finalment recordaré que la darrera documentació publicada per J. Chiner (1997) mostra constants conflictes d’Ausiàs March amb els jurats de Gandia, i que fou col·lector de les rendes ducals a partir de 1451. Aquí se’ns obre una via de relació amb Navarra, i convé tenir present que la poesia és un instrument important de persuasió. Recordaré només el Presoner de Jordi de Sant Jordi o el cas de Bernat Metge, perquè l’eloquentia és sempre un document de la virtut de l’orador o del poeta, especialment davant prínceps tan lletrats com els reis i els infants d’Aragó de la casa de Trastàmara. Aquest és un aspecte que hem oblidat massa sovint. Tenim encara les composicions d’Ausiàs March dedicades al Magnànim. Tot fa suposar que el coneixement de Pere Torroella de la poesia d’Ausiàs March havia de venir de molt abans que arribés a Barcelona procedent de Nàpols, sobretot quan no documentem una forta presència d’Ausiàs March fora d’aquest cercle. Ara bé, una cosa és que Ausiàs March sigui ja un poeta reconegut a la cort al voltant de 1450, o uns quants anys abans, i l’altra que s’hagi convertit en el poeta de referència. D’això, no en tenim notícia fins que Carles de Viana posa punt final al seu llarg pelegrinatge a Barcelona, i el primer document és el cançoner de Saragossa.

El cas de Joan Roís de Corella és força diferent. En primer lloc, tenim el debat epistolar amb el príncep de Viana. En segon lloc tenim el testimoni del cançoner del marquès de Barberà, que ha estudiat admirablement Sadurní Martí, i que es tracta probablement del cançoner personal de Francesc de Pinós. Aquí s’afegeix el ms. de la BNP it. 590, procedent de Nàpols i en el qual les peces afegides en els fulls en blanc donen testimoni d’algú que acompanyava la cort del príncep de Viana en la seva trajectòria mediterrània fins a Barcelona. Entre aquests fulls va copiar-se una Canción de Caldesa. I les úniques composicions en les quals les rúbriques ens fan saber l’autor són en un llarg debat entre Gonzalo de Avila i Antón de Moros. D’aquest darrer fins ara no en sabíem res més. Quan vaig donar-la a conèixer vaig formular la hipòtesi d’un manuscrit que viatjava amb la cort del príncep de Nàpols a Barcelona. L’estudi més detallat del manuscrit, que finalment he pogut veure, i la documentació exhumada de l’Arxiu Reial, que ha permès documentar un Antón de Moros que acompanya el príncep des de Sicília, m’ha permès contrastar i afirmar aquella hipòtesi. Finalment el mateix cançoner de Saragossa relaciona Joan Roís de Corella amb el cercle de Pere Torroella. En totes les històries de la literatura catalana es parla del cicle de poesies contra Bernat Fajadell. Paco Rodríguez Risquete mostra en un article en premsa que aquest cicle no existeix, i que es deu a una mala lectura de Baselga. Al cançoner van copiar-se quatre composicions de Pere Torroella, Perot Joan, Francesc Ferrera i don Diego, que podria molt bé ser Diego de Castro, contra un tal Bernat, clergue apòstata, el qual pertanyia a la jurisdicció del bisbe de València. A aquest cicle s’ha d’afegir la composició de Joan Roís de Corella contra Bernat del Bosch, com mostren els contiguts i les característiques formals del poema. Més tard el mateix copista va afegir en l’espai en blanc que restava en aquells fulls una altra composició contra un altre clergue, Joan Fajadell (o Rajadell), que durant la guerra va lluitar al costat de Joan II, i que documentem entre els defensors de la força de Girona al costat de la reina Joana Enríquez i del príncep hereu Ferran. Un document d’enorme valor, ja que pel seu caràcter aquestes peces solen copiar-se quan són de rabiosa actualitat, i ens assenyala que el cançoner ja havia estat compilat i copiat quan va esclatar la guerra. Totes aquestes notícies ens parlen de l’obra de Joan Roís de Corella en la cort del príncep de Viana aquests anys i són les més antigues que tenim. A tot això haurem d’afegir Joanot Martorell i el Tirant lo Blanch, que ara hem de situar en aquest lloc, i ve a confirmar-ho la mateixa transmissió de l’obra de Joan Roís de Corella. Aquests darrers anys la filologia ha mostrat que el text de Corella que coneix Joanot Martorell és de tradició manuscrita barcelonina, això és el transmès pel cançoner del marquès de Barberà i per la compilació coneguda com a Jardinet de orats (Annichiarico, S. Martí, J. Turró). Tot això ens obliga a revisar la percepció que teníem fins ara de l’obra de Joan Roís de Corella. I ara no puc estar-me de parlar de la bonica Balada de la garsa i de l’esmerla i de la cobla esparsa que comença Si en lo mal temps la serena bé canta. Com veurem al final, amb aquesta cort van arribar des de Nàpols nous estímuls per a la poesia musical que porten fins a la famosa dansa de Corella i a la cobla esparsa de la serena. Confio que algun dia els rics arxius de casa nostra ens documentaran les relacions personals entre el mestre de la prosa valencià i el seu senyor natural el príncep de Viana.

