Un medievalista generós. In memoriam Alan D. Deyermond
Lluís Cabré
Alan Deyermond va morir dissabte passat, 19 de setembre. D'un any llarg abans, en recordo una estampa. Anàvem en colla d'un seminari a un restaurant i, travessant Oxford Steet a hora punta i plovisquejant, va anar ben just que no l'embesteix un autobús de dos pisos; algú amb bona intenció li va dir que vigilés, i ell va replicar, amb la mirada viva i la llengua a la galta: "A mi rai, que hi tinc ben poc a perdre". Sortíem del metro que venia de Mile End, seu de l'actual Queen Mary -"and Westfield", va precisar. Segut al vagó, va recordar amb intenció i una mica de nostàlgia l'origen dels estudis de literatura catalana medieval al college. És un episodi menor en la seva biografia d'hispanista reconegut arreu. Potser s'ha d'apuntar, però, per fer justícia a la seva pròpia memòria.
De la mà de John Varey al principi, Alan Deyermond va anar esdevenint una de les ànimes de Westfield College. En aquella etapa hi havien ensenyat romanistes destacats, com ara John H. Marshall, editor de les preceptives trobadoresques catalanes, i Peter T. Ricketts, estudiós del Breviari d'amor i la seva versió catalana, tots dos anelles d'una cadena que ha mantingut la provençalística britànica viva fins avui; també hi havia fet classes Pamela Waley, traductora del Curial e Güelfa a l'anglès. En aquest college petit, peculiar i una mica selecte, situat en un campus entre atrotinat i captivador a Kidderpore Avenue, al nordoest de Londres, el medievalisme sense adjectius hi tenia cabuda. Al Departament d'Hispàniques, per exemple, s'impartien special subjects que cobrien altres literatures (Catalan Poetry) o les integraven (Courtly Love Poetry, amb especial atenció a Ausiàs March) -un modest equivalent britànic del que van significar les càtedres de Martí de Riquer i Francisco Rico. Alan Deyermond havia estat alumne a Oxford de Peter Russell i Robert Pring-Mill, de manera que l'atenció a totes les literatures romàniques peninsulars ja li venia de lluny.
D'aquesta obertura intel·lectual en parlen algunes tesis, dirigides pel mateix Deyermond, i en parlen algunes publicacions pròpies, com ara "The Double Petrarchism of Medieval Spain", un repàs incisiu que contribuïa a inaugurar el Journal of the Institute of Romance Studies (1992), reservant espai per als escriptors catalans fins a les aportacions més recents, d'acord amb un respecte per la bibliografia característic de l'autor i d'acord amb un coneixement de la matèria que venia d'un dels seus millors llibres, The Petrarchan Sources of "La Celestina". En parla també l'alerta constant, l'atenció a connectar persones i camps d'estudi amb un gran esperit pràctic. Aquesta vigília tant podia respondre a la pregunta d'un estudiant de doctorat pel simple expedient d'agafar el telèfon i concertar-li a l'acte hora de visita a casa de John Marshall, posem per cas, com podia fer lloc a estudiosos vocacionals de fora la universitat, cas del malaguanyat John Gornall, bon coneixedor de la poesia de Joan Roís de Corella i les ensaladas de Mateu Fletxa el Vell.
D'aquesta obertura, en parla encara amb més eloqüència la iniciativa, originada a Westfield College, de crear amb fons d'innovació una lectureship -una plaça de titular, diríem aquí- dedicada a l'ensenyament de la llengua i la literatura catalanes, la primera amb aquesta plena condició a la Gran Bretanya, que jo sàpiga. Quan la iniciativa va tenir efecte en el curs 1990-1991, Westfield ja s'havia fos de iure amb Queen Mary College, per bé que encara subsistien de facto les dues seus. A l'hora de dotar la plaça, de configurar-ne la docència i de trobar alumnat, hi van participar professors destacats dels dos colleges, com ara Ralph Penny i Lynn Ingamells. Alan Deyermond va fer per maneres que la docència no quedés reduïda a la llicenciatura. Va estendre-la al Master in Medieval and Renaissance Studies de Queen Mary and Westfield, al postgrau de la Universitat de Londres i al doctorat, tot plegat prou insòlit en aquell moment. Això volia dir, valgui la il·lustració, que un estudiant d'història interessat en el mecenatge i en la universitat medieval -un curs dirigit per Michael Clanchy- podia trobar-hi unes sessions sobre Francesc Eiximenis; aquest mateix estudiant, que tal vegada combinava aquest curs amb un dedicat a la història de l'Església i la predicació o a la poesia cortesana, podia assistir, respectivament, a seminaris sobre sant Vicent Ferrer i Ausiàs March. No sols la trama de la iniciativa, doncs, sinó l'ordit procedia d'una idea generosa del medievalisme.