Com ha aclarit la documentació publicada per J. Villalmanzo, Joanot Martorell va estar a la cort de Nàpols del maig de 1450 fins a la mort d’Alfons el Magnànim el 1458, amb un breu parèntesi en el qual el trobem a València pel novembre de 1452 en alguna missió del rei. Constantinoble havia caigut el 29 de maig de 1453. La notícia va causar una enorme impressió a tota Europa, i es va viure amb especial emoció a la cort d’Alfons el Magnànim. Llavors va començar el gran projecte de croada contra els turcs, que havia d’ésser també una solució final i havia d’alliberar no solament Constantinoble i Jerusalem, sinó també en els projectes hispànics el Nord d’Africa. La bibliografia sobre aquest punt és extensíssima i no caldrà que m’hi aturi. Tots els estudiosos l’han tinguda present a l’hora de glossar el Tirant. Es tracta d’un projecte viscut amb especial intensitat en aquest país encara fins als temps de l’emperador. I la vigència, les traduccions i les impressions del Tirant segueixen la història d’aquest projecte, com ha assenyalat Rafael Ramos a partir de l’Amadís. Joanot Martorell vivia en una cort en primera línia de combat, la qual va produir durant el temps en què hi va residir molta literatura relacionada amb la croada contra els turcs. Com ha observat el mateix J. Villalmanzo, a Nàpols devia començar a gestar la novel·la que va escriure després. En els cançoners catalans relacionats amb la cort del príncep abunden les còpies de cançons de croada, i totes elles estan escrites des d’un ambient d’eufòria i de solució final. Com ha assenyalat Rafael Ramos, tot això ens obliga a situar la redacció del Guillem de Varoic abans de la caiguda de Constantinoble, i ens porta a pensar que fou precisament aquest esdeveniment allò que va fer-li abandonar la novel·la que havia emprès per un altre projecte molt més ambiciós. L’altra diferència rellevant entre el Guillem de Varoic i el Tirant lo Blanch és la prosa d’art, que podem concretar en la ploma de Joan Roís de Corella. Ara sabem que a Nàpols Joanot Martorell va trobar-se amb el príncep de Viana i que va acompanyar-lo en la seva trajectòria mediterrània fins a Barcelona, i que devia passar els darrers anys de la seva vida, durant els quals escriu la seva gran novel·la, entre el cercle de vianistes i antijoanistes després d’esclatar el conflicte. Els documents d’arxiu ens confirmen que fou en aquest ambient on la va escriure i on va conèixer els materials a partir de la qual vestir-la. A un projecte ambiciós correspon un revestiment literari més noble. Els estímuls que podia rebre en aquesta cort són moltíssims i s’obre una nova percepció del Tirant i una nova avaluació de les seves fonts. El Tirant lo Blanch no és un cosit de retalls. És una novel·la de cavalleries escrita en una cort de múltiples estímuls. En recordaré només dos. Entre els llibres de la biblioteca de Carles de Viana hi ha una Alphonseis de M. Zuppardo, poema èpic a imitació de l’Eneida escrit per un sicilià en què es canta la imminent croada final contra el turc capitanejada per Alfons el Magnànim, el nou Eneas. Un dels herois principals d’aquesta obra és el dux Blancus. Joanot Martorell a Nàpols va viure notícies de primera línia d’aquest famós cabdill hongarès que va morir després de la batalla de Belgrad contra el turcs (juliol de 1456). I en aquest mateix ambient va conèixer la transformació del cabdill en personatge literari i èpic. Un altre estímul d’ordre molt divers és aquest. Com ha explicat F. Rico, de Nàpols arriben les primeres notícies del romancero. Com veurem d’aquí un moment, la cort del príncep de Viana ve a confirmar-ho. Doncs bé, Martí de Riquer va assenyalar fa anys que a la cort de Constantinoble l’emperadriu canta a Hipòlit "un romanç ab veu baixa de Tristany com se planyia de la llançada del rei Marc" (capítol 263). Es tracta de la documentació més antiga del Romance de don Tristán, el qual devia venir de la cort de Nàpols i devia viatjar amb el príncep fins a casa nostra. El motiu és desconegut en la literatura peninsular medieval, i en canvi se’n tenen notícies a Itàlia des de primers del segle XIV. Penso que el Tirant és més que mai "un tesoro de contento y una mina de pasatiempos". Per contra, la marca portuguesa és molt lleugera. Es redueix al pròleg i a alguna nota. En concret, al famós vescomte de Branches, cosí germà de Tirant, el qual no apareix fins als capítols 189 i 292. Ho fa just un moment, i després ja al final de la novel·la. Les simpaties monàrquiques de la novel·la, tan contràries a la tradició catalana, són molt properes a les del príncep de Viana i dels seus familiars, que després constituïren un partit filofrancès i filocastellà. De fet, només s’expliquen en aquests anys en què sembla que les classes dirigents del país s’havien begut l’enteniment. D’altra banda, no tenen res a veure amb les simpaties portugueses, antifranceses i proborgonyones. El duc de Borgonya era oncle de Pere el Conestable. Era casat amb una germana del seu pare Pere, duc de Coïmbra. Si el príncep de Viana es considerava membre de la casa de França, Pere el Conestable s’hi considerava de la casa de Borgonya. De fet, alguns del partit profrancès exfamiliars del príncep de Viana són perseguits per la Generalitat, la qual va jugar la carta de Pere el Conestable per contrarestar les maniobres de Lluís XI de França i el seu partit a Barcelona. Tot això fa pensar que el Tirant ja estaria acabat a primers de 1464. Potser va fer-hi algun retoc. Va introduir-hi algun nom per a algun personatge, com ara el vescomte de Branches, i va dedicar-lo al nou partit, constituït pels portuguesos, que acabaven d’arribar i d’imposar-se. Això explicaria també les contradiccions que s’observen en la novel·la al voltant d’aquest personatge, o el fet d’oblidar quan parla de l’orde de la Garrotera que el pare del comte d’Abranches que ve amb Pere de Portugal era membre d’aquest orde. Joanot Martorell buscava nou protector i la novel·la l’havia escrita pensant en una altra cort i en un altre senyor. Tot això ve a confirmar la tesi de M. de Riquer i l’autoria única del Tirant. Al costat de les simpaties o antipaties autobiogràfiques, que haurem de continuar tenint presents per explicar personatges com Kyrieleison de Muntalbà, haurem de tenir en compte a partir d’ara l’ambient concret per al qual escriu. Així mateix, la mateixa transmissió dels papers Ra partir dels quals va treballar Joanot Martorell ens confirma aquest mateix ambient. Em refereixo al famós ms. BNM 7811, que reuneix la Lletra de reials costums, el Guillem de Varoic, Flor de cavalleria i la col·lecció de lletres de batalla. En aquest mateix manuscrit podem llegir l’intercanvi epistolar entre Joan Roís de Corella, comte de Concentaina i el poeta Francesc Ferrer, que hem situat en la cort del príncep de Viana i en el cercle de Pere Torroella. En el mateix manuscrit, més tard van copiar-s’hi lletres sobre bregues i bandositats de Barcelona i de Girona, i la consolatòria de Bernat Boïl al comte de Prades per la mort de Bernat Hug de Rocabertí. Això fa pensar que els papers de Joanot Martorell van continuar per Catalunya i que no van viatjar cap a València almenys fins ben entrat el segle XVI.