Conjuntament amb Ralph Penny, en aquell mateix curs Alan Deyermond va fundar un col·loqui (el Catalan Day, convertit l'any següent en la London Conference on Catalan Studies) a l'Institute of Romance Studies de Londres, i va incorporar de ple dret el català a la nova revista Journal of Hispanic Research (després Hispanic Research Journal) -el primer número ja inclou un article en català sobre la influència del simbolisme francès en Carles Riba. Diria que seguia la lliçó viva d'un dels seus mestres: a l'inaugural Catalan Day, va intervenir-hi Robert Pring-Mill per parlar de terminologia lul·liana costat per costat del corresponsal a Londres de La Vanguardia! En els primers anys, van participar en aquestes iniciatives britànics de formació diversa: de catalans perfectament adaptats a la societat anglesa, com Joan Gili, a hispanistes britànics perfectament coneixedors de la tradició erudita catalana, com Jeremy Lawrance o Barry Taylor, passant pels qui havien naturalitzat el domini del català, com ara Robert Brian Tate, i acabant pels molts assistents simplemente curiosos o interessats. (Em ve a la memòria Lord Palmer, que estiuejava a Sitges i dirigia Quaritch. Poc després va demanar un peritatge filològic d'un manuscrit d'Eiximenis que havia descrit Jeremy Griffiths, codicòleg extraordinari mort en plena joventut.)
Els noms citats -me n'he deixat molts- són una mostra circumstancial: només voldrien esbossar un rerefons. Alan Deyermond no pretenia ser un catalanòfil. Era un hispanista britànic. Admirava Gerald Brenan tant com s'interessava pels versos d'Ausiàs March i n'apreciava les versions del seu amic Arthur Terry. Per ell, al marge de l'adscripció al que sigui, hi havia una militància acadèmica amb una dimensió humana: el medievalisme generós. L'ambició acadèmica, reflectida amb llums i ombres en la seva darrera gran publicació (A Century of British Medieval Studies), en el cas del català -modestíssim si es compara amb la influència dels manuals que va consagrar a la literatura espanyola medieval- va donar uns resultats innegables.
Alan Deyermond tenia una memòria taxonòmica prodigiosa. Tot ho classificava en un fitxer, en part real en part confiat a la memòria, les dimensions del qual potser només les va arribar a sospitar Muriel Hudson, secretària a Westfield de tota la vida. No se li escapava un nom ni una referència bibliogràfica. Recordava per a cada persona si prenia el te sol o amb llet, amb sucre o sense; va excel·lir en el volum A Literary History of Spain: The Middle Ages i en els de la Historia y crítica de la literatura española, o en el dedicat a La literatura perdida de la Edad Media castellana (la idea del qual, suggeria amb bon criteri, s'hauria d'aplicar a la literatura catalana medieval). Li agradava molt fer de copy-editor -corrector d'estil editorial dels d'abans- i l'apassionaven la política i l'estadística electoral. No sé si se sentiria satisfet del tot amb els resultats de la seva feina de promoció de la literatura catalana, que amb els anys s'ha orientat a molt diversos camps d'estudi. Però la plaça de lecturer a Queen Mary segueix existint amb profit. Quan es fa una feina ben feta, en anglès solen dir: well done.
Barcelona, 27 de setembre de 2009
